He llegit en un article sobre judaisme i els objectius del mil·lenni una nota a peu de pàgina que explica que el terme jueu tzedakah, que vol dir ajuda obligatòria al necessitat, i que es sol traduir per caritat, prové del terme tzedek que vol dir justícia. No passa així amb la nostre llengua on l’etimologia revela un origen diferent als mots justícia i caritat. Un, justícia, vinculat al dret i l’altre, caritat, als aspectes afectius. Però, deixant l’etimologia a un segons terme, l’experiència cristiana indica que caritat i justícia són dos conceptes estretament lligats. Per això, l’arrel jueva dels termes expressa amb major precisió la vinculació del sentit dels dos termes.
La justícia és una virtut cardinal que consisteix en donar a cadascú allò que li correspon o pertany. Es considera una virtut cardial perquè les altres virtuts s’articulen entorn a les denominades virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). La caritat és una virtut teologal (les altres són fe i esperança). Les virtuts teologals apropen la vida humana a Déu. La caritat uneix l’amor a Déu i al proïsme. D’aquesta unió neix una pràctica orientada a facilitar ajut als més necessitats. Per això, caritat i almoina han anat unides. Ambdues virtuts s’uneixen en la pràctica cristiana. Perquè practicar la caritat és amarar de justícia les relacions humanes. La justícia brolla de la fe, com la caritat presideix l’actuar dels cristians. Però la justícia cristiana va més enllà de la simple garantia de que tothom rebrà allò que és just.
La justícia és una virtut cardinal que consisteix en donar a cadascú allò que li correspon o pertany. Es considera una virtut cardial perquè les altres virtuts s’articulen entorn a les denominades virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). La caritat és una virtut teologal (les altres són fe i esperança). Les virtuts teologals apropen la vida humana a Déu. La caritat uneix l’amor a Déu i al proïsme. D’aquesta unió neix una pràctica orientada a facilitar ajut als més necessitats. Per això, caritat i almoina han anat unides. Ambdues virtuts s’uneixen en la pràctica cristiana. Perquè practicar la caritat és amarar de justícia les relacions humanes. La justícia brolla de la fe, com la caritat presideix l’actuar dels cristians. Però la justícia cristiana va més enllà de la simple garantia de que tothom rebrà allò que és just.
L’almoina no és donar allò que sobra, sinó que és una acció redistributiva. Així ho pensava sant Ambrós de Milà (bisbe dels segle IV). Aquest bisbe proposà un concepte d’almoina vinculat a la idea de justícia entesa com a restitució. L’encíclica de Pau VI Populorum Progressio, parlant de la propietat, destaca la fermesa dels Pares de l'Església al destacar quina ha de ser l'actitud que han de tenir els que tenen bens respecte als quals es troben en necessitat. Com exemple esmenta el que diu sant Ambròs en el seu tracta sobre Nabot: «no és part dels teus béns, diu Sant Ambròs, el que tu dónes al pobre; el que li dónes li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tothom i no solament per als rics” (Sant Ambròs De Nabuthe, 12, n. 53: PL 14, 747). És a dir, per Pau VI, la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. “No hi ha cap raó per reservar-se en ús exclusiu el que supera a la pròpia necessitat, quan als altres els falta el necessari” (Populorum Progressio, 23). Llavors, la pregunta plena de sentit que l’Església ens hauria de fer avui als cristians és: ¿què hem de fer?, ¿com passar de la caritat personal a la caritat política?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada