Cada dia ha de ser una oportunitat per aportar esperança a les persones que ens acompanyen. Hem de ser portadors d’esperança, tot i les grans dificultats del moment present. Aquesta esperança no són només paraules pensades per reconfortar l’esperit, són també accions contra les situacions que creen desesperació, desil·lusió o abatiment. Són obres d’amor que ajuden a confiar que és possible un món diferent, més bo i més humà. “Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, 18 agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons” (Mc 16,17-18)
Si tenim uns principis sòlids, uns valors i un esperit ferm, no hem de tenir por de mostrar-nos com som i actuar d’acord amb el que creiem. No hem de dissimular o amagar els nostres convenciments. Hem de fer-ho amb seny i respecte vers els altres, però amb fidelitat a l’esperança que ens sosté. “Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d'amor i de seny. Per tant, no t'avergonyeixis de donar testimoni” (2Tm1,7-8)
Tots sentim bones prèdiques i propostes per canviar la vida, el món, la societat, etc... Però si no tenim el cor obert i l’esperit ferm per acollir-les, tot quedarà en paper mullat. Hem de preparar-nos interiorment per rebre aquestes propostes i procurar que els esdeveniments de la vida no pertorbin la seva capacitat de transformació. “Un sembrador va sortir a sembrar (...) Tot sembrant, una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u” (Mc 4,4.8)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada