divendres, 25 de novembre de 2011

Feblesa humana

Al situar-nos davant del misteri de Déu descobrim l’enorme feblesa humana. Les persones som febles. Descobrir-ho i assumir-ho és el primer pas per poder fruir de l’amor de Déu. La feblesa ens fa més necessitats de la seva salvació. Assumir els propis pecats és pregar des d’aquesta feblesa. Així reconeixem que necessitem ser salvats perquè nosaltres sols no podem fer-ho. No podem tenir l’arrogància de Pere quan diu que mai negarà a Jesús, perquè el negà. La mirada de Jesús a Pere després de les seves negació és la mirada que ens permet sentir-nos febles davant de les falses seguretats.

Necessitem el perdó perquè tot sovint caiem en la temptació de la prepotència. Fins i tot podem fabricar-nos ídols per defugir la mirada de Déu. En altres ocasions arribem a creure que podem ser com Déu. Aquest és un dels pecats més grans. Ho recitem en el salm 50 “contra tu, contra tu sol he pecat” i el precursor, Joan Baptista ens ho recorda clarament en l’evangeli de Joan: “ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel” (Jo 3,27). La força humana és limitada als ulls de Déu. Per això ens cal acudir a la pregària implorant la misericòrdia de Déu “"Déu ajude'm” perquè “mira que en sóc, d'infeliç i dissortat; lleva'm tots els meus pecats” (Sl 25,18).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada