Vagi per endavant que estic molt allunyat dels pressupòsits en els quals està instal·lat el moviment islàmic dels Germans Musulmans. No estic d’acord en la seva visió confessional de la política o el pes que donen a la llei islàmica en l’ordenament de la societat civil. Però, tot i la distància vivencial i intel·lectual que em separa d’ells, sóc partidari que cal respectar-los i incorporar-los en els processos democràtics del nord d’Àfrica. No cal tornar a repetir l’error del passat i esgrimir la por als islamistes per justificar la prohibició dels Germans Musulmans o la seva exclusió dels nous processos polítics. No cal tenir por, Egipte no és l’Iran de 1979. No cal témer que un procés democràtic porti els islamistes al poder.
Les persones que visquérem la transició espanyola podem establir un fàcil paral·lelisme entre els Germans Musulmans i els PCE del postfranquisme. Mentre el PCE era clandestí la seva presència semblava cobrir tota la societat, però la seva legalització i entrada en la vida parlamentària li restà l’aura mítica i mística¸i el seu pes social i polític anà minvant. Opino que el mateix passarà amb els Germans Musulmans. Les revoltes del nord d’Àfrica no són islàmiques, són per la llibertat i contra l’empobriment. És cert que els Germans Musulmans es troben disseminats per capil·laritat entre les masses revoltades. Són els únic que portaren ordre a la plaça de Tahrir. Foren les seves confraries les han donat assistència mèdica i menjar a les persones revoltades. Però en cap moment han volgut un protagonisme, ni els seus plantejaments polítics s’han incorporat com a condicionants de l’agenda política de l’oposició al règim de Mubarak. No existeix un lideratge polític clar i, el que és evident, que els dirigents dels Germans Musulmans, han renunciat a exercir-lo.
L’actual moderació dels Germans Musulmans facilita la transició a Egipte. Per això és necessari per tenir-los presents des del començament tal com s’ha fet fins ara. Per la seva part, es esperançador comprovar com les editorials i els articles dels diaris més influents en l’escenari internacional destaquen la moderació del Germans Musulmans i el seu paper positiu en el progrés cap a la democràcia. Cal deixar que sigui l’espai democràtic el que determini realment l’orientació política que han d’emprendre les societats àrabs que abandonen les dictadures i el pes que tenen els Germans Musulmans en la societat.
Les persones que visquérem la transició espanyola podem establir un fàcil paral·lelisme entre els Germans Musulmans i els PCE del postfranquisme. Mentre el PCE era clandestí la seva presència semblava cobrir tota la societat, però la seva legalització i entrada en la vida parlamentària li restà l’aura mítica i mística¸i el seu pes social i polític anà minvant. Opino que el mateix passarà amb els Germans Musulmans. Les revoltes del nord d’Àfrica no són islàmiques, són per la llibertat i contra l’empobriment. És cert que els Germans Musulmans es troben disseminats per capil·laritat entre les masses revoltades. Són els únic que portaren ordre a la plaça de Tahrir. Foren les seves confraries les han donat assistència mèdica i menjar a les persones revoltades. Però en cap moment han volgut un protagonisme, ni els seus plantejaments polítics s’han incorporat com a condicionants de l’agenda política de l’oposició al règim de Mubarak. No existeix un lideratge polític clar i, el que és evident, que els dirigents dels Germans Musulmans, han renunciat a exercir-lo.
L’actual moderació dels Germans Musulmans facilita la transició a Egipte. Per això és necessari per tenir-los presents des del començament tal com s’ha fet fins ara. Per la seva part, es esperançador comprovar com les editorials i els articles dels diaris més influents en l’escenari internacional destaquen la moderació del Germans Musulmans i el seu paper positiu en el progrés cap a la democràcia. Cal deixar que sigui l’espai democràtic el que determini realment l’orientació política que han d’emprendre les societats àrabs que abandonen les dictadures i el pes que tenen els Germans Musulmans en la societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada