Quadern de Navarra I

He estat uns dies per Navarra. El centre operatiu era Pamplona des d’on amb la meva dona intentarem copsar la riquesa d’aquesta terra. Anàrem als màxims llocs que les nostres possibilitats ens permeteren. Tot anant a Pamplona participarem de la pregària comunitària de nona en el monestir de la Trapa de l’Oliva al costat del riu Aragón. Un vell monestir creat l’any 1149. La grandiositat de l’església es magnificava pel seu silenci i foscor. Tot respirava pau i convidava a allargar el temps. Sortint del monestir l’esclat de la natura gràcies a les aus migratòries de la llacuna de Pitillas. La vida parlava on la sobrietat es manifestava encantada i misteriosa en el parc natural de las Bárdenas Reales.  El pas per Olite ens transportà al temps de castells i fades.

El camí a la vall de Baztan fou un petit homenatge a l’excel·lent escriptora Dolores Redondo i la seva gran trilogia que té aquestes terres com a referents obligats. El camí cap el nord permet gaudir de les cases senyorials d’Elizondo, intuir el sentit de la porta d’Amaiur, mentre es puja el port d’ Otsondo on tots els colors de la tardor es fonen en un esclat inimaginable de sensacions. Després, al final del port s’arriba còmodament a l’antic monestir de sant Salvador a Urdax on en temps foscos els inquisidors aplicaren el seu terror. A quatre passes, entre grans i nobles cases, sobresurt la casa de Pedro Axular, un gran clàssic de la literatura vasca de la primera mitat del segle XVII. La llengua basca domina tota la vall. La seva peculiar sonoritat età present en cada racó d’un paisatge amable i generós. A un sospir de França i intuint la proximitat del mar tanca aquesta part del Pirineu es troba Zugarramurdi. Lloc encisador, ple de llegendes i històries negres, però de paisatge envigorit per les seves coves fosques i profundes.

Retornant a Pamplona, el camí ens portà a descobrir que el restaurant recomanat per un bon amic a Ituren estava tancat. Desfent el camí la parada obligada fou a les termes d’Elgorriaga per fer un breu most per seguir la ruta de sensacions. Després de passar per Doneztebe, petit i endreçat municipi, gaudirem de l’esclat de natura del parc natural del Señorio de Bertiz. Majestuosos arbres amb tots els colors possibles del temps de tardor. Tot era harmoniós. La verdor de l’herba humida contrastava amb els grocs, taronges, vermells, castanys i tota la degradació imaginable de les fulles caduques. El festival de colors, fruit de la degradació de la clorofil·la que fa emergir els carotenoides i les antocianines, convida a la contemplació i deixar-se amarar per un natura que ens recorda el pas del temps de les estacions.