Benet XVI i Obama, dues mirades i un mateix camí

El món segueix girant i la geopolítica evolucionant. La presidència de Barak Obama està introduint un gir notable amb el que havien estat els moviments nord-americans en el tauler mundial. Resulten rellevant els canvis en les tendències apuntades en les relacions entre els Estats Units i els països àrabs. Obama ja donà algunes pistes en el seu discurs de presa de possessió. Posteriorment, diverses decisions confirmen aquest gir en la política exterior nord-americà. Han estat rellevants les paraules d’Obama en el seu recent viatge a Turquia. Allí, en el nucli d’un país que aspira entrar a la Unió Europea sense deixar de recórrer un tímid camí de una nova islamització moderada malgrat la laïcitat vigilada pels militars, el president dels Estats Units recordà que el seu segon nom és Hussein i que ell coneix l’Islam per tradició familiar i per haver-hi viscut en països musulmans. La propera visita de Barak Obama a Egipte, on s’ha anunciat que pronunciarà un discurs dirigit al món islàmic, ha obert una gran expectació.

El gir de política exterior nord-americana és complementaria amb la política d’acostament al món àrab impulsada pel Vaticà. Benet XVI està preocupat, i així ho a ant manifestant en reiterades ocasions., per establir pont de diàleg estable entre el catolicisme i la fe i cultura islàmica. El recent peregrinatge a Terra Santa, amb l’especial atenció a l’acostament a la realitat cultural àrab i a la problemàtica palestina, evidencien una continuïtat amb altres iniciatives més discret propiciades des de la Santa Seu. Aquests gestos fan preveure que la línia traçada per Benet XVI tindrà continuïtat, malgrat les incomoditats que això pot provocat a l’interior de la cúria vaticana. El Papa de la raó ha comprés que el món continua girant i que ho fa amb una presència més rellevant i notòria de les religió islàmic que és global com el catolicisme és universal.

Per tal de seguir avançant esperançats en el camí traçat per Barak Obama i Benet XVI cal que tots dos s’entenguin. Els dos es necessiten perquè junts poden més que separats. Però els diplomàtics de la Santa Seu han de canviar les seva ambivalència respecte a Barak Obama. La tradicional finezza vaticana hauria de comprendre que les línies de futur estan traçades i requereixen la suma d’esforços, malgrat les divergències que poden existir perquè hi ha criteris no compartits en algunes qüestions morals. Obama i Benet XVI han d’entendre’s. Ara només falta trobar el líder del món àrab capaç d’integrar-se en aquesta visió trinitària de l’esperança política.

L'Islam - Part III

La primera comunitat musulmana

La primitiva comunitat de creients en l'Islam s'uneix, sense distincions entre els seus membres, per motius religiosos superant a les divisions en tribus i clans que dominava en la societat àrab d'aquells moments. Aquest fet insòlit esdevingué una verdadera revolució i transformà l'estructura social àrab. La conceptualització de l'Umma (comunitat de creients) trancà l'estratificació social d'aquella societat. A partir de l'Islam les persones constituïen una comunitat de creients guiada pels principis de justícia social i igualtat, sense estar condicionats per les divisions provocades pels lligams tribals o de clan.

Mahoma morí Medina a l'any 632. La seva mort obrí un convuls període successori. Durant trenta anys els musulmans estigueren discutint qui havia de ser el seu successor. Aquestes discussions provocaren profundes divisions en la primitiva comunitat musulmana. Els medinesos i els mequinesos es posaren d'acord en escollir com a califa, que vol dir successor, a d'Abu Bakr, un amic del profeta i un dels seus primers seguidors. Abu Bakr unificà políticament la península aràbiga. Durant el califat de Abu Bakr es començà a transcriure l'Alcorà. Fins aquell moment l'Alcorà es transmetia oralment o s'havia escrit parcialment en fulles de palmera, ossos d'animals, o fragments de cuir. El primer califa mor l'any 634 després d'haver designat a Omar ibn al-Khattab com el seu successor i el seu califat arribà fins l'any 644. Aquest segon califa tingué un paper molt important en la consolidació política de l'Islam i la seva extensió als països veïns a través de les conquestes militars. Omar ibn al-Khattab fou assassinat l'any 644; per la seva successió s'enfrontaren Uthman i Ali i guanyà el primer. Durant el califat d'Uthman es continuà l'expansió territorial de l'Islam i es fixà definitivament el text de l'Alcorà. Uthman fou assassinat l'any 656 i al mateix dia de la seva mort Alí, gendre de Mahoma per casament amb la seva filla Fatima, es elegit nou califa.

Muawiya, cap del clan dels omeies s'oposà vivament a l'elecció d'Alí al califat. Aquesta oposició comportà un enfrontament armat entre els seus partidaris i els d'Ali. La batalla de Siffin a l'any 657 és el punt més àlgid en aquesta guerra civil dins de l'Islam. Alí, a fi d'evitar perllongar l'enfrontament entre musulmans, accepta una treva i un arbitratge per resoldre el conflicte successori. Gràcies aquest acord Muawiya fou escollit califa a l'any 661. Poc temps després Alí fou assassinat per membres del grup kharidjites, amb els sunites i xiïtes, una de les tres branques en la que es dividirà inicialment l'Islam, per la seva disconformitat en l'acceptació de l'arbitratge. Durant el califat de Muawiya es posaren les bases del que pot considerar-se l’estat musulmà i es continuà l'expansió territorial de l'Islam. Poc abans de la seva mort a l'any 680 Muawiya havia proclamat el seu fill Yazid ben Muawiya com el seu successor transformant el concepte de califat com institució electiva a una institució hereditària.

L'Islam s'estengué ràpidament per la conca mediterrània a través de les successives conquestes que feren els àrabs primer al nord d'Àfrica habitat pels berebers, després per l'ocupació d'una part de la península Ibèrica, l'any 711, al mateix temps que s'expandiren en un altre moment cap a l'Asia occidental.

Amb la caiguda de la dinastia Omeia l'any 750, l'Islam polític es fragmentà en nombroses entitats polítiques (califats, emirats, sultanats). Al segle XI els Turcs, que provenien de l'Àsia central, transformaren el proper orient i part del Nord d'Àfrica per la instauració de l'imperi otomà que durà entre el 1299 i el 1922.

La reforma de la llei d’avortament no és la solució

Vull començar aquesta nota amb una confessió que pretenc que serveixi com a marc de referència clar de tot el que diré: sóc socialista, de cor i convicció, i cristià catòlic per fe i sentiment. Crec que aquesta petita confessió serveix de presentació, per evitar equívocs i alhora evitar males interpretacions.

L’avortament és un problema i un tragèdia. Té múltiples components de tragèdia perquè comporta prendre una decisió que necessita importants moments de discerniment per la gravetat de les seves conseqüències. No és una decisió que es pugui prendre sense dolor interior i profund neguit. No crec que la gent avorti a la lleugera. També és una tragèdia perquè, en determinades circumstàncies, s’arriba a prendre aquesta decisió perquè no es pot assumir l’embaràs: no és vol tenir el fill; hi ha riscos per la mare; hi ha greus condicionaments socials que impedeixen adquirir el compromís de la maternitat i altres raons que fan comprensible aquesta decisió. Que sigui comprensible, no vol dir compartir totes i cadascuna de les raons. Simplement significa entendre la raó que poden tenir les persones que prenen aquesta decisió i procurar saber acompanyar-les en aquesta situació. En algunes ocasions, aquesta tragèdia té un component de fracàs perquè significa que s’ha actuat, en el camp de les relacions sexuals, molt a la lleugera. De tal manera que, en aquestes circumstàncies, l’embaràs hauria estat, previsiblement, evitable amb uns altres comportaments sexuals.

Això és el que converteix la tragèdia en una problema polític que cal analitzar des de la perspectiva del disseny de polítiques públiques. Quin és el problema?: l’elevat nombre d’avortaments i el seu creixement continu. Davant d’aquesta situació els governants han de prendre mesures contundents. Quines?. Evidentment, totes aquelles que calguin per evitar aquelles circumstàncies que porten a prendre la decisió d’avortar. Bàsicament és tracta de polítiques de promoure una educació sexual real i efectiva, plena d’humanitat i donació a l’altre. A més de desenvolupar polítiques de protecció de la família en totes les seves possibles variants. Polítiques que evitin que les condiciones econòmiques no siguin mai cap raó per justificar l’avortament o que les dones hagin de renunciar a la maternitat en benefici del seu desenvolupament professional.

Un amic meu explica amb encert que el nostre país va prendre consciència de l’elevat nombre de persones que morien per accident de tràfic. Davant d’aquesta situació és decidí una política pública de prevenció dels accidents de tràfic a través d’una major consciència de les males pràctiques en la conducció, juntament amb una sèrie de mesures de prevenció. El mateix raonament s’ha aplicat per frenar l’alta sinistralitat laboral. No crec que el govern avui hagi fet el mateix amb el tema de l’avortament. No s’estan prenent les mesures necessàries per resoldre el problema. S’està actuant sobre els efectes, a través de la reforma de la llei d’avortament; o facilitant l’adquisició d’una hormona per evitar que, en el cas d’una distracció, pugui donar-se la fecundació de l’oòcit. Però, cap d’aquestes mesures estan orientades al que hauria de ser una política pública preocupada per resoldre el que em sembla que és l’enunciat real del problema: hi ha un creixement preocupant del nombre d’avortaments i sembla que una part de la societat banalitza aquesta qüestió.

Les mesures anunciades en les darreres setmanes pel govern no incideixen en l’arrel del problema. No són mesures radicals, és a dir, polítiques públiques que resolguin el problema des del seu origen. Més aviat sembla que són mesures pensades per acontentar als radicals. Em dóna la impressió que els promotors d’aquestes iniciatives anunciades darrerament no han contactat amb totes les sensibilitats que té el socialisme davant d’aquests temes. S’ha tingut l’orella massa orientada en una direcció i això ha impedit escoltar aquelles veus que proposaven altres solucions. No voldria creure que en el substrat d’aquestes iniciatives hi hagi un càlcul de tàctica electoral que pretén refer les aliances polítiques en uns moments de feblesa parlamentària. Com tampoc seria admissible pressionar la consciència dels diputats en el cas de tenir reserves en les iniciatives legislatives.

La responsabilitat de govern va més enllà de la gesticulació radical. És d’esperar que aviat algú ens presenti una política pública que permeti resoldre aquest problema. Per què sinó dóna la impressió que la reforma de la llei d’avortament, com molt bé ha dit l’alcalde de Lleida, Angel Ros, “es començar la casa per la teulada (...) la iniciativa legislativa és més barata, i més fàcil, perquè no va al fons de la qüestió”. Voldria acabar com he començat. Assumeixo totes les contradiccions que comporta la meva doble condició de persona vinculada i identificada al projecte socialista des de fa molt de temps i de cristià catòlic, crític quan cal i amb un profund sentit de pertinència eclesial. Per això penso que ara, des d’aquesta doble fidelitat cal expressar el convenciment de que no s’ha fet prou el que s’havia de fer.

L'Islam - Part II

Aparició i extensió de l’Islam

La religió musulmana apareix al segle VII de l'era cristiana. Mahoma neix a la Meca a l'any 570 en una societat on coexistien el cristianisme i el judaisme i al costat d’un ampli politeisme estructurat entorn de la Ka'ba. Mahoma, després d'un període de meditació, rep les primeres revelacions a l'any 610 per mitjà de l'arcàngel Gabriel. Durant els 22 anys següents Mahoma va anar rebent revelacions a partir de les quals s’originà al cos doctrinal de l'Alcorà.

La religió islàmica promoguda per Mahoma no tingué massa bona acollida entre el nucli dirigent de la Meca. Aquests tenien por que el seu monoteisme els fes perdre els importants beneficis econòmics que comportava el sistema religiós politeista organitzat entorn de la Ka'ba.

La doctrina islàmica s'estengué ràpidament per la Meca tant entre els sectors més populars com entre alguns dels governants. El nucli dels primers fidels foren Khadija, la dóna de Mahoma, el seu amic Abu Bakr, que diuen que fou la primera persona en convertir-se a l'Islam; Omar ibn al-Khattab; el seu oncle Hamza i el seu cosí Alí. Malgrat. Malgrat la progressiva acceptació popular de l'Islam, els sectors benestants i poderosos de la Meca organitzaren diverses persecucions contra els primers musulmans. Per això l'any 622 Mahoma hagué de fugir a l'oasis de Yathrib, nom que tenia aquella època la ciutat de Medina. Aquesta fugida es coneix amb el nom d'Hegira i senyala l'any primer de l'era islàmica.

L’Islam s’estructurà teològicament després de l'arribada de Mahoma a Medina. En aquesta ciutat Mahoma proposà uns pactes de convivència per regular les relacions entre les diferents tradicions religioses per tal de respectar la llibertat de consciència. A Medina Mahoma establí els grans principis de l'Islam: monoteisme, les cinc pregàries diàries, l'obligació de l'amoïna fixada en el 10% dels ingressos anuals destinada als pobres, el dejuni en el mes del Ramadà, peregrinar a la Meca un cop a la vida sempre que fos possible. Durant aquest període Mahoma esdevingué cap religiós i polític. Com a cap religiós Mahoma tenia cura dels seus deixebles que havien emigrat amb ell des de la Meca a Medina. A partir d'aquest primer nucli l'Islam es convertí en un element bàsic de la vida socioeconòmica de Medina i actua d'element de cohesió en una societat amb plural en relació als origen i tradicions culturals.

Jornades de portes obertes a les mesquites de Catalunya

Ahir tingué lloc a tot Catalunya la V Jornada de Portes Obertes de les mesquites de Catalunya. Es tracta d''una iniciativa del Consell Cultural Islàmic de Catalunya. El President de la Generalitat, José Montilla, assistí a l'acte organitzat per l’associació Camí de la Pau a la nova mesquita del carrer Erasme Janer de Barcelona. En l'espai de l'oratori habilitat com a lloc de trobada, el President de la Generalitat agraí a la comunitat musulmana catalana la invitació. Dirigint-se de forma expressa a una part dels assistents que, a més de musulmans també eren immigrants, el President digué: "Jo també vaig venir a Catalunya en el seu moment i Catalunya m'acollí, com ara ho està fent fa amb les persones que venen d'uns altres indrets. Això és bé per Catalunya perquè la diversitat és una oportunitat per fer-nos més savis”.

El President afegí que iniciatives com les jornades de portes obertes són ponts de diàleg que ajuden a vèncer els prejudicis que encara bloquegen la total acceptació dels demés com a altres persones que també tenen coses a aportar a l’espai comú de coexistència. El reconeixement d'aquesta diferencia i el seu respecte han d'ajudar, en aquesta moments econòmicament difícils, a enfortir la convivència cívica.

La intervenció del President fou ben acollida pels assistents, majoritàriament marroquins i pakistanesos. Desprès, les paraules de Mohammed Iqbal, com a representant de la comunitat musulmana pakistanesa que acollia aquesta activitat, tancà formalment l’acte que havia estat introduït per Mohammed Halhoul en nom del Consell Islàmic. Al començament de l’acte, com és habitual en aquestes ocasions, un nen recità en àrab uns verset de l’Alcorà i una nena els traduí al català. A l’acabar, el President José Montilla, acompanyat pels cònsols del Marroc i Pakistan, junt amb altres autoritats polítiques i institucionals, compartiren l’acte més festiu de prendre té amb dolços i departir durant bona estona amb els dirigents de les comunitats musulmanes.

Actes com aquests són una evidència clara que la comunitat musulmana catalana te vocació d'assentament, arrelament i permanència. Aquest es el camí a recórrer per tal de donar cos i visibilitat a l'islam de Catalunya. Aquest era l’esperit de la pancarta que presidia aquest acte. L’ús del català en totes les intervencions és una mostra de la voluntat de la comunitat musulmana de sentir-se uns ciutadans més de Catalunya.

Benet XVI, peregrí de la raó

Benet XVI ha finalitzat el seu peregrinatge a Terra Santa. Des del principi la Santa Seu ha remarcat que més que un viatger Benet XVI era una peregrí. Anava a un dels llocs on es destil·len bona part dels problemes actuals de la humanitat. Dos pobles enfrontats des de la intransigència i amb poques voluntats de reconciliació. Calia construir oportunitats per la pau. Prou que ho ha fet el Papa en les seves intervencions. Una derivada important d’aquest conflicte són les tensions associades al desenvolupament de les visions radicals de l’Islam. El propi Benet XVI assumí part d’aquest conflicte en el seu discurs de Ratisbona. Per això, el peregrinatge tenia un rellevant interès per veure com el Vaticà situava la seva relació particular amb l’Islam. Els precedents, diverses reunions i trobades prèvies, havien preparats les bases per l’èxit, però calia veure com era rebuda la presència de Benet XVI a Jordània.

El balanç de tot el peregrinatge és positiu. Benet XVI ha dit les coses pertinents en els moments oportuns. Els seus discursos han estat mesurats i plens de propostes reflexives. Hi hagut una aproximació valenta al tema de l’Islam; s’ha defensat el dret dels palestins a viure en pau dins d’un estat propi; s’ha reclamat el dret a la pau mútua; s’ha criticat el mur que separa i aïlla; i s’ha condemnat sense embuts el drama de la shoah. Ningú podrà acusar al Papa d’haver-se amagat davant d’aquestes qüestions. Les seves paraules han estat clares i contundents.

De totes aquestes qüestions voldria destacar la trobada de Benet XVI amb el príncep Ghazi Bin Muhammad Bin Talal, personalitat propera al rei de Jordània com a consellar privat i impulsor del diàleg del mon musulmà amb el cristianisme. D’això ja n’he parlat en un altre post. Els discursos pronunciats tant per Papa com pel príncep a la mesquita Al-Hussein Bin Talal demostren que la voluntat és d’explorar camins comuns per conviure de forma franca i sense tensions. Són paraules carregades d’esperança perquè senyalen les coincidències i subratllen la voluntat d’avançar junts. Un signe d’aquest entesa és l’afirmació feta pel Ghazi Bin Muhammad Bin Talal de que cal donar per tancades les tensions obertes pel discurs de Benet XVI a Ratisbona.

L’esperit d’Amman alinea els cristians i els musulmans en una mateixa direcció: combatre el fonamentalisme, superar el relativisme moral i proposar una alternativa a la secularització de la societat. Les dues tradicions religioses es necessiten per motius diferents. A Europa, l’Islam és una religió consolidada que necessita del cristianisme per reafirmar la seva identitat en un context cultural diferent al propi dels països musulmans. El cristianisme pot aportar a l’Islam el resultat de la seva renovació pel diàleg amb la Modernitat. L’Islam està convocat a la trobada amb la raó com feu, en el seu moment el cristianisme; qüestió sempre present en el pensament de Benet XVI. Per la seva part, el cristianisme creix en països de tradició musulmana i cal donar-li una visibilitat que ara li és, en molts llocs negada. Per això la Santa Seu necessita la complicitat dels països musulmans moderats per acompanyar el desenvolupament de l’Església catòlica en aquests països. La secularització i el relativisme convida a les dues tradicions a repensar la seva proposta religiosa a la llum de la cultura contemporània. No en forma de competència, sinó unint esforços per desvetllar la transcendència de l’interior de les persones. Tot un programa de treball pels propers anys.

Els enemics del futur

Gràcies al blog de Miquel Iceta he tingut coneixement de la publicació del darrer llibre de Daniel Innerarity “El futuro y sus enemigos”. Tota una troballa agradable. El subtítol del llibre “una defensa de la esperanza política” es tota una declaració de la intenció i direcció d’aquesta obra. Segons diu Daniel Innerarity el llibre vol ser una contribució a la renovació de la manera d’entendre i realitzar la política. Per l’autor, l’actual sistema polític i cultural està totalment avocat al present immediat. Això fa que la relació amb el futur no es fonamenta en un projecte per la qual cosa no hi ha espai per l’esperança. Més aviat es té por al futur i s’improvisen les actuacions. La crisi de la Modernitat, o les seves limitacions, han deixat al pensament modern sense capacitat d’anticipar el futur.

Per sortir d’aquesta situació cal alliberar-se de la tirania del curt termini i obrir-se cap l’horitzó que remet cap a un futur raonable. La cultura política està instal·lada en el procés i no en el projecte. L’anticipació té mal predicament. S’actua sense massa sovint sense visió de prospectiva; més aviat es fan les coses com a reacció als estímuls. La manca de projecte lliga curt el present. Davant dels vertiginosos canvis, s’imposa la cultura de l’adaptació i la supervivència. L’esperança és la gran damnificada d’aquesta situació. Un cop enterrats els grans relats només queda possibilitat per la preocupació desmesurada de l’instant. Al faltar un projecte de futur, la política es limita a gestionar el present.

Cal canviar aquesta situació, diu Daniel Innerarity. Per fer-ho, defensa l’optimisme i l’esperança davant la feblesa del futur. L’acció política ha de parlar amb sinceritat del futur. Pensar sobre el futur és anticipar-lo. El futur es construeix des del present. Recomano amb insistència la lectura d’aquest llibre escrit amb passió i clarividència. Virtuts molt pròpies d’aquest pensador que creu fermament, com en el seu temps ho feu Ernst Bloch, que el futur és esperança.