L'anunci de la felicitat dels altres, és una crida a mantenir la seva esperança i una responsabilitat per nosaltres. Seran feliços si nosaltres ens comprometem i treballem perquè ho siguin. L'esperança és una vivència que ens empeny a ser-ne testimonis i amb les nostres actuacions contribuir a alimentar la confiança d’aquelles persones que l’han perduda. "Feliços els qui ploren: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats" (Mt 5,5-6)
Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i revisar si som hipòcrites a l'hora de practicar una religió. Hem de mirar si estem atrapats en els formalismes religiosos que oculten el que és fonamental: l'amor de Déu i al proïsme. L’excés de zel formal tapa la misericòrdia i compassió a les altres persones i dificulta conrear la vida interior basada en la llibertat i l’obertura a la gràcia. "Hipòcrites. Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dona és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes". Mc 7, 6-8
Ens cal trobar la saviesa en el transcurs de la vida per poder escoltar-la amb atenció, meditar-la profundament i, finalment, dur-la a la pràctica quotidiana. En aquest camí, és fonamental aprendre a descobrir les persones realment sàvies, aquelles que posseeixen un raonament sòlid i la capacitat de brindar un consell encertat. Tot i que la mundanitat ens temptarà constantment amb el miratge de falses savieses, l’exercici constant del discerniment serà el que aportarà la claredat necessària als nostres judicis. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la llei del seu Déu” (Salm 37(36) 30-31).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada