El silenci del cas Millet i el tempo polític

No deixa de sorprendre el sobtat silenci que en que s’ha envoltat l’anomenat cas Millet. Després de molts mesos de notícies diàries sobre l’espoli continuat del Palau de la Música Catalana pels senyors Millet i Montull; així com les relacions que podien haver-hi de finançament polític. Les diligències judicials, enormement alentides per la meticulositat procedimental judicial, semblava que podia accelerar-se pel canvi de jutge. Però, quan tot es veia més clar, i amb possibilitats de prendre una nova dinàmica que aportés llum i reparés el que semblava un tracte deferent als imputats, de sobte s’ha esmunyit en un silenci que sembla una avantsala de l’oblit.

Aquest silenci és espès i amb importants coincidències temporals. Una mirada als medis de comunicació fa entreveure com el grau d’interès entorn aquest tema es modula segons el tempo polític. Quan aquest s’accelerava per la proximitat de la confrontació electoral el volum informatiu s’incrementava; quan el panorama polític català s’ha tranquil·litzat dona la impressió que aquest tema ha perdut interès informatiu. Poc a poc, com passa amb altres temes, l’oblit actua a favor dels que busquen mantenir la seva impunitat gràcies a l’opacitat de l’escrutini públic. El canvi de majoria de govern a Catalunya sembla haver afavorit el desinterès informatiu per aquesta qüestió, tot i que durant un temps un dels socis d’aquest govern semblava estar en el centre de l’atenció pública pels possibles beneficis rebuts del cas Palau. Una cosa sembla evident, l’escrutini públic exercit a través del medis de comunicació no hauria d’estar condicionat pel tempo polític o, simplement, no hauria d’estar al servei dels interessos polítics.