Un nou any, el grup Sant Jordi de promoció i defensa dels Drets Humans, amb la col·laboració dels Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació, han tingut l’encert de convocar una jornada dedica a reflexionar sobre una temàtica que preocupa a la comunitat cristiana: “Guardar esperança en temps difícils”. El Grup Sant Jordi (grup d’inspiració cristiana) fou promogut i liderat durant molts anys pel bisbe Joan Carrera.
Durant tot el dissabte passat un nombrós grup de cristians hem reflexionat sobre l’esperança guiats per les aportacions fetes pel filòsof Josep Maria Esquirol, el periodista Juan Rubio (director de la revista Vida Nueva) i el monjo de Montserrat, Bernabé Dalmau. Per la tarda una taula rodona contribuí a parlar sobre algunes de les experiències pràctiques que contribueixen a esperar, malgrat tot.
Sense entrar a explicar els continguts de cada una de les valuoses ponències, resumiré quins eren els objectius d’aquesta jornada de reflexió tal com explicaren els seus organitzadors. L’objectiu de la trobada d’aquesta any era saber com guardar i mantenir l’esperança en temps difícils. L’esperança dóna solidesa a la vida. És temps actuals són difícils, per això cal acompanyar el peregrinatge dels creients en la vida i vetllar per no perdre l’esperança pensant que no hi ha sortida als gran problemes de la humanitat. Sense esperança no pot haver-hi l’experiència creient. L’esperança genera l’energia necessària per seguir la vida cristiana en el món.
¿Quina esperança es reivindica?. Cal esperar en els fruits de la intel·ligència humana. Gràcies a la intel·ligència es pot combatre el pessimisme paralitzant. El pensament ajuda a trobar els camins per seguir avançant. Cal esperar en la força transformadora dels sentiments. És important experimentar que no anem bé perquè això ens permet decidir que volem canviar, que podem ser millors. Cal esperar en la força d’envigoriment de l’esperit. L’esperit ens ajuda a endegar noves utopies engrescadores. Creure en Déu ens aporta un plus de transcendència a la nostre esperança sense que això signifiqui ignorar l’espiritualitat dels no creients. Creients i no creients ens trobem en l’àmbit de la humanització. Aquest esperança és la que ens permet sobreviure en aquests temps de resistència. No ens calen noves seguretats efímeres, ni evocar solucions d’altres temps. El que ens cal és saber estar oberts a l’esperança.
Durant tot el dissabte passat un nombrós grup de cristians hem reflexionat sobre l’esperança guiats per les aportacions fetes pel filòsof Josep Maria Esquirol, el periodista Juan Rubio (director de la revista Vida Nueva) i el monjo de Montserrat, Bernabé Dalmau. Per la tarda una taula rodona contribuí a parlar sobre algunes de les experiències pràctiques que contribueixen a esperar, malgrat tot.
Sense entrar a explicar els continguts de cada una de les valuoses ponències, resumiré quins eren els objectius d’aquesta jornada de reflexió tal com explicaren els seus organitzadors. L’objectiu de la trobada d’aquesta any era saber com guardar i mantenir l’esperança en temps difícils. L’esperança dóna solidesa a la vida. És temps actuals són difícils, per això cal acompanyar el peregrinatge dels creients en la vida i vetllar per no perdre l’esperança pensant que no hi ha sortida als gran problemes de la humanitat. Sense esperança no pot haver-hi l’experiència creient. L’esperança genera l’energia necessària per seguir la vida cristiana en el món.
¿Quina esperança es reivindica?. Cal esperar en els fruits de la intel·ligència humana. Gràcies a la intel·ligència es pot combatre el pessimisme paralitzant. El pensament ajuda a trobar els camins per seguir avançant. Cal esperar en la força transformadora dels sentiments. És important experimentar que no anem bé perquè això ens permet decidir que volem canviar, que podem ser millors. Cal esperar en la força d’envigoriment de l’esperit. L’esperit ens ajuda a endegar noves utopies engrescadores. Creure en Déu ens aporta un plus de transcendència a la nostre esperança sense que això signifiqui ignorar l’espiritualitat dels no creients. Creients i no creients ens trobem en l’àmbit de la humanització. Aquest esperança és la que ens permet sobreviure en aquests temps de resistència. No ens calen noves seguretats efímeres, ni evocar solucions d’altres temps. El que ens cal és saber estar oberts a l’esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada