Les esglésies orientals tenen una concepció eclesial diferent a l’Església Catòlica. Mentre l’església catòlica romana accentua la unitat, i el Papa n'és el seu cap visible; les esglésies orientals tenen una concepció de ben diferent d’elles mateixes. Aquestes esglésies són autocèfales i interiorment preval la la col·legialitat dels bisbes. El resultat pràctic és la gran diversitat d’esglésies en el si de l’ortodòxia.
L’església ortodoxa es considera com l’església cristiana dels orígens amb vocació d’una, santa i apostòlica. De tal manera que les altres esglésies, àdhuc la catòlica, podrien considerar-se integrants d’aquesta concepció àmplia d’església que tenen els ortodoxes. Per això una església ortodoxa considera que té responsabilitat pastoral sobre tots els cristians que viuen en el seu territori canònic, al marge de que siguin ortodoxes o no. La identitat ortodoxa, a banda dels detalls teològics explicats anteriorment, es basa en la negació del primat del bisbe de Roma, el papa, sobre la resta d’esglésies cristianes. L’església ortodoxa es distingeix també per la importància que dóna a la col·legialitat en les preses de decisions.
El símbol de l ‘església ortodoxa és l’anomenada creu ortodoxa. Aquesta consta d’un eix central amb tres travessers. El primer representa la inscripció que hi havia al damunt de la creu de Jesús, el central que és més gran representa on fou clavat en creu i el travesser inferior és el lloc on reposaven els seus peus. Hi ha una variant que representa aquest darrer travesser inclinat
dimecres, 21 d’octubre del 2009
dimarts, 20 d’octubre del 2009
Barak Obama i l'avortament
Comentant el recent document sobre l’avortament promogut per un grup de cristians socialistes, l’Albert Aixelà, director de la Fundació Campalans (PSC), em va recomanar la lectura del discurs de Barak Obama a la Universitat catòlica de Notre Dame, a South Bend (Indiana). La presència del president nord-americà en aquesta universitat fou durament criticada i activament contestada pels sectors antiavortistes. Pel seu interès reprodueixo el fragment del discurs de Barka Obama on es refereix al debat sobre l’avortament.
“Resulta obvi que l’àmbit en què totes aquestes qüestions es manifesten amb
més força és el debat sobre l’avortament.
Mentre pensava en la controvèrsia que ha envoltat la meva visita d’avui, vaig recordar una anècdota que vaig viure durant la meva campanya per al Senat i que vaig descriure en un llibre titulat The Audacity of Hope (‘L’audàcia de l’esperança’). Pocs dies després de guanyar la nominació demòcrata vaig rebre un missatge electrònic d’un metge que em deia que en el moment de votar-me a les primàries d’Illinois va haver-hi un fet que el va preocupar molt i que li va fer pensar que podria fer que no em votés a les eleccions generals. Es va definir com un cristià plenament provida, però no era pas això el que podia fer que no em votés .
El que preocupava el metge era una frase que els meus col·laboradors de campanya havien posat a la meva pàgina web, una frase que deia que jo lluitaria contra «els ideòlegs de dretes que volen treure a les dones el dret de decidir». El metge em va dir que creia que jo era una persona molt sensata, i que per això havia donat suport a les meves iniciatives polítiques per ajudar els pobres i millorar el nostre sistema educatiu, però que si realment pensava que tots els defensors provida no eren més que ideòlegs que volien fer mal a les dones, estava demostrant molt poca sensatesa. Va escriure: «No us demano que us oposeu a l’avortament, sinó que parleu d’aquesta qüestió des d’un punt de vista just i imparcial». Un punt de vista just i imparcial .
Després de llegir el missatge del metge, li vaig contestar donant-li les gràcies. Tot i que no vaig modificar la meva postura, vaig dir als meus col·laboradors que canviessin la frase de la pàgina web. I aquella nit vaig demanar a Déu que em permetés aplicar als altres la mateixa presumpció de bona fe que el doctor havia aplicat amb mi. Perquè quan fem això –és a dir, quan obrim els nostres cors i les nostres ments a les persones que no pensen o creuen exactament com nosaltres– és quan descobrim la possibilitat d’arribar a un punt d’unió.
Aleshores és quan comencem a dir: «Potser no estem d’acord en l’avortament, però podem estar d’acord en el fet que no hi ha cap dona que prengui aquesta decisió tan traumàtica i dolorosa a la lleugera, perquè té implicacions tant morals com espirituals» .
Així doncs, treballem plegats per reduir el nombre de dones que hagin d’avortar, reduïm els embarassos no desitjats. Fem que l’adopció sigui més fàcil. Proporcionem atenció i suport a les dones que sí que decideixen tenir fills. Honrem la consciència d’aquells que no estan d’acord amb l’avortament, redactem una clàusula de consciència i assegurem-nos que les nostres polítiques de salut no només es basen en la ciència sinó també en l’ètica, així com en el respecte per la igualtat de les dones. Tot això és al nostre abast .
Ara, promoció del 2009, no entengueu que suggereixo que el debat sobre l’avortament es pugui o s’hagi d’evitar. Perquè, per més que vulguem esquivar-lo –sobretot sabent que les postures de la majoria d’americans sobre aquesta qüestió són complexes i fins i tot contradictòries–, el fet és que, a un determinat nivell, les visions que en té cada part són irreconciliables. Cada bàndol es continuarà defensant públicament amb passió i convicció, però estic segur que podem avançar sense reduir les postures divergents a una mera caricatura”
Es pot trobar el discurs sencer a la revista VIA nº 10
“Resulta obvi que l’àmbit en què totes aquestes qüestions es manifesten amb
més força és el debat sobre l’avortament.
Mentre pensava en la controvèrsia que ha envoltat la meva visita d’avui, vaig recordar una anècdota que vaig viure durant la meva campanya per al Senat i que vaig descriure en un llibre titulat The Audacity of Hope (‘L’audàcia de l’esperança’). Pocs dies després de guanyar la nominació demòcrata vaig rebre un missatge electrònic d’un metge que em deia que en el moment de votar-me a les primàries d’Illinois va haver-hi un fet que el va preocupar molt i que li va fer pensar que podria fer que no em votés a les eleccions generals. Es va definir com un cristià plenament provida, però no era pas això el que podia fer que no em votés .
El que preocupava el metge era una frase que els meus col·laboradors de campanya havien posat a la meva pàgina web, una frase que deia que jo lluitaria contra «els ideòlegs de dretes que volen treure a les dones el dret de decidir». El metge em va dir que creia que jo era una persona molt sensata, i que per això havia donat suport a les meves iniciatives polítiques per ajudar els pobres i millorar el nostre sistema educatiu, però que si realment pensava que tots els defensors provida no eren més que ideòlegs que volien fer mal a les dones, estava demostrant molt poca sensatesa. Va escriure: «No us demano que us oposeu a l’avortament, sinó que parleu d’aquesta qüestió des d’un punt de vista just i imparcial». Un punt de vista just i imparcial .
Després de llegir el missatge del metge, li vaig contestar donant-li les gràcies. Tot i que no vaig modificar la meva postura, vaig dir als meus col·laboradors que canviessin la frase de la pàgina web. I aquella nit vaig demanar a Déu que em permetés aplicar als altres la mateixa presumpció de bona fe que el doctor havia aplicat amb mi. Perquè quan fem això –és a dir, quan obrim els nostres cors i les nostres ments a les persones que no pensen o creuen exactament com nosaltres– és quan descobrim la possibilitat d’arribar a un punt d’unió.
Aleshores és quan comencem a dir: «Potser no estem d’acord en l’avortament, però podem estar d’acord en el fet que no hi ha cap dona que prengui aquesta decisió tan traumàtica i dolorosa a la lleugera, perquè té implicacions tant morals com espirituals» .
Així doncs, treballem plegats per reduir el nombre de dones que hagin d’avortar, reduïm els embarassos no desitjats. Fem que l’adopció sigui més fàcil. Proporcionem atenció i suport a les dones que sí que decideixen tenir fills. Honrem la consciència d’aquells que no estan d’acord amb l’avortament, redactem una clàusula de consciència i assegurem-nos que les nostres polítiques de salut no només es basen en la ciència sinó també en l’ètica, així com en el respecte per la igualtat de les dones. Tot això és al nostre abast .
Ara, promoció del 2009, no entengueu que suggereixo que el debat sobre l’avortament es pugui o s’hagi d’evitar. Perquè, per més que vulguem esquivar-lo –sobretot sabent que les postures de la majoria d’americans sobre aquesta qüestió són complexes i fins i tot contradictòries–, el fet és que, a un determinat nivell, les visions que en té cada part són irreconciliables. Cada bàndol es continuarà defensant públicament amb passió i convicció, però estic segur que podem avançar sense reduir les postures divergents a una mera caricatura”
Es pot trobar el discurs sencer a la revista VIA nº 10
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Mamadou Djouma, una persona honrada
Desprès de tants dies de llegir i escoltar amb preocupació els diferents casos de corrupció i estafa empresarial i política (Gürtel, Millet i altres); la petita noticia, quasi bé un curt allargat sobre el comportament exemplar de Mamadou Djouma semblava un oasi d'esperanca. En Mamadou Djouma, immigrant guineà en atur i situació econòmica precària, va trobar-se 800 euros en un caixer automàtic de La Caixa i els va tornar. Per que no se'ls quedà, si li haurien ajudat a passar les penes? Perquè la seva religió, musulmana, prescriu ser honrat.
Aquesta bona noticia, parla de l’honradesa de les persones. Virtut que practica molta gent, però que habitualment no és notícia. Només, excepcionalment, algú en fa esment com és el cas comentat. Si volem que els valors esdevinguin virtuts cíviques cal parlar-ne més. La societat ha de conèixer quines són les virtuts que volen tenir-se integrades en els nostres comportaments i que hi ha persones que els viuen en la quotidianitat. Només així, les virtuts cíviques seran enteses, conegudes i compartides. Tal com estan els temps no està de més de parlar de valors i virtuts.
Aquesta bona noticia, parla de l’honradesa de les persones. Virtut que practica molta gent, però que habitualment no és notícia. Només, excepcionalment, algú en fa esment com és el cas comentat. Si volem que els valors esdevinguin virtuts cíviques cal parlar-ne més. La societat ha de conèixer quines són les virtuts que volen tenir-se integrades en els nostres comportaments i que hi ha persones que els viuen en la quotidianitat. Només així, les virtuts cíviques seran enteses, conegudes i compartides. Tal com estan els temps no està de més de parlar de valors i virtuts.
L'altre aspecte de la notícia, no gens marginal, es la motivació d’en Mamadou Djouma. El que feu ho va fer per creença religiosa. Això també cal dir-ho. Perquè moltes de les virtuts que volem veure en la societat tenen les seves arrels en les motivacions religioses. Des de la fe es pot construir, en diàleg amb altres creences, una ètica cívica. També es de remarcar que en Mamadou Djouma és musulmà. Bon exemple per aquells que consideren l’Islam l'origen de molts dels mals de la societat contemporània. Amb sinceritat, Mamadou Djouma explicà que “espero que Déu m’ho pagui quan arribi el dia”.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
Ortodoxia – Les església ortodoxes -2
Després de la fi de l’imperi de Bizanci els invasors otomans acceptaren que el seu Patriarcat mantingués certs privilegis. El patriarca tingué la consideració d’etnarca (autoritat civil dels cristians), sota la protecció política del sultà. Malgrat la bona relació entre els otomans i els cristians, aquests passaren per enormes dificultats degudes al tracte discriminatori que rebien per part de les autoritats que cada cop era més negatiu. Davant d’aquesta situació molts cristians es passaren a l’Islam. Aquest fet, junt amb comportaments eclesials irregulars, debilitaren molt l’església de Bizanci d'aquesta època.
La situació a Constantinoble repercutí negativament a Grècia. Els grecs s’oposaren a la col·laboració del Patriarcat de Constantinoble amb les autoritats otomanes. Aquesta situació es perllongà en el temps. Quan Grècia assolí la independència a l’any 1828 es constituí una nova església autocèfala, regida per l’Arquebisbe d’Atenes. En aquells moments es seguí el model rus d’un sínode sota un estricte control governamental. A partir de la guerra grecoturca de 1922 molts grecoparlants ortodoxos de Turquia emigren a Grècia, i a l’inrevés, de tal manera que per primera vegada l’arquebisbe d’Atenes tenia una feligresia superior a la del Constantinoble. La religió ortodoxa és un element constitutiu de la identitat nacional grega, és religió d’Estat i gaudeix de nombrosos privilegis.
Dins de les esglésies orientals el Patriarcat de Constantinoble gaudeix de la primacia honorífica, però aquesta no té continguts i gairebé cap jurisdicció. Avui l’església ortodoxa es majoritàries als països eslaus i a Grècia, està present al Proper Orient i en algun país de l’Àfrica oriental, a més de tenir importants nuclis allí on l’exili rus es consolidà després de la revolució russa de 1917.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Jan Laporta unpluged
Fa dies que el president del Barça dóna la impressió de trobar-se en estat de gràcia. Tant el podem trobar a la capçalera d’una manifestació independentista com presidint la marxa de torxes commemorativa de l’afusellament del president Companys; com despistant sobre l’espionatge al Barça o insultant per telèfon al president de la Comunitat d’Extremadura, el barcelonista Guillermo Fernández Vara, o despistant per l’espionatge a quatre directius de la seva junta. M’ha sorprès la defensa que ha fet recentment del director general Oliver i el seu plany perquè creu que els 600.000 euros anuals més incentius que cobra el director general corporatiu són pocs. Jan Laporta sovint treu pit i quan ho fa, no sé perquè, em recorda a un altre president, en Sarkozy. Al menys aquest té un equip de persones que li preparen discursos i així evita situar-se en les aigües tèrboles del tòpics de sempre.
Trobo el president del Barça desconnectat de la realitat. Si el Barça és més que un club, el seu president també hauria de ser més que un president. El Barcelona desenvolupa un paper social dins i fora a Catalunya que no és pot menysprear. Es una estructura social d’integració que mereix preservar. Els nous catalans, quan busquen quines són les noves realitats en les quals s’han d’identificar, a més del pa amb tomàquet, la Caixa, Montserrat, una realitat inqüestionable és el Barça. I en aquest Barça hi ha gent de tota mena que s’ha de respectar. Certament que hi ha independentistes, però també n’hi ha qui no en són per voluntat i altres per desconeixement. El Barça és un reflex clar del que és la societat catalana. Per això hi ha socis que tenen molts diners, i altres que estan a l’atur. Per això, bandejar la insuficiència del sou del director general ho trobo de mal gust. Probablement cal que aquest senyor els cobri si fa més coses pel club que espiar a directius. L’anàlisi cost/benefici és una bona mesura per judicar el sou. Però avui, davant el tràngol econòmic que passen moltes persones cal tenir un cert pudor alhora de parlar d’aquests temes. La massa social del Barça que està a l’atur, en el salari mínim interprofessional, els mil·leuristes i els que estan lluny del sou del Sr. Oliver es mereixen respecte.
Si el president Jan Laporta vol dedicar-se a altres activitats que ho faci. Però que no malmeti el nom de la institució que ell presideix. El Barça és una amplia massa social plural que ha sabut identificar el club amb un país que també és plural. El Barça no pot fer-se antipàtic pels acudits o gràcies que faci el seu president. No es normal que un president d’un club es quedi en calçotets a l’aeroport. Els responsables del club haurien d’entendre que el club seguirà fins i tot quan ells no formin part de la seva junta.
Trobo el president del Barça desconnectat de la realitat. Si el Barça és més que un club, el seu president també hauria de ser més que un president. El Barcelona desenvolupa un paper social dins i fora a Catalunya que no és pot menysprear. Es una estructura social d’integració que mereix preservar. Els nous catalans, quan busquen quines són les noves realitats en les quals s’han d’identificar, a més del pa amb tomàquet, la Caixa, Montserrat, una realitat inqüestionable és el Barça. I en aquest Barça hi ha gent de tota mena que s’ha de respectar. Certament que hi ha independentistes, però també n’hi ha qui no en són per voluntat i altres per desconeixement. El Barça és un reflex clar del que és la societat catalana. Per això hi ha socis que tenen molts diners, i altres que estan a l’atur. Per això, bandejar la insuficiència del sou del director general ho trobo de mal gust. Probablement cal que aquest senyor els cobri si fa més coses pel club que espiar a directius. L’anàlisi cost/benefici és una bona mesura per judicar el sou. Però avui, davant el tràngol econòmic que passen moltes persones cal tenir un cert pudor alhora de parlar d’aquests temes. La massa social del Barça que està a l’atur, en el salari mínim interprofessional, els mil·leuristes i els que estan lluny del sou del Sr. Oliver es mereixen respecte.
Si el president Jan Laporta vol dedicar-se a altres activitats que ho faci. Però que no malmeti el nom de la institució que ell presideix. El Barça és una amplia massa social plural que ha sabut identificar el club amb un país que també és plural. El Barça no pot fer-se antipàtic pels acudits o gràcies que faci el seu president. No es normal que un president d’un club es quedi en calçotets a l’aeroport. Els responsables del club haurien d’entendre que el club seguirà fins i tot quan ells no formin part de la seva junta.
divendres, 16 d’octubre del 2009
El Marroc, l'Islam i nosaltres
La fe islàmica està en augment al Marroc. El fenomen és constatable a simple vista, observant com vesteixen les dones o la pràctica massiva del Ramadà però també ho il·lustren les estadístiques del culte islàmic. El Centre Marroquí d'Estudis i Investigació Contemporanis acaba de publicar un informe on es destaca un increment de la pràctica religiosa islàmica. Cal a dir que aquest treball ha estat promogut i realitzat per militants o persones properes al partit islamista de Justícia i Desenvolupament (PJD), l'única formació islamista legal amb representació parlamentària.
Segons aquest estudi al Marroc hi ha 47.967 mesquites, la majoria de les quals (34.784) es troben en zones rurals. Tenint present que la població del Marroc (31 milions) equival als dos terços de la d'Espanya (46 milions), aquell país posseeix el doble de temples dedicats a la religió majoritària. Segons aquest estudi hi ha uns 42.000 imants, amb la consideració de funcionaris de l'Estat i controlats per un ministeri de culte. El nombre de sacerdots catòlics a Espanya és de 19.500. Aquest estudi també detecta que s’ha incrementat, i molt, el nombre de persones que anualment peregrinen a la Meca. Durant l’any 2008 170.000 musulmans marroquins hi peregrinaren, un 55% més que en 2007. També va augmentar el nombre d'alumnes de les madrasses (escoles alcoràniques), que imparteixen una formació religiosa, dels 300.000 de 2007 s’incrementa a 500.000 durant l’any 2008.
Mustafà el Khalfi, director del Centre Marroquí d'Estudis i Investigació Contemporanis afirma que aquestes dades demostren la reactivació de l'Islam al Marroc. Que, segons el Khalfi, és molt apreciable entre els joves, ja que es detecta una major participació en les activitats de les mesquites, en l’ús que fan dels canals televisius religiosos via satèl·lit, l’observança de les pràctiques religioses islàmiques o perquè cada s’observa que hi ha més noies joves circumspectes alhora de vestir-se i perquè es tapen el cap amb l'hiyab (mocador).
El govern del Marroc ha de fer front al progressiu ascens de l’islamisme rigorós que contrasta amb la benvolença com la tradició malikí intrepreta i aplica l’Islam. Al Marroc es dóna un lent moviment d’algunes peces del sistema religiós que obliguen a efectuar uns altres moviments també allí on la comunitat marroquina està present fora del país. És més que probable que el que està passant a la comunitat musulmana a casa nostre en els darrers mesos reflexi, d’alguna manera, aquests discrets moviments. Mentre una part de la comunitat musulmana marroquina emprèn un camí en recerca de la seva identitat religiosa, al marge de tot altre consideració - trànsit que comporta recuperar persones, signes i discursos fins ara bastant difuminats o diluïts– una altra part pren distància amb els primers i explora una altra visibilitat de l’Islam de Catalunya. Si els primers no tenen problemes de convidar a dirigents de Justícia i Desenvolupament en els seus actes, els segons els esquiven com els gats escaldats fugen de l’aigua tèbia. En aquest cas, sembla que preval les ganes de viure un Islam en unes claus diferents, sense abandonar la identificació i solidaritat amb les preocupacions del sunnisme malikí institucional que es practica al Marroc amb el suport del seu govern. Caldrà estar atent a l’evolució dels esdeveniments. Crec que en poques setmanes hi hauran més notícies entorn a aquestes qüestions.
Segons aquest estudi al Marroc hi ha 47.967 mesquites, la majoria de les quals (34.784) es troben en zones rurals. Tenint present que la població del Marroc (31 milions) equival als dos terços de la d'Espanya (46 milions), aquell país posseeix el doble de temples dedicats a la religió majoritària. Segons aquest estudi hi ha uns 42.000 imants, amb la consideració de funcionaris de l'Estat i controlats per un ministeri de culte. El nombre de sacerdots catòlics a Espanya és de 19.500. Aquest estudi també detecta que s’ha incrementat, i molt, el nombre de persones que anualment peregrinen a la Meca. Durant l’any 2008 170.000 musulmans marroquins hi peregrinaren, un 55% més que en 2007. També va augmentar el nombre d'alumnes de les madrasses (escoles alcoràniques), que imparteixen una formació religiosa, dels 300.000 de 2007 s’incrementa a 500.000 durant l’any 2008.
Mustafà el Khalfi, director del Centre Marroquí d'Estudis i Investigació Contemporanis afirma que aquestes dades demostren la reactivació de l'Islam al Marroc. Que, segons el Khalfi, és molt apreciable entre els joves, ja que es detecta una major participació en les activitats de les mesquites, en l’ús que fan dels canals televisius religiosos via satèl·lit, l’observança de les pràctiques religioses islàmiques o perquè cada s’observa que hi ha més noies joves circumspectes alhora de vestir-se i perquè es tapen el cap amb l'hiyab (mocador).
El govern del Marroc ha de fer front al progressiu ascens de l’islamisme rigorós que contrasta amb la benvolença com la tradició malikí intrepreta i aplica l’Islam. Al Marroc es dóna un lent moviment d’algunes peces del sistema religiós que obliguen a efectuar uns altres moviments també allí on la comunitat marroquina està present fora del país. És més que probable que el que està passant a la comunitat musulmana a casa nostre en els darrers mesos reflexi, d’alguna manera, aquests discrets moviments. Mentre una part de la comunitat musulmana marroquina emprèn un camí en recerca de la seva identitat religiosa, al marge de tot altre consideració - trànsit que comporta recuperar persones, signes i discursos fins ara bastant difuminats o diluïts– una altra part pren distància amb els primers i explora una altra visibilitat de l’Islam de Catalunya. Si els primers no tenen problemes de convidar a dirigents de Justícia i Desenvolupament en els seus actes, els segons els esquiven com els gats escaldats fugen de l’aigua tèbia. En aquest cas, sembla que preval les ganes de viure un Islam en unes claus diferents, sense abandonar la identificació i solidaritat amb les preocupacions del sunnisme malikí institucional que es practica al Marroc amb el suport del seu govern. Caldrà estar atent a l’evolució dels esdeveniments. Crec que en poques setmanes hi hauran més notícies entorn a aquestes qüestions.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Legalitat i ètica
Diverses esdeveniments de l'agenda política m'han fet reflexionar sobre les relacions entre ètica i legalitat. Són fets, inicialment inconnexes, que per les seves repercussions incideixen clarament en l’àmbit de l’ètica cívica i en les morals particulars. Un és el cas del finançament a la Fundació Trias Fargas per part de Fèlix Millet a través la Fundació de l’Orfeó Català; l’altre és el projecte de llei d'avortament. Ambdós són dos esdeveniments que conviden a reflexionar sobre les relacions que s'estableixen entre l'àmbit de la decisió legislativa i política, i l’ètica cívica i la moral personal. Queden a fora d’aquesta consideració els casos que afecten al PP, perquè en aquests el punt de partida no és la legalitat de les actuacions, sinó la seva il·legalitat. Per això els escàndols dels populars es poden desqualificar directament com a reprovables, èticament condemnables i penalment punibles.
Els dos fets que vull comentar em són més propers. En els dos casos esmentats hi ha un discurs que sembla el fil conductor: la visió del positivisme jurídic. Aquest i la filosofia política associada consideren que si les decisions i politiques estan ben legitimades i el procés esta ben fet tenen tota la validesa ètica i són moralment acceptables. És a dir, si el procediment és legal no hi ha cap qüestionament ètic i moral. Aquesta idea parteix del pensament de Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”. No tothom comparteix aquest punt de vista. Legitimitat i ètica no van sempre de la ma. Claudio Magris ha tractat aquesta qüestió en diversos articles al llarg dels últims anys. En una ocasió va escriure “la llei positiva, en si, no és legítima - ni tan sol quan neix d'un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d'una majoria - si conculca la moral; per exemple, una llei racial, que sanciona la persecució o l'extermini d'una categoria de persones, no es converteix en justa encara que la votin democràticament una majoria en un parlament democràticament escollit”
Enfront del positivisme jurídic hi ha la consideració de que les lleis han d'inspirar-se en uns principis ètics previs al raonament polític o la legalitat establerta. Les lleis no defineixen l'ètica. Al contrari, l'ètica és anterior al dret o, com a mínim, és una de les seves fonts d'inspiració. En tot cas, les lleis no neutralitzen l'ètica. Aquesta està sempre activa per criticar, quan així sigui necessari, les fallades i les limitacions del dret, tant en l'elaboració dels criteris jurídics com en la seva aplicació. Entre ètica i dret ha d'existir un diàleg fluid i ric en matisos. Tant de bo la situació que afecta avui a l'agenda política serveixi per debatre quin es l'espai de l’ètica en l’àmbit de l’acció política i de govern.
Els dos fets que vull comentar em són més propers. En els dos casos esmentats hi ha un discurs que sembla el fil conductor: la visió del positivisme jurídic. Aquest i la filosofia política associada consideren que si les decisions i politiques estan ben legitimades i el procés esta ben fet tenen tota la validesa ètica i són moralment acceptables. És a dir, si el procediment és legal no hi ha cap qüestionament ètic i moral. Aquesta idea parteix del pensament de Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”. No tothom comparteix aquest punt de vista. Legitimitat i ètica no van sempre de la ma. Claudio Magris ha tractat aquesta qüestió en diversos articles al llarg dels últims anys. En una ocasió va escriure “la llei positiva, en si, no és legítima - ni tan sol quan neix d'un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d'una majoria - si conculca la moral; per exemple, una llei racial, que sanciona la persecució o l'extermini d'una categoria de persones, no es converteix en justa encara que la votin democràticament una majoria en un parlament democràticament escollit”
Enfront del positivisme jurídic hi ha la consideració de que les lleis han d'inspirar-se en uns principis ètics previs al raonament polític o la legalitat establerta. Les lleis no defineixen l'ètica. Al contrari, l'ètica és anterior al dret o, com a mínim, és una de les seves fonts d'inspiració. En tot cas, les lleis no neutralitzen l'ètica. Aquesta està sempre activa per criticar, quan així sigui necessari, les fallades i les limitacions del dret, tant en l'elaboració dels criteris jurídics com en la seva aplicació. Entre ètica i dret ha d'existir un diàleg fluid i ric en matisos. Tant de bo la situació que afecta avui a l'agenda política serveixi per debatre quin es l'espai de l’ètica en l’àmbit de l’acció política i de govern.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)