Fer-se gran

Experimento progressivament que entro a formar part del grup de gent gran. Aquest fet te un component objectius i un de subjectiu. No em sento persona gran, i noto massa aquesta condició. No és cap mena de resistència psicològica. Sinó, simplement, que no tinc aquesta condició que l’edat semblaria atorgar-me. Conservo encara un alenar que sempre he associat a la joventut: les ganes de fer coses, d’assumir nous reptes i encapçalar projectes. Tot això segueix animant-me. És evident que existeixen dades objectives de que m’encamino cap a la categoria de persona gran, per exemple, la salut. Començo a tenir algunes xacres associades a l’edat. Cap d’elles és preocupant, però són una murga. Tot i que, la que més em molesta, ja fa anys que l’arrossego i crec que he arribat a un pacte de coexistència pacífica.

En un terme mig es situa el fet de la professió. A la institució on treballo hi hagut canvis i això està comportant l’aparició de noves persones, o de velles persones amb noves responsabilitats. Alguns ocupen càrrecs directius substituint els que hi havia els quals tots eren propers a la meva quinta. Aquí és on m’adono que l’envelliment és una realitat. Hi ha noves promocions de persones, ben preparades i eixerides, que assumeixen responsabilitats que podia haver assumit anys enrera. Res a dir. És el signe del meu temps. Ara cal saber donar el pas per situar-se on cal estar i servir, de la millor manera que pugui a aquestes persones. Les persones de la meva condició hem de saber trobar aquell lloc que ens permeti aportar l’experiència dels anys de treball en forma d’aprenentatge per les generacions del present. Espero que sigui així.