Al principi només existia la tradició conservadora. Alguns especialistes situen el seu origen en el pensament d'Edmund Burke i, molt especialment, la seva anàlisi sobre el triomf de la Revolució Francesa contingut en el llibre "Reflexionis sobre la revolució a França. Carta enviada a un cavaller de París". A la fi del segle XVIII el conservadorisme es caracteritzava, fonamentalment, per les seves objeccions a l'ordre social emergent i pel seu mai dissimulada enyorança cap a alguns aspectes de l'antic règim. Simultàniament, l'aspiració al lliure canvi forjarà el sorgiment del pensament liberal. Però no va ser fins a finals del segle XIX quan el conservadorisme i el liberalisme, davant l'auge del moviment obrer, es varen associar i buscar la seva mútua legitimació. Els liberals per aproximar-se al conservadorisme van haver de desmitificar les seves concepcions sobre el mercat, mentre que els conservadors per trobar-se amb el liberalisme hagueren de reconèixer que les relacions socials estan condicionades pel mercat.
De la trobada expectant entre el liberalisme i el conservadorisme sorgí un pensament transformat que ha arribat fins els nostres dies sota múltiples noms i facetes, entre les quals brillen amb llum pròpia els neoconservadurismes i els neoliberalismes. L'extensió del pensament socialista, tant en el seu vessant teòric com pràctic, durant els anys 30 provocà un replegament dels neoconservadurismes. La consolidació de l'Estat del Benestar al final de la II guerra mundial junt el desenvolupament d’un pensament polític orientat al desenvolupament social provocà que algunes persones consideressin superades les propostes neoconservadores. No obstant, la realitat no fou aquesta. A partir d'aquest moment s'inicien uns anys de profunda reflexió i renovació a fi de teixir una nova alternativa neoconservadora coherent i consistent capaç de combatre la seducció del socialisme i marxisme. (Finalment, el neoconservadorisme progressà i en determinats països arribà al govern mentre que algunes tradicions socialistes incorporaven en els seus programes alguns aspectes rellevants del programa conservador. Començava una nova història).
De la trobada expectant entre el liberalisme i el conservadorisme sorgí un pensament transformat que ha arribat fins els nostres dies sota múltiples noms i facetes, entre les quals brillen amb llum pròpia els neoconservadurismes i els neoliberalismes. L'extensió del pensament socialista, tant en el seu vessant teòric com pràctic, durant els anys 30 provocà un replegament dels neoconservadurismes. La consolidació de l'Estat del Benestar al final de la II guerra mundial junt el desenvolupament d’un pensament polític orientat al desenvolupament social provocà que algunes persones consideressin superades les propostes neoconservadores. No obstant, la realitat no fou aquesta. A partir d'aquest moment s'inicien uns anys de profunda reflexió i renovació a fi de teixir una nova alternativa neoconservadora coherent i consistent capaç de combatre la seducció del socialisme i marxisme. (Finalment, el neoconservadorisme progressà i en determinats països arribà al govern mentre que algunes tradicions socialistes incorporaven en els seus programes alguns aspectes rellevants del programa conservador. Començava una nova història).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada