La coherència

En política, la coherència és una virtut inestable. Resulta una virtut volàtil quan venen les campanyes electorals. La coherència és fàcilment observable a partir del comportament de les persones i de les institucions. Així, és més fàcil atrapar, com diu la dita, a un polític mentider que a un coix. La mentida és una variant de la incoherència. Què fàcil és mentir. Només cal recordar el debat entre els dos candidats dels partits majoritaris per adonar-se’n d’això. Fins i tot a un dels candidats el va trair el subconscient que reconegué indirectament que mentia quan afirmà “ara el que menteix és vostè”. Què amagada està alguns cops la veritat.

La incoherència i la mentida s’han apoderat d’alguns polítics. La coherència és verificable per les inconsistències de les pràctiques polítiques. Molts cops ens adonem que no es fa el que es diu, ni és diu el que es pensa. És lamentable. La política hauria ser font i transmissió de valors. Les campanyes electorals són una bona ocasió per verificar la coherència dels partits polítics. Els vídeos electorals han de ser coherents amb els missatges nuclears que transmeten les formacions polítiques. No es poden fer vídeos, falques publicitàries o lemes de campanya a partir dels estudis demoscòpics. Perquè s’acaba dient allò que se sap que provocarà més simpatia i mobilitzarà emocionalment els electors. Sembla que no importi que el missatge sigui coherent, si al final els electors veuen amb més simpatia a una determinada formació política. Per això és fan vídeos catastrofistes i barroers que exageren de forma matussera la realitat, s’accentuen els prejudicis d’una part de la població contra algun sector de la societat, s’insulta la intel·ligència agitant pors ancestrals o es fa una apropiació sectària dels símbols nacionals. Tot forma part de la polida mercadotècnia política. Es tracta de vendre millor al candidat, costi el que costi.

De tant en tant, dins del marasme de consignes i eslògans electorals s’escolta alguna proposta assenyada. Però aquesta corre el risc de quedar diluïda dins del soroll mediàtic i es pot confondre amb les ocurrències que solquen cada dia els diaris de campanya. Per exemple, és molt interessant que un candidat proposi que ara cal fer un govern de concentració per sortir de la crisi econòmica. Segur que si algú fes una enquesta d’opinió, o pot ser ja es tenen aquestes dades, es descobriria que el 75% de les persones són partidàries dels grans acords polítics per sortir d’on estem. Com que hi ha la temptació de dir allò que se sap que serà escoltat amb simpatia, fora bo que, en nom de la mateixa dignitat de la política, es donessin consistència a les propostes adoptant actituds o decisions que confirmen la serietat de la iniciativa política. En aquest cas, per exemple, podria ser aplicar en les institucions polítiques de Catalunya allò que es demana fer, per exemple, a Espanya. Del contrari, hom podrà sospitar que, darrera una bona proposta només hi ha un simple missatge electoral més per caure més simpàtic als votants.