Benvingut bisbe Sebastià

Ha estat una notícia molt esperada: el Papa Benet XVI ha nomenat a mossèn Sebastià Taltavull ha estat nomenat bisbe auxiliar de Barcelona. És una molt bona notícia. Com a membre de la diòcesi de Barcelona prego perquè el bisbe Sebastià trobi l’acolliment i amistat necessaris per desenvolupar el seu treball de pastor. També prego perquè pugui dur a bon port el que ha manifestat en les seves primeres paraules com a bisbe auxiliar: “(realitzar) units i a l’estil de Jesús la missió que ens ha encomanat de fer viu i present el seu Evangeli en tots els àmbits d’aquesta nostra, qu és el món que Déu estima, per tal de ser-ne els seus testimonis fidels” .

Gràcies a l'eficiència d'en Jordi Llisterri podem veure l'acte de presentació del nou bisbe en el següent video.

Memorial de l'holocaust

Avui és commemora el dia internacional instituït per l’ONU en memòria de les víctimes de l’holocaust. És important no oblidar aquests fets. Cal mantenir viva la seva memòria perquè és la millor manera d’evitar que puguin tornar-se a repetir-se. La memòria d’aquest fet ens permet explicar als joves d’avui el que l’holocaust representà pel poble jueu i altres col·lectius, entre els quals hi havien també catalans que havien lluitat en la defensa de la democràcia i llibertat a Europa. És important no oblidar aquests fets. Cal estar amatents per evitar qualsevol nova expressió d’antisemitisme o menyspreu de la dignitat humana per raó de raça o creença. Per això cal treballar activament perquè la pau i la concòrdia permetin als pobles, les religions i les persones conviure en plena harmonia. Que mai més la barbàrie anorreï la raó.

En un dia com avui és pertinent rememorar les paraules del pastor protestant alemany Martin Niemoeller (1892-1984) escrites a l’any 1945 davant la barbàrie nazi.

Quan els nazis vingueren a endur-se els comunistes,
vaig callar, perquè jo no era comunista.
Quan empresonaren els socialdemòcrates,
vaig callar, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan vingueren a cercar els sindicalistes,
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan vingueren a endur-se els jueus,
no vaig protestar, perquè jo no era jueu.
Quan vingueren a cercar-me a mi,
ja no hi havia ningú més que pogués protestar

Capacitat de decisió sobre la maternitat

Alguns medis de comunicació, especialment els digitals, han acusat al govern de la Generalitat d’aprovar un “projecte de llei” on es contempla que una noia menor de 16, en el cas que els seus pares no li donin el preceptiu permís, pugui sol·lictar a un jutge determinar si té capacitat per conèixer l'abast i trascendència de la seva decisió d'avortar. A partir d’aquesta notícia han començat a sortir crítiques, unes contra el Govern de la Generalitat per proposar aquesta mesura i altres contra els bisbes catalans perquè no han dit res.

Les coses no són tal com aquests informadors volen fer creure. En primer lloc, el Govern de la Generalitat, no ha aprovat cap projecte de llei. El que ha presentat el Departament d’Acció Social i Ciutadania és un avantprojecte de llei. El qual, com a tal, està sotmès a un ampli període de consulta on es poden fer moltes consideracions, observacions, matisacions i construcció d’acords per tal de poder passar d’avantprojecte a Projecte de Llei un cop l’hagi aprovat el Consell Executiu. Llavors sí que es tractarà d’un acord del Govern amb tota la responsabilitat que això comporta. Mentrestant, és un paper obert a la discussió i al consens.

En segon lloc, és gratuït afirmar que els bisbes no hagin dit res. Es que els comentaristes de la vida eclesial saben el que diuen els bisbes en les seves converses privades?, és que saben amb qui parlen els bisbes i de que parlen?. El que no hagin fet públic el contingut de les seves converses a les persones que es dediquen a alimentar els rumors dels àngels, no vol dir que estigui passius i inactius. Cal jutjar els bisbes pels resultats de les seves obres i no per les seves intencions, especialment si aquestes no són coincidents amb els judicis dels analistes anònims de la vida eclesial i les seves ganes d'enrenou i gresca. La discreció es bona consellera. Cal confiar en els nostres bisbes.

Personalment no trobo convenient la proposta en els termes com ha estat presentada per alguns medis de comunicació. Hi ha una qüestió de fons, on la consciència personal ajuda a discernir quina és l’actuació moral adequada. En aquest sentit l’església ha marcat clarament quins són els seus principis els quals ajuden a fer el discerniment que cada cristià ha de fer. Tot i que, alguns bisbes, amb molt de seny democràtic, han indicat que, malgrat un profund desacord amb la llei d’avortament, cal acceptar el que un parlament democràtic ha decidit de forma sobirana. Dit d’una altra manera, la consideració moral particular no ha de convertir-se en delicte sancionat per llei. Però això no treu la consideració ètica i moral que cada persona, des de les seves conviccions pot fer de les lleis. Els cristians hem d’acceptar la tensió que comporta respectar la sobirania popular i la moral que neix de la condició cristiana.

Però hi ha una altra consideració més social. La construcció del consens cívic, dins del qual cal situar moltes de les lleis de regulen pràctiques i comportaments dels ciutadans, han d’estar en coherència amb la capacitat de comprensió que la ciutadania pot tenir de l’objecte de la llei. En aquest cas, no crec que els ciutadans accepten fàcilment situar per sota el 16 anys el llindar del dret de l’avortament. Resulta paradoxal que hi hagi una llei que limita el consum del tabac a menors de 18 anys i ara es pretengui que es pugui avortar per sota els 16 anys. Com tampoc entendrà la ciutadania limitar la pàtria potestat, situada fins ara fins els 18 anys, via decisió judicial. Com tampoc està socialment assumida la qüestió relativa al grau de madurés personal que pot tenir una noia de menys de 16 anys alhora d’adoptar la decisió d’avortar.

Tot aquesta problemàtica no ha d’impedir a la societat trobar la resposta adequada que cal donar a aquelles situacions d’embarassos de noies joves que, per motius de diversa índole, no són viscuts com una joia sinó com un patiment que no es pot assumir, o que poden comportar diferents graus de perillositat. Cal trobar respostes socialment comprensibles i acceptables, fins i tot aquelles que permetin resoldre els conflictes que poden donar-se entre la voluntat de la noia i la voluntat dels seus pares.

Clausura de l'any jubilar Sant Fructuós de Tarragona

Avui ha tingut lloc l’acte commemoratiu de la clausura de l’any jubilar del 1750 aniversari dels martiris de Sant Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi diaques. Durant un any l’arquebisbat de Tarragona, guiat pel dinamisme del seu arquebisbe Jaume Pujol i el bon treball d’un ampli equip dirigit per Mn. Miquel Barberà, i la pròpia societat tarragonina han viscut amb intensitat el sentit que té avui el testimoniatge d’aquests sants. Ha estat un any de moltes activitats litúrgiques, artístiques i culturals que han tingut la seva màxima expressió en l’estrena mundial de l’oratori “Pau i Fructuós” de Mn. Joan Roig, lletra, i Mn. Valentí Miserachs, música.

Els actes de cloenda han comptat amb la participació del cardenal Julián Herranz, com enviat especial del Papa Benet XVI, i del President de la Generalitat, el Molt Hble. Sr. José Montilla. Durant el dinar amb un petit grup d’autoritats al Palau Episcopal el President de la Generalitat ha destacat que les celebracions com l’any jubilar reforcen els vincles que uneixen el poble català; també ha senyalat que cal insistir en alguns comuns com són la lliberta, la justícia, la solidaritat, l’esforç i l’austeritat. Valors cristians, afegí el president Montilla, àmpliament compartits per la societat catalana i que són necessaris per tal de vèncer les dificultats del moment present. La vivència d’aquests valors ha de permetre als catalans guanyar confiança per poder mirar el futur amb esperança. També destacà la bona religió entre el Govern i l'Església Catòlica i la consideració que mereix com a religió majoritària a Catalunya. La presència del President de la Generalitat fou molt apreciada pels eclesiàstics assistents.

La celebració eucarística a la catedral ha estat presidida pel cardenal llegat del Papa i concelebrada per l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, el cardenal Lluís Martínez Sistach, el nunci de la Santa Seu, bastants bisbes i abats de Catalunya i nombrosos capellans tarragonins. Com autoritats hi eren presents el President de la Generalitat, l’alcalde de Tarragona i tot el consistori, alguns diputats i la Directora General d’Afers Religiosos. Cal lloar l’esforç del cardenal Julián Herranz per fer tota la litúrgia en català. Només ha fet servir el castellà en un tros de l’homilia, després d’excusar-se de no poder-la fer tot en català. Cal agrair aquest gest del llegat del papa Benet XVI que mostra la seva comprensió de l’església catalana. Em consta que l’ús del català per part del cardenal Julián Herranz ha estat molt ben rebuda per les autoritats presents.

Després de la missa de la catedral l’arquebisbe de Tarragona ha ofert, en el Palau Episcopal, una recepció a les autoritats, cardenals, bisbes i representants eclesiàstics. Durant aquest acte el cardenal Julián Herranz, dirigint-se a l’arquebisbe de Tarragona i al President de la Generalitat, ha manifestat la seva gratitud per l’acolliment i les mostres de simpatia que ha rebut. De tal manera que s’ha compromès a transmetre al Sant Pare aquest sentiment d’afecta i les mostres de consideració que ha rebut l’Església per part del President de la Generalitat i de l’Alcalde de Tarragona.

Una magnífica cloenda per una extraordinari any jubilar.

Revisar la laïcitat

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

Avui, la modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst.

La confrontació d’un sector de l'Església Catòlica amb la política del govern socialista o el tracte curós d’aquest amb aquella han estimulat l’actualització del debat laïcista a Espanya. Les actituds i comportaments d’un sector del catolicisme espanyol han afavorit la comprensió tancada de la laïcitat. Es tracta d’una visió excloent de la laïcitat, la qual no contempla cap rellevància pública del fet religiós.

Però és possible una altra comprensió de la laïcitat. Es tracta d’una comprensió oberta del que significa la laïcitat avui. Des de diversos sectors de la societat, tant des de l’àmbit polític com del pensament, es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva i positiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat.

Creure en la plaça pública

Uns dels trets característics de l’actual transformació de la societat contemporània són la nova presència pública del fet religiós i el nou paper de la religió. La secularització no ha eliminat el sentiment religiós de les persones, ni ha comportat, com s’augurava, el replegament de la religió a l'esfera privada.

Avui són temps de retorn dels déus. El fet religiós emergeix com una font de sentit. Les religions aporten valors que entren en diàleg amb la cultura contemporània. Són propostes per definir un projecte de civilitat. Novament, però d’altre manera, la religió torna a ser un motor social positiu.

La realitat social qüestiona la solidesa de la secularització de la societat.

El retorn del sagrat i la crítica a alguns aspectes del fenomen secularitzador són el resultat d'una desconfiança social cap a certs plantejaments de la raó il·lustrada i representa la dificultat d’alguns valors de la Il·lustració per comprendre el fet religió. En difuminar-se alguns d’aquests valors les persones es senten insegures perquè aquest fenomen afecta les seves creences bàsiques i els sistemes de referències. Davant d'aquesta situació alguns individus recuperen la seva relació amb la religió.

A més, alguns analistes socials consideren que les religions són indispensables en l'organització de la societat contemporània. Fins i tot, alguns afirmen que, es pot negar l'existència de Déu, però això no invalida la necessitat que té la societat de la religió per mantenir un cert ordre social. El que sembla rellevant avui, no és demostrar la funció social de la religió sinó cóm les creences religioses i la religió són influents en el desenvolupament de les societats i de quina manera han d’estar ser presents en l'àmbit polític i social.

Valors i moral cívica

Els analistes de les societats postseculars consideren que els valors anomenats postmaterialistes seran cada cop més rellevants pels individus i condicionaran les seves opcions polítiques. La qüestió dels valors és situa en el centre de la preocupació política. A les tradicionals discrepàncies entre dreta i esquerra s’hi afegeixen també qüestions relacionades amb l’ètica i la moral cívica. Per això, l’Església Catòlica considera que sobre aquestes qüestions té principis i criteris morals a oferir a la societat.

La intervenció pública de qualsevol confessió religiosa en l’arena política no ha d’interpretar-se com una ingerència que vulneri la necessària separació d’àmbits d’actuació entre l’Estat i les religions. El que succeeix és que la societat ha situat en l’agenda de política temes en els quals les religions tenen criteris, valors i principis a proposar a la societat.

L’àmbit dels valors és una oportunitat per les religions i, de manera particular, per la tradició cristiana pel seu arrelament a la nostra societat a través del catolicisme difús . És una oportunitat perquè permet incorporar el fet religió al procés de construir una moral cívica a partir de diferents sensibilitats i lectures de la realitat. Aquesta situació reforça l'actitud propostiva que haurien d'aoptar les religions en aquest context. En aquest sentit, resulten les paraules del cardenal Bertone comentades ahir.

Cal escoltar molt, perquè els problemes plantejats són nous. No és una debat que pugui resoldre’s en guanyadors i perdedors. El que cal es generar un ampli consens que permeti avançar plegats cap una societat més humanitzada. Dins d’aquest procés, la tradició cristiana pot aportar tota la visió particular d’alguns valors bàsics per construir la civilitat. Es tracta, entre altres, del valor de llibertat religiosa com a un element irrenunciable de la llibertat política; del sentit que aporta la religió per vincular les persones a una comunitat i la força mobilitzadora de l’amor al proïsme com a base de la solidaritat i la fraternitat humana. Tampoc pot ignorar-se l’aportació d’esperança i espiritualitat que les religions poden fer a la societat contemporània. Les aportacions de les tradicions religioses, i entre elles les cristianes, són necessàries per humanitzar la societat actual