¿Què fer ara ? Aquest es la pregunta que es fan moltes persones al llarg de la vida. En aquestes circumstancies, l’espiritualitat cristiana, la vida cristiana en general, recoma emprar el discerniment. Aquest mètode es el proposat, per exemple, per Sant Ignasi en els seus exercicis espiritual. És situar-se davant de Déu i, a través d’una pregària i una pràctica intentar esbrinar quina és la voluntat de Déu. No aniria malament que alguns decisors politics empressin, el sentit d’aquest mètode per albirar el que cal fer ara en el moment de determinar els pactes politics pels propers quatre anys o mes.
Seria bo que els negociadors de pactes es deixessin guiar per la idea de buscar el recte camí cap el be comú en lloc dels seus interessos particulars. La gran temptació es deixar-se emportar per això darrer. No sempre aquests interessos són personals, també poden ser de partit o similars. Una variant restrictiva d'això és reduir l'horitzó de la decisió a la immediatesa del curt termini i no veure amb mes perspectiva. Un possible càlcul de rèdit ràpid pot enfosquir l’horitzó estratègic. A voltes, el tacticisme pot estar condicionat per la posició política o l’estatus de qui fa l’anàlisi. Es molt humà procurar conservar la posició adquirida, però això pot estimular la visió conservadora de la realitat. El discerniment ha d’ajudar a diferenciar el risc del manteniment de la posició social. A voltes, la política significa renunciar en uns aspectes, per créixer en uns altres.
Unes altres dimensions del discerniment polític són la responsabilitat, la comoditat i l'equilibri emocional. La rancúnia i el ressentiment només poden estimular actituds agressives on la intel·ligència emocional pot induir falses apreciacions. De tal manera que la responsabilitat política es pot anul·lar mogut per uns sentiments d’enuig. Els sentiments que genera la dissort d’un mal resultat pot empènyer a la marginalitat política sense adonar-se que la raó pot aconsellar altres vies més eficaces per modificar el panorama política. Barricada o influència, aquest és un dels altres dilemes pel discerniment polític. La responsabilitat també és amb les persones properes. Alguns cops la temeritat política pot fer oblidar que, més enllà dels beneficis personals, hi ha uns compromisos adquirits amb altres persones. Recordo un cop el dilema moral d’un alcalde que explicava que en la seva decisió de pactar o no hi anava implícit el futur professional d’unes persones.
El discerniment també ha d'estar atent al que opina la societat. No es tracta de governar a partir de la demoscòpia, però si escoltant i tenint present els desitjos esperançats de la societat. Ja que la veritat s’il·lumina amb el diàleg, és bo parlar i escoltar el que demanen les persones. En aquest sentit, en la societat s'escolten veus que demanen una nova manera d'entendre i fer política bastant diferent a la que impera en les direccions dels partits. Les persones esperen voluntats d’entesa i de cooperació per tal de sortir de la crisi. Des de la societat es demana un esforç d’enteniment per trobar camins concrets que sumin en lloc de restar o dividir. Aquests criteris, com d’altres, poden ajudar a construir un senzill mètode pel procedir en el discerniment polític.
Seria bo que els negociadors de pactes es deixessin guiar per la idea de buscar el recte camí cap el be comú en lloc dels seus interessos particulars. La gran temptació es deixar-se emportar per això darrer. No sempre aquests interessos són personals, també poden ser de partit o similars. Una variant restrictiva d'això és reduir l'horitzó de la decisió a la immediatesa del curt termini i no veure amb mes perspectiva. Un possible càlcul de rèdit ràpid pot enfosquir l’horitzó estratègic. A voltes, el tacticisme pot estar condicionat per la posició política o l’estatus de qui fa l’anàlisi. Es molt humà procurar conservar la posició adquirida, però això pot estimular la visió conservadora de la realitat. El discerniment ha d’ajudar a diferenciar el risc del manteniment de la posició social. A voltes, la política significa renunciar en uns aspectes, per créixer en uns altres.
Unes altres dimensions del discerniment polític són la responsabilitat, la comoditat i l'equilibri emocional. La rancúnia i el ressentiment només poden estimular actituds agressives on la intel·ligència emocional pot induir falses apreciacions. De tal manera que la responsabilitat política es pot anul·lar mogut per uns sentiments d’enuig. Els sentiments que genera la dissort d’un mal resultat pot empènyer a la marginalitat política sense adonar-se que la raó pot aconsellar altres vies més eficaces per modificar el panorama política. Barricada o influència, aquest és un dels altres dilemes pel discerniment polític. La responsabilitat també és amb les persones properes. Alguns cops la temeritat política pot fer oblidar que, més enllà dels beneficis personals, hi ha uns compromisos adquirits amb altres persones. Recordo un cop el dilema moral d’un alcalde que explicava que en la seva decisió de pactar o no hi anava implícit el futur professional d’unes persones.
El discerniment també ha d'estar atent al que opina la societat. No es tracta de governar a partir de la demoscòpia, però si escoltant i tenint present els desitjos esperançats de la societat. Ja que la veritat s’il·lumina amb el diàleg, és bo parlar i escoltar el que demanen les persones. En aquest sentit, en la societat s'escolten veus que demanen una nova manera d'entendre i fer política bastant diferent a la que impera en les direccions dels partits. Les persones esperen voluntats d’entesa i de cooperació per tal de sortir de la crisi. Des de la societat es demana un esforç d’enteniment per trobar camins concrets que sumin en lloc de restar o dividir. Aquests criteris, com d’altres, poden ajudar a construir un senzill mètode pel procedir en el discerniment polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada