Benvolgut Carles. He llegit amb atenció el teu post Una Convergència més social. Comparteixo
de ple la teva reflexió i per això
t’escric a fi de compartir les meves inquietuds, i dubtes, que m’han
suscitat el teu article. Trobo interessant la perspectiva que dónes a l’acció
política i, de forma especial, a com cal plantejar-se la renovació del discurs
polític. Vivim en temps de grans canvis socials que estan afectant a la manera
com els partits s’interpreten a ells mateixos com actors polítics d’utilitat
social. Situats en aquesta cruïlla el dilema es saber llegir correctament el
moment històric i saber proposar les alternatives adequades. El risc és
interpretar-ho tot en clau de crisi interna, de relleu generacional o de canvis
de lideratges, i no descobrir que, el punt encertat de tota l’anàlisi, és
l’adaptació del discurs a les necessitats dels homes i dones del nostre temps.
La qual cosa vol dir aspirar a convertir-se en líders actius de les seves
esperances.
Faig política des de molt jove i les he vist de tots colors. Vaig entrar en política per un imperatiu moral alimentat per conviccions cristianes que encara mantinc. En un primer moment, tot era en blanc i negre, ple de perills i dificultats; després, amb la democràcia, entrà la llum i el color a la vida política. Al començament tot eren il·lusions, com escriví Martí Pol, tot és possible i tot està per fer. Desprès, els anys matisaren dolorosament aquesta sensació viscuda en els primers anys de força política creativa. L’ètica de la responsabilitat s’imposà durament a l’ètica dels principis, i les il·lusions es dissiparen ben aviat arrossegades per la necessitat del pragmatisme i la bona gestió. Era cert que calia fer renúncies, però no amb la intensitat que s’han fet. Al final, hi havia la sensació de quedar-nos orfes d’esperances en nom d’una bona i eficaç gestió pública. Era cert que per millorar, s’havia d’acumular per repartir riquesa, i a quanta més gent millor; però el temps ha demostrat que això era un emmirallament, quan no un engany. La crisi ens ha evidenciat que uns pocs han guanyat molt, molts han començat a perdre la seva esperança de progrés i força genet han generat noves formes de pobresa. La crisi ha estat injusta, però més injustes han estat les causes i la ineptitud dels gestors per no saber-la preveure. Així, amb el temps, es tornaren a fer evidents els desencants que cantava un altre poeta, Salvador Espriu, “oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra”.
Ara és temps de redreçar aquesta situació. Són moments de tornar a il·lusionar a la ciutadania de que la democràcia és un bon sistema, que els somnis nacionals poden fer-se realitat i que poden tenir una major justícia social. Per fer-ho necessitem una nova alternativa política capaç d'aplegar amb entusiasme a una àmplia part dels catalans i catalanes. Penso que cal generar un procés de convergència de voluntats a favor del redreçament nacional inspirat en aconseguir una societat més justa, equilibrada, oberta i, per què no, més fraternal i feliç. Penso que hi ha moltes persones incòmodes amb la situació actual i que tenen ganes de d’assumir les responsabilitats de refer les il·lusions del país. Tal com saberen fer, ara fa 100 any, els homes i dones de la Mancomunitat. És temps de recuperar els grans relats que convoquin, ens uneixin i aportin sentit de país. Volem una Catalunya lliure, sí; però amb respostes clares pel dia següent.
Però no tot s’acaba amb un sentiment de derrota o d’incapacitat per regenerar l’esperança. Torno a fer servir unes paraules poètiques, en aquest cas Salvat-Papasseit “res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni es fosca la ventura de la nit”. Crec en l’esperança, si comencem a construir-la. Confio que en el panorama polític català hi hagin sensibilitats polítiques prou generoses per acollir a aquelles persones que, des d’una inequívoca afirmació catalanista, volen seguir lluitant pels principis de justícia, de fraternitat i llibertat, que els ha animat al llarg de la seva vida. No tot s’ha de reduir a l’èpica militant, cal confiar que aquests principis són compartits per una part de l’electoral que ara es poden trobar desorientats davant la capacitat del socialisme català per regenerar la confiança política. Això em porta a preguntar-te ¿què fer? ¿on cal anar per reconstruir aquesta esperança? ¿hi ha un espai polític a Catalunya per acollir aquests socialistes desvalguts?
Faig política des de molt jove i les he vist de tots colors. Vaig entrar en política per un imperatiu moral alimentat per conviccions cristianes que encara mantinc. En un primer moment, tot era en blanc i negre, ple de perills i dificultats; després, amb la democràcia, entrà la llum i el color a la vida política. Al començament tot eren il·lusions, com escriví Martí Pol, tot és possible i tot està per fer. Desprès, els anys matisaren dolorosament aquesta sensació viscuda en els primers anys de força política creativa. L’ètica de la responsabilitat s’imposà durament a l’ètica dels principis, i les il·lusions es dissiparen ben aviat arrossegades per la necessitat del pragmatisme i la bona gestió. Era cert que calia fer renúncies, però no amb la intensitat que s’han fet. Al final, hi havia la sensació de quedar-nos orfes d’esperances en nom d’una bona i eficaç gestió pública. Era cert que per millorar, s’havia d’acumular per repartir riquesa, i a quanta més gent millor; però el temps ha demostrat que això era un emmirallament, quan no un engany. La crisi ens ha evidenciat que uns pocs han guanyat molt, molts han començat a perdre la seva esperança de progrés i força genet han generat noves formes de pobresa. La crisi ha estat injusta, però més injustes han estat les causes i la ineptitud dels gestors per no saber-la preveure. Així, amb el temps, es tornaren a fer evidents els desencants que cantava un altre poeta, Salvador Espriu, “oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra”.
Ara és temps de redreçar aquesta situació. Són moments de tornar a il·lusionar a la ciutadania de que la democràcia és un bon sistema, que els somnis nacionals poden fer-se realitat i que poden tenir una major justícia social. Per fer-ho necessitem una nova alternativa política capaç d'aplegar amb entusiasme a una àmplia part dels catalans i catalanes. Penso que cal generar un procés de convergència de voluntats a favor del redreçament nacional inspirat en aconseguir una societat més justa, equilibrada, oberta i, per què no, més fraternal i feliç. Penso que hi ha moltes persones incòmodes amb la situació actual i que tenen ganes de d’assumir les responsabilitats de refer les il·lusions del país. Tal com saberen fer, ara fa 100 any, els homes i dones de la Mancomunitat. És temps de recuperar els grans relats que convoquin, ens uneixin i aportin sentit de país. Volem una Catalunya lliure, sí; però amb respostes clares pel dia següent.
Però no tot s’acaba amb un sentiment de derrota o d’incapacitat per regenerar l’esperança. Torno a fer servir unes paraules poètiques, en aquest cas Salvat-Papasseit “res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni es fosca la ventura de la nit”. Crec en l’esperança, si comencem a construir-la. Confio que en el panorama polític català hi hagin sensibilitats polítiques prou generoses per acollir a aquelles persones que, des d’una inequívoca afirmació catalanista, volen seguir lluitant pels principis de justícia, de fraternitat i llibertat, que els ha animat al llarg de la seva vida. No tot s’ha de reduir a l’èpica militant, cal confiar que aquests principis són compartits per una part de l’electoral que ara es poden trobar desorientats davant la capacitat del socialisme català per regenerar la confiança política. Això em porta a preguntar-te ¿què fer? ¿on cal anar per reconstruir aquesta esperança? ¿hi ha un espai polític a Catalunya per acollir aquests socialistes desvalguts?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada