Les benaurances, ha dit en diverses ocasions el papa Francesc, és el camí més segur per tenir una vida santa d’acord amb el seguiment de la causa de Jesús. La santedat, segons el Papa, consisteix a ser pobre en el cor, no acumular riqueses, ser humil i solidari amb les persones que pateixen, treballar per la justícia i la pau, tenir misericòrdia, mantenir el cor net i estimar. Sobretot, estimar. “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els humils: són ells posseiran la terra!”(Mt 5,3-4)
Hi ha moments que ens sentim abatuts perquè els esdeveniments no van com esperàvem. Quan passo això, més aviat vivim la desesperança. En aquests instants necessitem trobar persones que ens proporcionin l’acolliment, la calidesa i el reconfort espiritual que ens facin reviure el goig de viure i l’esperança. Nosaltres podem patir aquests moments, com a protagonistes o com portadors d’escalf espiritual. En el nostre camí ens podem trobar persones que cerquen ser reconfortades en l’esperit. “Senyor, Déu nostre, veniu a alliberar-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada” (Salm 31/30,17)
Les dites de la cultura popular diuen: no hi ha pitjor sord que el qui no vol oir o no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. Una manera planera de resumir-ho és: ja post xiular si l’ase no vol beure. Totes aquestes referències ens adverteixen que no poden desatendre la veu de les persones assenyades. Hi ha persones que, amb molta lucidesa, ens adverteixen dels perills d’una societat desbocada. Però en fem el desentès. Per regla general no fem cas a qui ens adverteix que anem malament i vivim com si no passes res. Tenir el cor endurit per escoltar mals auguris. Hauríem de tenir orelles que escoltessin i ulls que hi veiessin. “Els profetes només són mal rebuts en els seus pobles, en la seva parentela i entre els de casa seva” (Mc 6,4)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada