Amb sorpresa he vist aquest matí el gran titular d’un diari que anunciava la fi dels “privilegis” dels funcionaris. Així, curt i ras, sense cap matís. Aquesta idea, també es troba subjacent en de les declaracions d’alguns empresaris influents. Personalment em molesten i em donen esgarrifor. Sóc funcionari de tota la vida i no he tingut mai la sensació de tenir privilegis més enllà de considerar-me privilegiat per poder servir a la societat i de tenir estabilitat laboral; circumstància que avui és un bé preuat. Hem sento orgullós de ser funcionari, tot i que a mi m’agrada més ser considerat “servidor públic”. Trobo que aquests mots són més descriptius de la funció pública i del que és el treball d’unes persones orientades al interès general.
Sé que no estic sol en la meva feina. A la funció pública hi ha bombers, policies, militars, metges, infermers i personal sanitari, jutges, fiscals i personal de presons, mestres, professors universitaris i personal d’administració i serveis, administratius de tota mena, conserges i treballadors d’oficis, treballadors socials i jardiners, arquitectes, enginyers, professionals de molts camps del coneixement,diplomàtics, inspectors d’hisenda i de treball, conductors de trens i d’autobusos, periodistes, músics i artistes, guàrdies civils i moltes persones que s’esforcen cada dia perquè la vida dels ciutadans sigui més agradable. Dins d’aquests col·lectius hi ha persones amb feina estable, però també molts interins que es troben en una gran incertesa laboral. També hi ha, amb una consideració especial, ministres i consellers autonòmics, presidents de govern persones que tenen l’honor de servir al bé comú de la comunitat. Per tot empleat públic servir als ciutadans hauria de ser, certament, un privilegi. Què hi ha funcionaris penques, cert. Com també hi ha penques a les fàbriques, a les empreses i en qualsevol organització de serveis; però no per això blasmem de la professionalitat de la resta de treballadors. A la funció pública hi ha moltes persones que tenen clara la seva funció: servir als ciutadans perquè ells, amb el seu impostos, són la font de finançament dels pressupostos públics.
Impostos i sous. Bon binomi per parlar de la funció pública. Els impostos són importants per pagar els serveis públics. Però cal pagar-los fins l’últim cèntim. Els treballadors públics no tenim necessitat d’assessors fiscals per pagar-los. Els nostres sous són totalment transparents per l’hisenda pública. Altres agents econòmics no crec que puguin dir el mateix. En relació el sou poden fer-se moltes disgregacions, no sempre encertades. Els sous públics estan desajustats en relació a l’escala salarial interna, com en relació al preu de mercat. No és normal que un president de govern, ministre, conseller o alts càrrecs cobrin la dècima part si es comparen amb càrrecs similars de les empreses privades. El mateix succeeix en determinades ocupacions de la funció pública. ¿Té algun sentit això? Crec que no.
Sobre la funció pública es poden dir moltes coses, moltes d’elles encertades, com que cal reformar-la, però també es poden difondre molt estereotips ofensius per les persones que amb honestedat intentem servir al interès general. És evident que cal reformar la funció pública. Sempre ho he cregut i he treballat en aquest sentit. Però també cal dir que cap govern, ni de l’Estat ni de la Generalitat, però cap, han donat passos seriosos per canviar la seva Administració Pública. Tots viuen de renda i, en certa mida, han mandrejat amb la reforma. Aquesta, encara és una qüestió pendent per a tota la classes política d’aquest país.
Sé que no estic sol en la meva feina. A la funció pública hi ha bombers, policies, militars, metges, infermers i personal sanitari, jutges, fiscals i personal de presons, mestres, professors universitaris i personal d’administració i serveis, administratius de tota mena, conserges i treballadors d’oficis, treballadors socials i jardiners, arquitectes, enginyers, professionals de molts camps del coneixement,diplomàtics, inspectors d’hisenda i de treball, conductors de trens i d’autobusos, periodistes, músics i artistes, guàrdies civils i moltes persones que s’esforcen cada dia perquè la vida dels ciutadans sigui més agradable. Dins d’aquests col·lectius hi ha persones amb feina estable, però també molts interins que es troben en una gran incertesa laboral. També hi ha, amb una consideració especial, ministres i consellers autonòmics, presidents de govern persones que tenen l’honor de servir al bé comú de la comunitat. Per tot empleat públic servir als ciutadans hauria de ser, certament, un privilegi. Què hi ha funcionaris penques, cert. Com també hi ha penques a les fàbriques, a les empreses i en qualsevol organització de serveis; però no per això blasmem de la professionalitat de la resta de treballadors. A la funció pública hi ha moltes persones que tenen clara la seva funció: servir als ciutadans perquè ells, amb el seu impostos, són la font de finançament dels pressupostos públics.
Impostos i sous. Bon binomi per parlar de la funció pública. Els impostos són importants per pagar els serveis públics. Però cal pagar-los fins l’últim cèntim. Els treballadors públics no tenim necessitat d’assessors fiscals per pagar-los. Els nostres sous són totalment transparents per l’hisenda pública. Altres agents econòmics no crec que puguin dir el mateix. En relació el sou poden fer-se moltes disgregacions, no sempre encertades. Els sous públics estan desajustats en relació a l’escala salarial interna, com en relació al preu de mercat. No és normal que un president de govern, ministre, conseller o alts càrrecs cobrin la dècima part si es comparen amb càrrecs similars de les empreses privades. El mateix succeeix en determinades ocupacions de la funció pública. ¿Té algun sentit això? Crec que no.
Sobre la funció pública es poden dir moltes coses, moltes d’elles encertades, com que cal reformar-la, però també es poden difondre molt estereotips ofensius per les persones que amb honestedat intentem servir al interès general. És evident que cal reformar la funció pública. Sempre ho he cregut i he treballat en aquest sentit. Però també cal dir que cap govern, ni de l’Estat ni de la Generalitat, però cap, han donat passos seriosos per canviar la seva Administració Pública. Tots viuen de renda i, en certa mida, han mandrejat amb la reforma. Aquesta, encara és una qüestió pendent per a tota la classes política d’aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada