El govern d’Aragó afirmà, al mes de febrer, que iniciava accions penals i obria una demanda en el Contencions Administratiu contra el Consorci del Museu Diocesà de Lleida per tal de forçar l’entrega de les obres del bisbat de Barbastre-Monsò. La via penal es justificava perquè algú havia fet apropiació indeguda, prevaricació i obstrucció a la justícia. La demanda es presentava i es presenta contra aquelles persones o institucions que estaven impedint acatar les ordres del Vaticà.
A més, si les anteriors vies s’encallaven, els serveis jurídics del govern aragonès proposaven l’execució de la sentència eclesiàstica per aplicació de l’execuator. Aquesta iniciava permetria a la justícia espanyola executar la resolució del tribunal de la Signatura Apostòlica (Tribunal Eclesiàstic del Vaticà). Mentre tant, hi ha una demanda civil, pendent de vista, presentada per l’associació Amics del Museu Diocesà per tal de demostrar la propietat de les obres.
Les darreres notícies semblen confirmar que es vol accelerar la via judicial. Per part dels demandants aragonesos, i del bisbat de Barbastre-Monsò es vol accelerar en concret la via de l’execuator. Aquesta possibilitat, també està en la ment d’altres persones interessades en la ràpida resolució del conflicte. Per mitjà de l’execuator es vol que, en virtut del que contempla aquesta formula de convalidació de sentències internacionals, la justícia civil espanyola executi el que és una sentència d’un tribunal eclesial. Quin embolic.
Anar per la via de l’execuator és obrir una caixa de trons d’efectes imprevistos per la pròpia església. L’apel·lació a l’execuator per resoldre el tema de les obres d’art de la Franja de Ponent afloraria un nou conflicte: la col·lisió de l’execució d’una resolució eclesial, amparada per uns acords Església-Estat subscrits al marge del Parlament espanyol atès el seu caràcter d’acords internacionals, enfront la decisió sobirana del Parlament de Catalunya. Dit d’una altra manera, resoldre el conflicte per la via judicial emparada per l’execuator donaria moltes municions als partidaris de revisar els acords Església-Estat des d’una perspectiva de la laïcitat de combat. Tot i que, pot ser més d’una persona, li resultaria difícil escollir entre passar comptes a Catalunya per la seva suposada insensibilitat a les demandes de Barbastre-Monsó o el denunciar l’ús de l’execuator contra la decisió sobirana d’un parlament.
Vistos els pros i contres del tema, crec que convé crear les condicions per avançar en direcció de trobar una solució que signifiqui reconèixer una realitat simple: les obres d’art són patrimoni d’un territori, més enllà de la seva posició geogràfica, i el que cal es facilitar als habitants d’aquest territori, estiguin a Catalunya o Aragó, el gaudi del patrimoni d’aquest territori.
Cal seguir treballant en aquest direcció. Crec que hi ha gent que ho està fent. L’altra dia, caminant a prop del Panteó romà, vaig trobar-me a una coneguda professora espanyola, sempre molt discreta però franca, que pels seus comentaris, entorn a un dels bons cafès de Sant’ Eustacchio, vaig deduir que actuava de mitjancera en aquest conflicte. Si és així, és una bona notícia. Ja que vol dir que, abans de empantanar-se el tema en els tribunals, hi ha persones que volen trobar solucions pactades. Pocs dies després, en un diari català, llegia unes declaracions d’un persona que amb autoritat confirmava la meva intuïció.
(traducción)
El gobierno de Aragón afirmó, al mes de febrero, que iniciaba acciones penales y abría una demanda en el Contencioso Administrativo contra el Consorcio del Museo Diocesano de Lleida a fin de forzar la entrega de las obras del obispado de Barbastro-Monzón. La vía penal se justificaba porque alguien había hecho apropiación indebida, prevaricación y obstrucción a la justicia. La demanda se presentaba y se presenta contra aquellas personas o instituciones que estaban impidiendo acatar las órdenes del Vaticano.
Además, si las anteriores vías se obstruían, los servicios jurídicos del gobierno aragonés proponían la ejecución de la sentencia eclesiástica por aplicación de un execuator. Esta iniciaba permitiría a la justicia española ejecutar la resolución del tribunal de la Firma Apostòlica (Tribunal Eclesiástico del Vaticano). Mientras tanto, hay una demanda civil, pendiente de vista, presentada por la asociación “Amigos del Museo Diocesano” a fin de demostrar la propiedad de las obras.
Las últimas noticias parecen confirmar que se quiere acelerar la vía judicial. Por parte de los demandantes aragoneses, y del obispado de Barbastro-Monzón se quiere acelerar en concreto la vía del execuator. Esta posibilidad, también está en la mente de otras personas interesadas en la rápida resolución del conflicto. Por medio del execuator se quiere que, en virtud de lo que contempla esta formula de convalidación de sentencias internacionales, la justicia civil española ejecute lo que es una sentencia de un tribunal eclesial. Qué lío.
Ir por la vía de un execuator es abrir una caja de Pandora con efectos imprevistos para la propia iglesia. La apelación a un execuator para resolver el tema de las obras de arte en litigio situaría sobre la mesa un nuevo conflicto: la colisión de la ejecución de una resolución eclesial, amparada por unos acuerdos Estado-Iglesia subscritos al margen del Parlamento español dado su carácter de acuerdos internacionales, frente la decisión soberana del Parlamento de Catalunya. Dicho de otra manera, resolver el conflicto por la vía judicial amparada por un execuator daría muchas municiones a los partidarios de revisar los acuerdos Iglesia-Estado des de una perspectiva de la laicidad de combate. Puede ser que a más de una persona le resultará difícil escoger entre dos opciones: pasar cuentas a Catalunya por su supuesta insensibilidad a las demandas de Barbastro-Monzón o denunciar el uso del execuator contra la decisión soberana de un parlamento.
Vistos los pros y contras del tema, creo que sería mejor crear las condiciones para avanzar en dirección de encontrar una solución que comporte reconocer una realidad simple: las obres de arte son patrimonio de un territorio, más allá de su posición geográfica, y lo que hace falta se facilitar a los habitantes de este territorio, estén en Catalunya o Aragón, disfrutar del patrimonio de este territorio.
Hace falta seguir trabajando en esta dirección. Creo que hay gente que lo está haciendo. Sin ir más lejos, el otra día, andando cerca del Panteón romano, encontré a una conocida profesora española, siempre muy discreta pero franca, que por sus comentarios, entorno a uno de los buenos cafés de Sant’ Eustacchio, deduje que actuaba de mediadora en este conflicto. Si es así, es una buena noticia. Ello puede significar que, antes de quedar el tema atrapado en los tribunales, hay personas que quieren encontrar soluciones pactadas. Pocos días después, en un diario catalán, leía unas declaraciones de una persona autorizada que autoridad confirmaba mi intuición.
dijous, 14 de maig del 2009
dimecres, 13 de maig del 2009
Alerta, embolic i confusió: llibertat religiosa o de consciència?
En un recent post comentava que es començaven a moure papers entorn a la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Els que sabien de que anava el tema indicaven que la nova llei podia englobar la llibertat de consciència i la religiosa. En aquell post criticava aquesta barreja i donava les meves raons. Però les senyals d’alarma varen disparar-se ahir en la intervenció del president Zapatero en el debat de l’estat de la nació.
Segons el diari El País en edició digital el president Zapatero a les 13:00 hores va anunciar diverses iniciatives legislatives com “reforma de la ley de interrupción del embarazo, ley de igualdad de trato, ley de libertad religiosa y una nueva ley de televisión pública que quedará exenta de publicidad". Però l’edició escrita diu una altra cosa. Sobre les diferents iniciatives legislatives cita, entre altres llei “la Ley Integral de Igualdad de Trato; la Ley de la Libertad de Conciencia; la Ley de Extranjería y la Ley del Aborto”. Llavors es disparen les alarmes. Llibertat de Consciència o Llibertat Religiosa. Per resoldre la discrepància millor anar a les fonts.
El discurs escrit del president del Govern lliurat als medis de comunicació deia, en aquest punt el següent: “el Gobierno remitirá a la Cámara en los próximos meses: la reforma de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo; la ley integral de igualdad de trato; el nuevo marco legal de la libertad de conciencia; o la culminación del modelo de nueva televisión pública”. Però, el que digué realment el president Zapatero en la seva intervenció, segons consta en el diari de sessions del Congres fou: “el Gobierno remitirá a la Cámara en los próximos meses. En primer lugar, la reforma de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo. (Aplausos.) En segundo lugar, la Ley Integral de Igualdad de Trato. En tercer lugar, el nuevo marco legal de la libertad de conciencia, de la libertad religiosa. Y en cuarto lugar, la culminación del modelo de una nueva televisión pública”. Com es pot comprovar no és el mateix.
Què passa?. Molt probablement el president Zapatero, amb finezza política modificà sobre la marxa el text que estava escrit pels redactors de discursos. Aquests, després de consultar i recollir els corresponents materials de treball, havien escrit el següent text “el nuevo marco legal de la libertad de conciencia”. Aquests termes reflecteixen fidelment el pensament laïcista proper a certes esferes del poder. Per aquests laïcistes la llibertat de consciència és el que és jurídicament substantiu, mentre que la llibertat religiosa és una derivada de l’anterior. Però els redactors de discursos, o els que tenen influència sobre ells, no contaven que el president del govern, dins de la dinàmica de la seva intervenció, va adonar-se que parlar només de la llibertat de consciència era obrir un conflicte total amb totes les tradicions religioses de proporcions incalculables i d’efectes electorals no desitjables.
No cal ser un gran consultor d’estratègia electoral per adonar-se que una part important de l’electorat socialista té un profund respecte per les qüestions religioses i li resulta més fàcil d’entendre que la llei defensi la llibertat religiosa, entesa com una pràctica d’una creença, que la llibertat de consciència molt més protegida per la Constitució i el seu desenvolupament. Sobre aquest tema particular es pot consultar un post meu anterior.
Cal ser prudents alhora d’escriure certes coses, perquè els discursos a vegades el diable els carga de paraules inoportunes. En aquest cas, la finezza política del president Zapatero va saber corregir a temps l’errada. Espero que aquest bon criteri perduri i tingui influència sobre aquells sectors del seu entorn partidaris de subsumir la llibertat religiosa a la llibertat de consciència. En aquest cas voldria recordar que molts socialistes ho som per un profund respecte a la llibertat i que, històrica i sociològicament, una de les grans defenses del pensament lliberal, en la qual molts socialistes ens hi podem sentir còmodes, a l’estil del “socialista a fuer de liberal” d’Indalecio Prieto, és situar la llibertat religiosa a la base del profund respecte de la llibertat. El tema, resta obert.
Segons el diari El País en edició digital el president Zapatero a les 13:00 hores va anunciar diverses iniciatives legislatives com “reforma de la ley de interrupción del embarazo, ley de igualdad de trato, ley de libertad religiosa y una nueva ley de televisión pública que quedará exenta de publicidad". Però l’edició escrita diu una altra cosa. Sobre les diferents iniciatives legislatives cita, entre altres llei “la Ley Integral de Igualdad de Trato; la Ley de la Libertad de Conciencia; la Ley de Extranjería y la Ley del Aborto”. Llavors es disparen les alarmes. Llibertat de Consciència o Llibertat Religiosa. Per resoldre la discrepància millor anar a les fonts.
El discurs escrit del president del Govern lliurat als medis de comunicació deia, en aquest punt el següent: “el Gobierno remitirá a la Cámara en los próximos meses: la reforma de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo; la ley integral de igualdad de trato; el nuevo marco legal de la libertad de conciencia; o la culminación del modelo de nueva televisión pública”. Però, el que digué realment el president Zapatero en la seva intervenció, segons consta en el diari de sessions del Congres fou: “el Gobierno remitirá a la Cámara en los próximos meses. En primer lugar, la reforma de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo. (Aplausos.) En segundo lugar, la Ley Integral de Igualdad de Trato. En tercer lugar, el nuevo marco legal de la libertad de conciencia, de la libertad religiosa. Y en cuarto lugar, la culminación del modelo de una nueva televisión pública”. Com es pot comprovar no és el mateix.
Què passa?. Molt probablement el president Zapatero, amb finezza política modificà sobre la marxa el text que estava escrit pels redactors de discursos. Aquests, després de consultar i recollir els corresponents materials de treball, havien escrit el següent text “el nuevo marco legal de la libertad de conciencia”. Aquests termes reflecteixen fidelment el pensament laïcista proper a certes esferes del poder. Per aquests laïcistes la llibertat de consciència és el que és jurídicament substantiu, mentre que la llibertat religiosa és una derivada de l’anterior. Però els redactors de discursos, o els que tenen influència sobre ells, no contaven que el president del govern, dins de la dinàmica de la seva intervenció, va adonar-se que parlar només de la llibertat de consciència era obrir un conflicte total amb totes les tradicions religioses de proporcions incalculables i d’efectes electorals no desitjables.
No cal ser un gran consultor d’estratègia electoral per adonar-se que una part important de l’electorat socialista té un profund respecte per les qüestions religioses i li resulta més fàcil d’entendre que la llei defensi la llibertat religiosa, entesa com una pràctica d’una creença, que la llibertat de consciència molt més protegida per la Constitució i el seu desenvolupament. Sobre aquest tema particular es pot consultar un post meu anterior.
Cal ser prudents alhora d’escriure certes coses, perquè els discursos a vegades el diable els carga de paraules inoportunes. En aquest cas, la finezza política del president Zapatero va saber corregir a temps l’errada. Espero que aquest bon criteri perduri i tingui influència sobre aquells sectors del seu entorn partidaris de subsumir la llibertat religiosa a la llibertat de consciència. En aquest cas voldria recordar que molts socialistes ho som per un profund respecte a la llibertat i que, històrica i sociològicament, una de les grans defenses del pensament lliberal, en la qual molts socialistes ens hi podem sentir còmodes, a l’estil del “socialista a fuer de liberal” d’Indalecio Prieto, és situar la llibertat religiosa a la base del profund respecte de la llibertat. El tema, resta obert.
dimarts, 12 de maig del 2009
L'Islam - Part I
Presentació
L'islam (al-'islām, que significa submissió a Al·là, obediència i pau,és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII pel profeta Mahoma (Muhàmmad) (570-632). Els seguidors d’aquesta religió són anomenats musulmans. Els musulmans son monoteistes. Creuen que Al·là (Déu) va revelar l'Alcorà al profeta Mahoma mitjançant l'arcàngel Gabriel. Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que posteriorment escriviren el text sagrat en paper. L'Islam considera a Mahoma l'últim profeta que complementa els ensenyaments de Jesús i Moisès. L’Islam no és només una religió que s’ocupa de les relacions entre els homes i Déu, és un sistema social que condiciona la totalitat de l’existència humana, tant les relacions de les persones amb Déu como el conjunt de relacions socials.
L’Islam, segons quins sigui la font estadística empada, és la primer o segona religió amb més seguidors al món. Segons les projeccions de l'institut World Christian Database l’Islam tindria entorn a 1.322 milions de seguidors mentre que els cristians catòlics foren 1.115. Això representaria que l’Islam té el 20,7% de la població mundial i els catòlics foren el 17,5%. Totes les confessions cristianes es creu que són 2.153 milions de fidels. L’Islam és la religió que està augmentant més ràpidament degut al creixement demogràfic des països musulmans. Només el 18% dels musulmans són àrabs. El 20% viu a la part subsahariana d’África. El 30% en el subcontinent Indi, i és Indonèsia el país amb la població de musulmans més gran del món. També hi ha importants grups de musulmanes a Xina, Europa, Àsia Central i Rússia.
L’Islam, segons quins sigui la font estadística empada, és la primer o segona religió amb més seguidors al món. Segons les projeccions de l'institut World Christian Database l’Islam tindria entorn a 1.322 milions de seguidors mentre que els cristians catòlics foren 1.115. Això representaria que l’Islam té el 20,7% de la població mundial i els catòlics foren el 17,5%. Totes les confessions cristianes es creu que són 2.153 milions de fidels. L’Islam és la religió que està augmentant més ràpidament degut al creixement demogràfic des països musulmans. Només el 18% dels musulmans són àrabs. El 20% viu a la part subsahariana d’África. El 30% en el subcontinent Indi, i és Indonèsia el país amb la població de musulmans més gran del món. També hi ha importants grups de musulmanes a Xina, Europa, Àsia Central i Rússia.
dilluns, 11 de maig del 2009
La política com a relat
He llegit en una crònica de Cristina Sent a La Vanguardia (dissabte 9 de maig 2009) que el President de la Generalitat, José Montilla, considera que ha arribat l’hora que els ciutadans percebin que existeix un projecte socialista que avança. Per això, afegeix, “ens falta un relat”. Crec que les paraules del president Montilla fan diana en un dels problemes greus de la política d’avui. L’excessiva orientació a mostrar resultats ràpids, l’acceleració que provoca la necessitat de resoldre els problemes urgents ha dificultat la construcció del relat polític. Amb l’absència de relat es corre el risc de ser com un gegant amb peus de fang.
Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.
No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.
Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.
Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.
No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.
Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.
diumenge, 10 de maig del 2009
Què sabem de l’Islam?
Un cop acabada la sèrie dedicada a conèixer el protestantisme, tant en els seus aspectes generals com la seva implantació a Espanya inciaré un sèrie dedicada a conèxier a l’Islam. Sobre l’Islam hi ha molt desconeixement i una dificultat afegeixida per la seva comprensió: existeixen molts tòpics que actuen desinformant a les persones i, per altra part, és una religió associada a la recent immigració del tal manera que les prevèncions generades per aquesta es projecta també a l’Islam. Per altra part, els atentants de 11 S (2001), del 14 M (2004) i Londres (2005) han associat en l’imaginari col·lectiu l’Islam al terrorisme. Així, en el seu conjunt, la religió Islàmica és una gran desconeguda al nostre país malgrat practicar-la quasi un milio de persones. La majoria de les quals mostren una practicada convençuda i assumeixen que la religió fonamenta molts dels seus comportaments sociasl.
En l’imaginari col·lectiu del nostre país l’Islam ha estat associat a guerres de moros i cristians, on sempre guanyaven els darrers. Però, més enllà d’admirar la belllessa de l’Alhambra, de la mezquita de Córdoba, la torre de la Giralda de Sevilla o el seu Alcázar, el nostre país, crec que encara no ha sumit la impronte de la cultura àrab en la seva pròpia cultura. Part del que som és un llegat de la cultura àrab i en la seva base sempre està present el referent religiós. Entorn a l’Islam a Espanya i, perquè no, l’Islam d’Espanya, s’ha practicat una amnèsia selectiva. Sembla que només hi havia lloc per Don Pelayo i el Cid campeador. Fora d’ells, la religió i el llegat musulmà s’ha assimilat a un forat negra per bona part de la societat. Sort que alguns especialistes, erudits i sabis professors professores en han anat recordant que part del que som té les seves arrels en els llargs segles en que l’Islam es feu mestís amb els habitants de les nostres terres.
Ara cal fer un procés de recuperació del record i elaborar un coneixement objectiu del que és l’Islam. Només així es podrà comprendre i acceptar el sentit d’aquesta religió que segons les estadístiques mundials, sempre imprecisses i més properes a estimacions que valors estadístics, apunten que pot ser la primera religió mundial si les religiosn cristianes es conten per separat segons les diferents confessions. Gràcies a un millor coneixement de l’Islam la societat catalana es podrà implicar en un procés que té un valor estratègic de primera magnitud: construir l’Islam català. Perquè el repte real està en passar de “l’Islam a Catalunya “a “l’Islam de Catalunya”. Espero que els resum que aniré publicant ajudi en aquest procés de comprensió.
En l’imaginari col·lectiu del nostre país l’Islam ha estat associat a guerres de moros i cristians, on sempre guanyaven els darrers. Però, més enllà d’admirar la belllessa de l’Alhambra, de la mezquita de Córdoba, la torre de la Giralda de Sevilla o el seu Alcázar, el nostre país, crec que encara no ha sumit la impronte de la cultura àrab en la seva pròpia cultura. Part del que som és un llegat de la cultura àrab i en la seva base sempre està present el referent religiós. Entorn a l’Islam a Espanya i, perquè no, l’Islam d’Espanya, s’ha practicat una amnèsia selectiva. Sembla que només hi havia lloc per Don Pelayo i el Cid campeador. Fora d’ells, la religió i el llegat musulmà s’ha assimilat a un forat negra per bona part de la societat. Sort que alguns especialistes, erudits i sabis professors professores en han anat recordant que part del que som té les seves arrels en els llargs segles en que l’Islam es feu mestís amb els habitants de les nostres terres.
Ara cal fer un procés de recuperació del record i elaborar un coneixement objectiu del que és l’Islam. Només així es podrà comprendre i acceptar el sentit d’aquesta religió que segons les estadístiques mundials, sempre imprecisses i més properes a estimacions que valors estadístics, apunten que pot ser la primera religió mundial si les religiosn cristianes es conten per separat segons les diferents confessions. Gràcies a un millor coneixement de l’Islam la societat catalana es podrà implicar en un procés que té un valor estratègic de primera magnitud: construir l’Islam català. Perquè el repte real està en passar de “l’Islam a Catalunya “a “l’Islam de Catalunya”. Espero que els resum que aniré publicant ajudi en aquest procés de comprensió.
dissabte, 9 de maig del 2009
Page Range
L’algorisme de Page Rank és el recurs emprat per Google a fi de classificar les pàgines i fer que, en una recerca, unes apareguin en primer lloc. Aquest algorisme calcula la importància de les pàgines segons el nombre de visites i els enllaços en les quals es relaciona. Evaluan també la importància de la pàgina que cita a una altre pàgina. Aquest algorisme és, en certa manera, com una votació de les altres pàgines d’Internet sobre la importància d’una pàgina en concret. En resum, pot considerar-se que el Page Rang indica la rellevància d’una pàgina.
Doncs bé, com que tinc vàries pàgines que m’interessava avaluar he aplicat aquesta indicador. Per contextualitzar el Page Rang també l’he aplicat a alguna pàgina política o d’algun medi de comunicació que he considerat que podien ser uns bons referents. El valor per cada pàgina està calculat de 0 a 10. Essent 10 el màxim valor. Els resultats trobat ordenats de major a menor són:
Casa Blanca 9
La Moncloa 8
Generalitat de Catalunya 8
Vaticà 8
Zenit (agència de notícies religioses) 8
El País 8
Religión Digital 6
Abadia de Montserrat 6
Fernández de la Cigoña 5
Baron Rampante 5
Arquebisbat de Barcelona 5
Arquebisbat de Tarragona 5
Laeto Animo 4
Vita Moleskine 4
Germinans Germinabit 3
Es sorprenent que algunes pàgines que jo creia que eren molt visitades, o al menys així ho diuen, tenen un Rang Page relativament baix. Mentre que dues pàgines fetes en català, Laeto Animo i la meva, Vita Moleskine, tenen un Rang Page acceptable. Espero que puguin anar millorant la seva posició gràcies als seus lectors. Germinans Germinabit està al final de la llista. Ranking que probablement seria més baix si no tingués les reiterades visites d’alguns curiosos del morbo eclesial.
Doncs bé, com que tinc vàries pàgines que m’interessava avaluar he aplicat aquesta indicador. Per contextualitzar el Page Rang també l’he aplicat a alguna pàgina política o d’algun medi de comunicació que he considerat que podien ser uns bons referents. El valor per cada pàgina està calculat de 0 a 10. Essent 10 el màxim valor. Els resultats trobat ordenats de major a menor són:
Casa Blanca 9
La Moncloa 8
Generalitat de Catalunya 8
Vaticà 8
Zenit (agència de notícies religioses) 8
El País 8
Religión Digital 6
Abadia de Montserrat 6
Fernández de la Cigoña 5
Baron Rampante 5
Arquebisbat de Barcelona 5
Arquebisbat de Tarragona 5
Laeto Animo 4
Vita Moleskine 4
Germinans Germinabit 3
Es sorprenent que algunes pàgines que jo creia que eren molt visitades, o al menys així ho diuen, tenen un Rang Page relativament baix. Mentre que dues pàgines fetes en català, Laeto Animo i la meva, Vita Moleskine, tenen un Rang Page acceptable. Espero que puguin anar millorant la seva posició gràcies als seus lectors. Germinans Germinabit està al final de la llista. Ranking que probablement seria més baix si no tingués les reiterades visites d’alguns curiosos del morbo eclesial.
divendres, 8 de maig del 2009
L'índex de coexistència de Gallup
La institució Gallup, a través del Centre Gallup pels estudis sobre els musulmans, en associació amb la Coexist Foundation acaba de publicar el “The Gallup Coexist Index 2009: A Global Study of Interfaith Relations”. Es tracta del primer estudi mundial sobre com les persones es situen davant del fet religiós. L’estudi ha estat fet en 140 paisos. Una part important de l’estudi està centrat en com es posicionen el musulmans de França, Alemania i Regne Unit davant d’algunes qüestions que són nuclears en els valors morals de les societats d’aquests països. Em sorprén l’absència de dades d’Espanya en aquest estudi, tant en la part general com l’específica al món musulmà. És incomprensible aquesta absència.
L’index de coexistència el·laborat per Gallup permet analitzar la integració de la comunitat musulmana en les seves societats. Es rellevant l’elevat sentiment d’integració que mostren els musulmans, sempre per sobre del que perceben els no musulmans. També és notòria una dada de l’estudi. Els musulmans són profundament conservadors en relació el que podriem anomenar la política d’usos i costum o la moral social. En relació als valors que permeten identificar una política progresista o conservadora, els musulmans mostren actituds clarament conservadores.
No està de més que les forces progressites prenguin nota de les anàlisis d’aquesta enquesta Gallup. Els musulmans, un futur rebost de vots quan puguin adquirir plenament els drets de ciutadania, en relació a determinades propostes polítiques mostren actituds conservadores. Aquesta dada hauria de fer reflexionar a certes polítics progressistes que, primer, menysvaloren el pes del fet religiós en la societat i, segon, que estan obsesionats en articular bona part de la seva política en la defensa d’uns nous valors de ciutadania molt identitaris d’una política: avortament, matrimoni del mateix sexes, pornografia; en detriment o una relativa pèrdua de pes de les polítiques socials. Aquest posicionament conservador manifestat entre les comunitats musulmanes de França, Alemania i Regne Unitat hauria de servir per aportar elements de reflexió alhora de repensar la manera com s’integra el fet religiós musulmà a les agendes polítiques.
L’index de coexistència el·laborat per Gallup permet analitzar la integració de la comunitat musulmana en les seves societats. Es rellevant l’elevat sentiment d’integració que mostren els musulmans, sempre per sobre del que perceben els no musulmans. També és notòria una dada de l’estudi. Els musulmans són profundament conservadors en relació el que podriem anomenar la política d’usos i costum o la moral social. En relació als valors que permeten identificar una política progresista o conservadora, els musulmans mostren actituds clarament conservadores.
No està de més que les forces progressites prenguin nota de les anàlisis d’aquesta enquesta Gallup. Els musulmans, un futur rebost de vots quan puguin adquirir plenament els drets de ciutadania, en relació a determinades propostes polítiques mostren actituds conservadores. Aquesta dada hauria de fer reflexionar a certes polítics progressistes que, primer, menysvaloren el pes del fet religiós en la societat i, segon, que estan obsesionats en articular bona part de la seva política en la defensa d’uns nous valors de ciutadania molt identitaris d’una política: avortament, matrimoni del mateix sexes, pornografia; en detriment o una relativa pèrdua de pes de les polítiques socials. Aquest posicionament conservador manifestat entre les comunitats musulmanes de França, Alemania i Regne Unitat hauria de servir per aportar elements de reflexió alhora de repensar la manera com s’integra el fet religiós musulmà a les agendes polítiques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)