(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).
És innegable que el nou model de Sistema de Benestar contempla un cert grau d'intervenció estatal i això pot ser motiu perquè molts neoliberals segueixin criticant-ho pels seus efectes socials no desitjats. No obstant això aquesta actitud hipercrítica contrasta amb el pragmatisme practicat per alguns corrents liberals, les quals, després d'una revisió dels seus postulats, admeten i justifiquen la necessitat d’uns graus d'intervencionisme. K. Popper, per exemple, sosté la impossibilitat de renunciar a un certa ampliació del grau d'intervencionisme estatal més enllà del que haguessin imaginat els liberals primitius. Doncs de no ser així no hi hauria coexistència, ni la redistribució de la riquesa asseguraria la justícia (K. Popper. Discurs pronunciat en la clausura del simposi internacional ""Mutación de valores en las sociedades europeas y magrebíes". Barcelona 1991)
La pròpia complexitat de la societat moderna ha contribuït a ressituar els criteris liberals referents a l'intervencionisme estatal. Hi ha una sèrie de dades que demostren que, malgrat la reculada política soferta per els qui advoquen per un model intervencionista clàssic, "l'Estat del Benestar no ha retrocedit, sinó que intervé de manera diferent" (Rodriguez Cabero, G. " Estado de Bienestar y Sociedad de Bienestar. Realidad e ideología", en Estado, privatización y bienestar, Icària, Barcelona 1991. pàg. 17). La nova realitat social ha imposat una aproximació pragmàtica al tema, de tal manera que les distàncies entre determinades posicionaments anti o pro intervencionistes semblen haver-se reduït. De tal manera que "han emergit noves orientacions teòriques i pràctiques que invaliden el discurs de més societat i menys Estat i, per contra, plantegen la possibilitat de diferent Estat i diferent societat que facin avançar la reforma social, com a ciutadania social, en forma de gestió pluralista del benestar" (Rodríguez Cabero, G. ibíd. pàg.40).
Malgrat aquestes noves orientacions que pren en una part del liberalisme persisteixen importants prevencions, encara que alguna d'elles alerten de perills que són certs i que s’han d'evitar. Com és el cas, per exemple, el que cita M. Vargas Llosa quan reconeix que la intervenció de l'Estat és necessària però no deixa de ser "un mal perquè la seva existència representa en tots els casos, àdhuc en els de les democràcies més lliures, una retallada important de la sobirania individual i un risc permanent que creixi" Vargas Llosa, M. “Karl Popper y su tiempo", Claves nº 10, Marzo 1991,. pág 10.
És innegable que el nou model de Sistema de Benestar contempla un cert grau d'intervenció estatal i això pot ser motiu perquè molts neoliberals segueixin criticant-ho pels seus efectes socials no desitjats. No obstant això aquesta actitud hipercrítica contrasta amb el pragmatisme practicat per alguns corrents liberals, les quals, després d'una revisió dels seus postulats, admeten i justifiquen la necessitat d’uns graus d'intervencionisme. K. Popper, per exemple, sosté la impossibilitat de renunciar a un certa ampliació del grau d'intervencionisme estatal més enllà del que haguessin imaginat els liberals primitius. Doncs de no ser així no hi hauria coexistència, ni la redistribució de la riquesa asseguraria la justícia (K. Popper. Discurs pronunciat en la clausura del simposi internacional ""Mutación de valores en las sociedades europeas y magrebíes". Barcelona 1991)
La pròpia complexitat de la societat moderna ha contribuït a ressituar els criteris liberals referents a l'intervencionisme estatal. Hi ha una sèrie de dades que demostren que, malgrat la reculada política soferta per els qui advoquen per un model intervencionista clàssic, "l'Estat del Benestar no ha retrocedit, sinó que intervé de manera diferent" (Rodriguez Cabero, G. " Estado de Bienestar y Sociedad de Bienestar. Realidad e ideología", en Estado, privatización y bienestar, Icària, Barcelona 1991. pàg. 17). La nova realitat social ha imposat una aproximació pragmàtica al tema, de tal manera que les distàncies entre determinades posicionaments anti o pro intervencionistes semblen haver-se reduït. De tal manera que "han emergit noves orientacions teòriques i pràctiques que invaliden el discurs de més societat i menys Estat i, per contra, plantegen la possibilitat de diferent Estat i diferent societat que facin avançar la reforma social, com a ciutadania social, en forma de gestió pluralista del benestar" (Rodríguez Cabero, G. ibíd. pàg.40).
Malgrat aquestes noves orientacions que pren en una part del liberalisme persisteixen importants prevencions, encara que alguna d'elles alerten de perills que són certs i que s’han d'evitar. Com és el cas, per exemple, el que cita M. Vargas Llosa quan reconeix que la intervenció de l'Estat és necessària però no deixa de ser "un mal perquè la seva existència representa en tots els casos, àdhuc en els de les democràcies més lliures, una retallada important de la sobirania individual i un risc permanent que creixi" Vargas Llosa, M. “Karl Popper y su tiempo", Claves nº 10, Marzo 1991,. pág 10.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada