Les persones hem de tenir normes i regles per ordenar-nos la vida, però no hem de quedar mai presoner de les nostres pròpies normes. Només hi ha una sola norma que ho condiciona tot: fer el bé. El respecte ha de ser sempre l'amor al proïsme, tota la resta està condicionat a aquest precepte. "Els fariseus i els mestres de la llei esperaven a veure si Jesús curava en dissabte (...) Us pregunto: ¿quin és el nostre deure en dissabte, fer el bé o deixar-lo, salvar una vida o deixar-la perdre".( Lc 6, 6-9)
El llenguatge poètic expressa la profunditat de l’existència. Cada paraula, a més del seu significat propi, crea un conjunt harmoniós que omple de sentit tot el que es diu. Sempre he trobat que molts salms tenen la virtut de dir allò que molts cops sento i visc. En la lectura contemplativa d’un salm la vida es presenta al davant de la mira i s’il·lumina.
“Com la cérvola es deleix per l’aigua viva,també em deleixo jo per vós, Déu meu.Tot jo tinc set de Déu que m’és vida,¿quan podré veure Déu cara a cara?”Salm 42 (41),2-3
Ni els diners donen la felicitat ni l’acumulació de bens no ens fa més feliços perquè distreuen l’ànima d’allò que és important: l’amor als demés. La societat proposa uns models ideals de felicitat que no haurien de ser els nostres. Hem de ser capaços de testimoniar que la joia de viure està en la donació gratuïta i en l’estimació desinteressada als demés o en les petites i senzilles coses que tenim entorn a nosaltres. “Feliços els pobres, el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui passeu fam vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu, vindrà el da que riureu” (Lc 6, 20-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada