El valor de la vida monàstica

Ahir diumenge un amic feu, en Bernat Juliol, ha fet la professió solemne com a monjo de Montserrat. En la missa conventual del dia de Pentacosta en Bernat ha dit “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del Pare Abat d'aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a un monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet". La lectura d’aquest text s’ha fet davant l'abat i la resta de monjos i, posteriorment, ha signat la cèdula sobre l'altar de la basílica. Acabat, el nou monjo ha cantat tres cops el verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança".

El compromís monàstic d’en Bernat és una gran notícia, tant per la comunitat catòlica en general com, perquè no, per la societat catalana. La societat necessita opcions radicals com la feta per en Bernat. Hi ha una radicalitat de fons: el deixar-ho tot per entregar-se a la recerca de Déu, al seguiment de Crist i a la donació als germans que transmet uns valors que esdevenen necessaris per humanitzar la societat i esperonen la consciència. La vida de les persones consagrades, homes o dones, aporten uns valors que són escàndol pel món d’avui. Però aquesta opció és necessària avui perquè tal com digué el pare Abat, Josep Maria Soler, en l’homilia de la professió: “la capacitat d’exercir el carisma de servei propi del monjo: lliurar-se al combat perseverant i transformador de la pregària a favor de tota la humanitat i a l’acolliment d’aquells que cerquen un espai de pau, que demanen de poder compartir els seus afanys, que busquen una paraula de guarició espiritual”.

Els valors essencials de la vida monàstica: la humilitat; la disponibilitat al servei als demés; el silenci per escolar a l’altre i escoltar-se; l’obediència que fa sol·lícits per la pregària i la vida en comunitat són signes de la possibilitat d’una nova relació entre les persones que pels creients és una anticipació del Regne. Ens calen monestirs on homes i dones ens parlin d’aquest possibilitat d’una vida diferent. Els monestirs no són llocs tancats, sinó espais oberts al diàleg fecund i enriquidor amb la societat. Són llocs, com diu un altre amic monjo de Montserrat, en Josep Miquel Bausset, “llocs de llibertat total, un espai sense fronteres, on poder descobrir la presència de Déu en els altres, i on podem fer també l’experiència de la fraternitat en un clima lliure de prejudicis, de crítiques, de sospites i dels egoismes que ens esclavitzen”.

Els valors de la vida monàstica no poden ser rebutjats per una societat que no ha resolt encara aportar sentit a la vida de moltes persones. Hi ha molts homes i dones que estan cercant el sentit d’aquesta vida des del sentiment d’una profunda buidor. És un absurd pensar que el consumisme, l’individualisme i el desinterès de la vida contemporània puguin ser proposats com a paradigmes d’un projecte humanista. Necessitem l’exemple d’aquestes persones que, des de la plena llibertat han sentit la crida de Déu i han dit “aquí em teniu”.