Sembla que tornen els temps d'una major autocomplaença política. Aquesta actitud consisteix en considerar que si les coses van malament sempre és per culpa d’un adversari exterior. Així, les qualitats personals, o les del grup, estan per sobre de les demés. De tal manera que, tot i que algú es pugui considerar el millor, o els millors, no es poden fer bé les coses perquè uns altres ho impedeixen. El discurs autocomplaent funciona en sentit contrari. Allò que surt bé és atribuïble només als mèrits propis. Èxits i fracassos s’expliquen a través del mateix mecanisme.
L’autocomplaença està molt emprada com estratègia per provocar la confusió mental. Per exemple, des de l’oposició política davant d’un problema o una situació a canviar s’articula el discurs de l’expulsió del governant. Això permet, en lloc d’explicar una alternativa pròpia a la situació que es vol canviar, instal·lar en la ment de les persones la idea de que si les coses estan malament és per culpa dels que estan en el govern. Com si l’oposició quedes exonerada de proposar propostes alternatives. Des del govern també es pot practicar fàcilment l’autocomplaença. Totes les adversitats dels governants, les seves limitacions o les seves incapacitats són amagades darrera una suposada conxorxa exterior que impedeix governar amb èxit.
El recurs de l’autocomplaença és tant comú en política com en la vida mateixa. Les persones fan servir l’autocomplaença per motivar-se. Es parteix de la idea de ser sempre millor que els demés i cercar èxits per mantenir un nivell alt d’autoestima; i s’intenta, tant com es pot, amagar i dissimular els errors propis. Atribuint-los, si és el cas a la mala sort, a les adversitats o les antipaties dels demés. En política, alguns cops el desig de l’autocomplaença és tan alt que s’arriben a modificar les percepcions dels ciutadans per tal d’aconseguir, amb poc esforç, aparèixer com a triomfador. Els entesos en la matèria recomanen, per tal d’evitar un cert grau de malestar psíquic, abandonar les manipulacions, explicar la veritat i ser realista.
L’autocomplaença està molt emprada com estratègia per provocar la confusió mental. Per exemple, des de l’oposició política davant d’un problema o una situació a canviar s’articula el discurs de l’expulsió del governant. Això permet, en lloc d’explicar una alternativa pròpia a la situació que es vol canviar, instal·lar en la ment de les persones la idea de que si les coses estan malament és per culpa dels que estan en el govern. Com si l’oposició quedes exonerada de proposar propostes alternatives. Des del govern també es pot practicar fàcilment l’autocomplaença. Totes les adversitats dels governants, les seves limitacions o les seves incapacitats són amagades darrera una suposada conxorxa exterior que impedeix governar amb èxit.
El recurs de l’autocomplaença és tant comú en política com en la vida mateixa. Les persones fan servir l’autocomplaença per motivar-se. Es parteix de la idea de ser sempre millor que els demés i cercar èxits per mantenir un nivell alt d’autoestima; i s’intenta, tant com es pot, amagar i dissimular els errors propis. Atribuint-los, si és el cas a la mala sort, a les adversitats o les antipaties dels demés. En política, alguns cops el desig de l’autocomplaença és tan alt que s’arriben a modificar les percepcions dels ciutadans per tal d’aconseguir, amb poc esforç, aparèixer com a triomfador. Els entesos en la matèria recomanen, per tal d’evitar un cert grau de malestar psíquic, abandonar les manipulacions, explicar la veritat i ser realista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada