Aquest dilluns, a l’auditori de Barcelona, es fa un homenatge a Miguel Núñez. L’homenatge és just. Em pregunto si no es massa tard, ja que la vida d’en Miguel s’apagà per decisió pròpia l’any 2008. El títol de l’acte és l’adequat i significatiu. Per la dignitat de la política. Això és el que testimonià en Miguel al llarg de la seva vida. Aquest madrileny de naixement i català per decisió, ensenyà a tota una generació de joves militants del PSUC que la política podia fer-se sense rancúnia. Era admirable que una persona que havia patit tant no transmetés cap sentiment d’odi per aquells que li havien fet tant de mal.
Vaig coincidir amb en Miguel en el PSUC durant molts anys i de moltes maneres. Des de la direcció executiva del partit o en les terrasses dels bars quan em feia d’enllaç en els anys difícils de la dictadura. D’ell vaig aprendre el sentit profund de la reconciliació entre les dues Espanyes enfrontades i escindides per una guerra. Era l’únic camí possible per avançar cap la democràcia. En Miguel practicava la política digne perquè creia en la dignitat humana i el valor de la compassió com a substracte de la política. Volia fer un món just que regalimés llet i mel pels més desafavorits. S’hi donà en ànima i cos. Per això el seu cos conegué la duresa de la tortura i l’aïllament en les llargues estades a les presons i els penals.
En Miguel Núñez era una home de paciència, quasi bé franciscana. Havia après la gestió del temps als penals. Les seves llargues estades als penals l’educà en el domini de la paraula. Més d’un cop m’havia comentat que a les presons s’aprenia a parlar i dialogar, ja que així es consumia el temps que podia anul·lar l’esperit. Gràcies al diàleg en Miguel obrí la política dels comunistes catalans a molts sectors de la societat. Sentia gran tendresa i simpatia per l’abat de Montserrat Cassià Maria Just. Els dos compartien el gust pel respecte i la consideració de la noblesa humana. En Miguel tenia un profund respecte al cristians compromesos per la justícia. Creia que la seva utopia i la cristiana es trobaven en la pròpia història de la humanitat. L’homenatge d’avui és un acte de justícia per una persona que fou justa, digne i amb una mirada sempre plena de comprensió.
Vaig coincidir amb en Miguel en el PSUC durant molts anys i de moltes maneres. Des de la direcció executiva del partit o en les terrasses dels bars quan em feia d’enllaç en els anys difícils de la dictadura. D’ell vaig aprendre el sentit profund de la reconciliació entre les dues Espanyes enfrontades i escindides per una guerra. Era l’únic camí possible per avançar cap la democràcia. En Miguel practicava la política digne perquè creia en la dignitat humana i el valor de la compassió com a substracte de la política. Volia fer un món just que regalimés llet i mel pels més desafavorits. S’hi donà en ànima i cos. Per això el seu cos conegué la duresa de la tortura i l’aïllament en les llargues estades a les presons i els penals.
En Miguel Núñez era una home de paciència, quasi bé franciscana. Havia après la gestió del temps als penals. Les seves llargues estades als penals l’educà en el domini de la paraula. Més d’un cop m’havia comentat que a les presons s’aprenia a parlar i dialogar, ja que així es consumia el temps que podia anul·lar l’esperit. Gràcies al diàleg en Miguel obrí la política dels comunistes catalans a molts sectors de la societat. Sentia gran tendresa i simpatia per l’abat de Montserrat Cassià Maria Just. Els dos compartien el gust pel respecte i la consideració de la noblesa humana. En Miguel tenia un profund respecte al cristians compromesos per la justícia. Creia que la seva utopia i la cristiana es trobaven en la pròpia història de la humanitat. L’homenatge d’avui és un acte de justícia per una persona que fou justa, digne i amb una mirada sempre plena de comprensió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada