Els valors d'en Pep Guardiola

Avui és un dia lluminós pel Barcelona. La victòria d’ahir ha transmès alegria i bon humor. Per això, molts nens i nenes han anat a l’escola lluint samarretes i bufandes del Barça. Els he vist. Anaven radiants i contents. La seva identificació amb el Barça és notable. El valor simbòlic del Barça ajuda a mantenir viva una identitat i omple de sentit alguns dels somnis juvenils. L’eufòria col·lectiva té una dimensió social que no s’ha de menysprear.

Però en la victòria del Barça hi ha una altra dimensió de la qual m’agradaria parlar en el post d’avui. En Ramon Basses ja començà a encetar aquesta qüestió en el seu bloc fent referència a un article de l’Antoni Puigverd. Es tracta de la figura d’en Pep Guardiola i els valors que està transmetent. No es tracta de crear cap ídol, no crec que aquesta sigui la voluntat d’en Pep Guardiola. Però sí que el seu comportament incorpora uns valors i actituds que poden servir de referent positiu pels joves, i no tan joves, que s’han quedat embadalits amb les victòries del Barça. Si els joves han interioritzat aquestes victòries, el que cal ara es saber situar als joves davant dels valors que l’han fet possible. Aquest ha estat un dels notables encerts d’aquest jove entrenador, transmetre uns valors. Les victòries del Barça, a més d’un èxit esportiu, representen el triomf d’un conjunt de valors que han fet d’un conjunt de persones un equip guanyador.

En primer lloc, cal destacar que en Pep Guardiola ha creat un equip a partir de les individualitats. Tots els jugadors treballen per l’equip i gràcies això el grup adquireix una rellevància que transcendeix els protagonismes individuals. Les persones formen part del grup, a ell hi aporten el seus talents, però treballen en benefici del grup més que pel lluïment personal. Davant les dificultats, els jugadors assumeixen el risc de superar-se i dirigir al grup, l’estiren per anar endavant. Ningú reivindica ser més que l’altre i el lideratge està compartit. Un dia és un i un altre dia és un altre jugador. A més, aquest lideratge és plural perquè es composa de joc i de sosteniment del grup. Les imatges dels jugadors en el camp, especialment quan celebren les victòries demostren l’existència de l’equip com a grup cohesionat. Cap victòria pot ser atribuïda a l’èxit d’una individualitat. És el resultat del treball esforçat de tot el grup. Ja no és l’heroi el que salva, sinó l’equip el que guanya.

El paper d’en Pep Guardiola sembla rellevant en tot aquest canvi de mentalitat en els jugadors del Barça. Jugadors ben pagats, aquest any com l’anterior. Però els diners no són la raó de la seva actitud. Ha calgut introduir uns valors associats al rol de Guardiola com entrenador. Aquest ha assumit el rol del líder del grup però amb un talant diferent. Ja no és el líder salvador, sinó la persona que crea les condicions perquè passin coses i les altres persones assumeixin les seves responsabilitats. La imatge de distància que estableix Guardiola en el moment dels triomfs, es veu clarament en el camp, es una mostra de com entén el seu rol en relació al grup. El lideratge que exemplifica Pep Guardiola està farcit de valors dels que podríem anomenar valors sòlits. Sense fer-ne una llista total voldria destacar-ne els següents: discreció, senzillesa i constància; treball exigent i esforç de superació davant de les dificultats; unitat i sentit de grup; capacitat comunicativa i assertivitat; proximitat, estudi i anàlisi; identificació amb la societat; generositat i humilitat; atenció a les persones i saber-les tractar de forma personalitzada; intel·ligència i cultura; gust estètic; confiança en si mateix i en les persones; i una important autoestima.

Constatar aquests valors és bo. No perquè en Pep Guardiola sigui únic. A la nostra societat avui hi moltes persones que tenen i practiquen aquesta valors. La diferència és que en Pep Guardiola pot actuar de model per la seva posició mediàtica. Cal aprofitar aquesta circumstància per parlar als nostres joves, aquest que s’emboliquen amb senyeres i samarretes blaugranes, que darrera el triomf del Barça, aquest cop, ha estat també el triomf d’uns valors que són sòlids per totes les persones. Per això, a més de dirigir-se de forma específica als joves també caldria proposar aquests valors als adults.

Islam – Part VII

Els pilars de l’Islam

El nucli de la fe musulmana s'expressa en cinc preceptes, els anomenats cinc pilars de l’Islam que tot bon musulmà ha de complir:

1. La professió de fe (la xahada). Davant de testimonis i en els principals moments de la vida tot musulmà ha de recitar la fórmula: “No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta» (Lā 'ilāha 'illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi en text romanitzat). Per fer-se musulmà només cal recitar aquesta expressió.

2. La pregària ritual (la salat). Cinc cops al dia, a unes hores fixades i en direcció a la Meca, els musulmans han de dirigir-se a Déu amb la pregària. Només una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de fer-se comunitàriament i a la mesquita. En aquesta pregària es reciten sures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació “Al·lah àkbar” (Déu és el més gran!).

3. L'almoina (la zakat). L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i de manera lliure per agradar Déu i l’ obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.

4. El dejuni durant el mes el Ramadà (el sawm). El ramadà és el novè mes del calendari llunar. Aquest és el mes en que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, els fidels han d'abstenir-se de menjar i beure, de fumar i de mantenir relacions sexuals.

5. El pelegrinatge a la Meca (el hajj). El darrer pilar bàsic de la fe islàmica és el pelegrinatge als llocs sants de la Meca. Els musulmans han de fer aquest pelegrinatge almenys un cop a la vida. Però només és preceptiu per aquells fidels capacitats i que disposin de mitjans per a poder-lo dur a terme. El pelegrinatge a la Meca té com objectiu visitar la Kaaba, la casa de Déu, que, per als musulmans, representa el centre del món. La Kaaba és una construcció cúbica de granet i marbre situada al centre de la mesquita anomenada Masjid al Haram a la Meca (Aràbia Saudí). Els musulmans creuen que la Kaaba és el lloc on Abraham anava a culminar el seu sacrifici i l'indret on el mateix Abaham repudià a la seva dóna Hagar amb el seu fill Ismael. El pelegrinatge pot acomplir-se de dues maneres diferents: la visita estricta als llocs sants de la Meca, és el considerat pelegrinatge menor (Umra); o bé la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (Haram), durant el mes de Dhu al-Hijja, únic mes en el qual pot fer-se el que es considera el gran pelegrinatge (Hajj). Durant la visita a la Kaaba els peregrins han de donar set voltes al recinte i tocar un cop a una pedra negra situada en la seva cantonada surest.

Islam - Part VI

La Sunna i els hadiths

Si l'Alcorà és una de les dues bases fonamentals de l'Islam; l'altra és la Sunna (camí) on es recullen els hadith, narracions dels fets i dites donades per Mahoma durant la seva vida i que es consideren exemples a seguir pels musulmans. Si 'Alcorà és la paraula exacta de Déu, la Sunna només són les paraules i les accions de Mahoma, inspirades en la divinitat. Per això la Sunna integra el que es considera la tradició musulmana. En el segle IX es redactaren les sis grans compilacions dels hadiths acceptades pels sunnites. Els anomenats muhaddith són els transmissors dels hadiths; són persones considerades expertes en els estudis dels hadith.

Testimoniar els valors

El dissabte passat la revista Valors organitzà la II Jornada Valors i Compromís. El tema d’aquest any era "El nostre interior". Un compromís previ m’impedí participar en aquesta jornada. Però vaig sentir-me afectivament unit amb totes les persones que hi participaren. El record d’aquest convocatòria m’ha fet pensar en la importància que han de tenir els valors en el procés d’humanització de la nostre societat. Els valors i el compromís són dos dimensions essencials de les persones que, com molts altres components de l’ésser humà, necessiten un aprenentatge, i s’han de cultivar i transmetre.

El fet de creure, comporta acceptar i viure coherentment uns valors. No és pot creure una cosa i viure’n una altre; pensar una cosa i fer-ne una altra. Encara que mantenir la coherència és un objectiu no sempre o no del tot assolible. Existeixen contradiccions i febleses que dificulten aquesta coherència. Però, l’existència d’aquesta dificultats no ha d’impedir la recerca de la coherència entre la creença, els seus valors i la seva pràctica. Els contratemps no han de debilitar el pensament i abandonar la recerca de la coherència. La renuncia a la fidelitat dels valors associats al fet de creure convida a relativitzar el sentit dels propis valors. Si això es així els valors es difuminen i tots semblen intercanviables. La manca de referències, l’absència de criteris fan indiferents valors contradictoris. En aquests casos sembla que l´únic criteris vàlid és l’adaptabilitat, els valors seran bons en la mesura que siguin sempre útils en cada moment i no comportin cap renuncia o esforç personal.

Benet XVI insisteix en la centralitat dels valors essencials del cristianisme enfront del relativisme de l’època actual. La seva proposta és tornar a situar a Déu en el centre del projecte humà. Els catòlics hem de convertir aquest objectiu en una proposta de sentit a oferir a la cultura contemporània. Sense imposicions ni estridències; sense enyorar temps de cristiandat o efervescències confessionals. El millor camí, més que parlar de Déu, és testimoniar-lo allí on les evidències semblen negar-lo. La única manera de fer comprensible els valors associats a la confessió del crec en un Déu, és esdevenir testimoni d’aquests valors. Atenent que la naturalesa humana és limitada i sotmesa a les imperfeccions. Però, en qualsevol cas, la primera condició de la nostre credibilitat a la societat d’avui es viure els valors que proclamen. Benvinguda sigui aquesta virtut.

Laia de Ahumada a la Segona Jornada Valors i Compromís, "El nostre interior". from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo.

Les religions en temps de crisi

El sociòleg de les religions, José Casanova, professor a la universitat de Georgetown, pronuncià una interessant conferència dins del seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la Fundació Jordi Pujol. Pel reconegut sociòleg de les religions, aquestes són avui un fet sociològicament rellevant en les societats globalitzades.

Els estats moderns i les societats són seculars, s’estructuren i funcionen com si Déu no existís; però les religions no estan fora de les societats tal com pretenien les idees secularitzadores. La pràctica social ha invalidat un dels pressupòsits dels pensadors moderns: si l’estat era secular llavors la societat es secularitzaria i la religió deixaria de socialment rellevant. La cultura política, i les pròpies religions, havien acceptat com a cert el paradigma de la secularització: quan més moderna és una societat, més secularitzada està i les religions s’afeblirien progressivament. Però els fets demostren que no ha estat així. Al contrari. Aquest canvi de perspectiva ha qüestionat la manera com la cultura política havia assumit la Modernitat. Aquest pensament és molt propi del context cultural europeu, però no té la seva equivalència en la societat nord-americana. Als Estats Units d’Amèrica la Modernitat no ha estat mai associada a la secularització. El progrés de la primera no comportava el desenvolupament de la segona. Aquesta experiència, junt a la situació europea actual, obliguen a cercar unes altres explicacions per entendre, comprendre i explicar avui els fenòmens de la secularització. Pot ser a Europa caldria parlar d’una pèrdua de pes de las institucions religioses i d’una individualització de l’experiència religiosa en lloc de parlar de secularització. Perquè l’existència d’aquests fenòmens no implica assumir que la societat és secularitzi tal com ho entenien els partidaris del secularisme.

A més, ara es dóna un fenomen nou: la globalització afavoreix l’augment de la pluralitat religiosa de les societats occidentals. La majoria de religions en expansió tenen alguns trets en comú: estan molt desinstitucionalitzades i els seus membres estableixen lligams transnacionals. Així, un treballador musulmà o hindú a casa nostra està més proper als musulmans o hindús d’altres països que als treballadors d’aquí. Es tracta d’una actualització del fenomen propi en les societats nord-americanes i identificat com denominacionisme

La revifalla de les religions comporta també una recuperació de l’espiritualitat que pot basar-se o no en elements religiosos. Aquests fenòmens trenquen l’aparent uniformitat de les societats europees entorn a una religió majoritària i dominant. Ara, les antigues tradicions dominants, ho segueixen essent però sense tenir el monopoli del fet religiós. Per això, un repte que tenen algunes religions es saber aprendre a viure junts. La conferència del professor José Casanova fou una invitació a continuar reflexionant sobre aquestes qüestions per tal de situar de nou els conceptes: secular, secularització en clau del nou context social. Cal aquesta reflexió per tal d’articular la política pública adequada que permeti gestionar el comportament social d’aquelles persones que poden emprar el fet religiós per cohesionar la seva identitat. De nou, una veu ben preparada recorda que la religió ha d’integrar-se en l’agenda política.

Islam - Part V

Alcorà

L’Alcorà (al-Qurān) és el llibre sagrat dels musulmans. Els musulmans defineixen l'Alcorà com el missatge d'Al·là a la Humanitat, transmès a través d’una cadena que comença en Al·là, que continua amb l'arcàngel Gabriel i s'acaba en el Profeta Mahoma. El contingut de l'Alcorà fou revelat a Mahoma durant un període de vint-i-tres anys, entre el 610 i el 623, el Profeta tenia quaranta anys quan rebé la primera revelació i seixanta-tres en la darrera. Els musulmans consideren que l’Alcorà no expressa paraules humanes sinó que el seu contingut, lletra per lletra, l'ha fixat Déu mateix. Com que el profeta Mahoma és el darrer missatger d’Al·là, l’Alcorà és el darrer missatge que Déu ha enviat a la humanitat.

L’Alcorà està dividit en 114 sures o capítols. A excepció de la primera sura, que és una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no segons el seu contingut sinó per la seva longitud, des de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues fan referència a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final de l’Alcorà i les més modernes, al principi. Cada sura té la mateixa estructura formal. Primer hi ha un encapçalament que és el títol, per lo general relacionat amb alguna paraula important de la sura. A continuació ve la basmala, que és una fórmula ritual que diu: “En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós;” (bismi l-lāhi r-rahmāni r-rahīm). La novena sura, At-Tawba (la Retractacció), és la única de tot l’Alcorà que no està encapçalada per una basmala. A continuació de la basmala hi ha una indicació si la sura fou revelada a Medina o a la Meca, i sobre el nombre dels seus versos, que pot anar des de tres fins a dos-cents vuitanta-sis. En alguns casos també s’assenyalen unes lletres, però no se’n sap quin és el significat. Les sures foren revelades en dos moments de la vida del profeta Mahoma, la Meca i Medina. Les revelades a la Meca corresponen al primer moment de l’Islam, mentre que les de Medina ho foren després de l’Hégira quan els primers musulmans hagueren de fugir de la Meca a causa de la persecució a que estan sotmesos.

Les sures estan formades per un numero variable d’aleies (ãiah singular, plural ãiãt) de longitud variable. La paraula aleia és d’origen hebreu i vol dir senyal o signes. Es considerea que les aleies són els versets de l’Alcorà. Totes les aleies estan numerades. La majoria de sures revelades a la Meca són mes curtes, els seus versets són també més curts i l’estil del text resulta molt proper al de la prosa rimada, comú entre els àrabs del segle VII. A mesura que els versos es fan més llargs i s’allarguen les sures, hi ha menys rimes. També s’observa un important canvi d'estil en el llenguatge. Les considerades cronològicament primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i són molt poètiques; mentre que les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Les cronològicament darreres sures corresponen al moment en que a Medina s’organitzà l’estat musulmà per això les sures són més llargues perquè tenen molt contingut normatiu. La forma en com es confeccionà l’Alcorà, en moments i circumstàncies diferents, fa que es donin algunes incongruències en el text. Per exemple, hi ha prescripcions religioses o legals que varien segons de quina sura es tracti.

Islam - Part IV

Creences bàsiques

El concepte bàsic de l’Islam és la creença en un Déu únic i singular, Al·là. Aquest és el mateix Déu d’Abraham. Els musulmans no creuen en la teologia de la Trinitat cristiana perquè consideren que Al·là no pot compartir la seva naturalesa divina amb ningú més perquè això aniria en contra de la concepció d’unicitat divina del monoteisme. Per la seva pròpia naturalesa Déu no es pot representar amb imatges perquè això podria induir a la idolatria. Pels musulmans, el concepte trinitari i la veneració d’imatges propis del cristianisme romà i cristianisme ortodox són manifestacions més properes al politeisme que a unes religions que també es consideren monoteistes. Amb tot, per l’Islam el politeisme està reservat només perquè aquelles religions adoradores d’ídols. Mahoma considera que l’Islam ha d’oferir als creients un retorn al verdader monoteisme viscut per Abraham, Moisés, Jesús i altres profetes, i que el judaisme i el cristianisme havien distorsionat.

El nucli bàsic de les creences musulmanes es troben en l’Alcorà i la Sunna. L’Islam inclou nombroses pràctiques de les quals les principals són els anomenats “cinc pilars” i les exigències derivades de la xària. En els següents posts, es tractaran aquestes qüestions.