La crisi de la despesa pública

La situació greu de crisi en les finances públiques ha evidenciat un cert grau de descontrol en la depesa pública i un cert cinisme alhora de proposar alternatives de millora. Per alguns, la situació actual és la coartada idònia per aplicar sospirades polítiques de retallament de l’Estat del Benestar. Ho fan, simplement, perquè no hi creuen. Ideològicament hi estan en contra. Per altres, la crisi és l’ocasió per treure del sector públic mecanismes de control per tal de tenir més agilitat (impunitat) alhora de gestionar. Tant en un cas com en l’altre l’objectiu pot semblar lloable, però no les motivacions.

És evident que el sistema públic està en fallida. Durant molts anys s’ha aplicat la política dels nous rics. En els anys passats la despesa pública s’ha gastat de manera generosa i no s’avaluaven els seus resultats. En bastants casos, els diners públics es gastaven sense saber massa el sentit de la despesa. Alguns decisors públics semblaven nous keynesians sense escrúpols contables ni atenció per l’interès públic. Per alguns polítics l’art de la política s’ha reduït a l’exercici de dir sí a tot i, en cas de dubte, dir sí també ja que la factura la pagarà, probablement, un altre. La baixa qualitat en el domini de l’ofici polític, la debilitat humana són, en alguns casos, algunes de les raons que expliquen el descontrol de la despesa pública. Però això no ho és tot. La poca durada del cicle polític ha estimulat, en més d’un cas, importants inversions a curt termini i la ignorància dels mecanismes de control de la despesa.

La cultura política imperant és refractària al control i l’avaluació. Tothom ho defensa, però alhora de la veritat se’n fa poc cas. Els controls són febles i l’avaluació de la política pública és una anècdota. Pocs polítics es pregunten pel perquè de les seves actuacions i analitzen el valor públic de les seves decisions. Les preguntes avaluatives resulten incòmodes i qui les fa se’l considera un impertinent. La duresa de l’actual crisi econòmica posa en evidència la fragilitat del propi sistema de les decisions polítiques. Perquè, a la cap i a la fi, és el decisor polític el que té la darrera responsabilitat en el control i avaluació de la despesa pública. És ell, i no cap altre persona, qui ha d’explicar als ciutadans la gestió dels diners públics. Tampoc el sistema de control està orientat a la mesura de l’eficiència, o dels outcoms de la gestió pública. Pot ser ja és hora que es faci.