Les creus i la llibertat religiosa

El tribunal d'Estrasburg ha dictat una sentència que obliga a retirar els crucifixos de les aules de les escoles públiques italianes. Les reaccions a la sentència són extremes. Per uns, és un triomf més de la laïcitat que obliga a privatitzar els símbols religiosos. Per altres, és una mostra més de l'onada laïcista que inunda Europa i que damnifica als catòlics.La majoria d’arguments donats, per uns i altres, són una mica matussers. Pels laïcistes la sentència posa ferma la religió i és un pas més del combat entre raó i obscurantisme. On l'escola seria la raó i la religió la foscor i la creu símbol de la intolerància. Pels clericals la creu es un símbol indiscutible de les virtuts humanes i d'una tradició que defineix la identitat europea. Tots aquests arguments tenen uns contra arguments que tothom sembla haver oblidat.A Espanya, una situació similar a la italiana, es donà a l'escola pública Maria Picavea de Valladolid. En aquest cas l'argument donat per la sentència del contenciós administratiu per ordenar la retirada de les creus fou que les persones en procés de formació, podien interpretar la presència d'aquest signe com un gest de la institució pública a favor d'una determinada confessió. Aquesta possible confusió vulneraria els drets fonamentals de laïcitat positiva, igualtat i llibertat religiosa. Tot i la solidesa d’aquesta argumentació, es podria matisar afirmant que si no hi ha voluntat per a captar prosèlits, és poc probable que es violi directament la llibertat de creences. En aquest supòsit, l'exhibició de símbols religiosos estàtics, com una creu en una paret, hauria de considerar-se simplement com un símbol securalitzat. No obstant, dit tot l’anterior, cal recomanar retirar aquest símbol si el seu ús pot portar confusió sobre la suposada neutralitat que han de mostrar les institucions públiques educatives en relació a la diversitat religiosa.

Crec que aquest arguments són prou sòlids per tractar el tema de la presència de símbols estàtics religiosos en institucions públiques. Els símbols dinàmics, com poden ser vestimentes o altres signes religiosos que portin al damunt les persones, tenen un altre tractament. Els cristians hem d’assumir que la nostra fe no s’imposa, sinó que és una proposta viva, tal com ha recordat Benet XVI, i que la presència dels nostres símbols en edificis públics està lluny d’aquesta visió i de la no confessionalitat de l’Estat. A més, tots plegats, hem de compren que la realitat social és molt diferent a la que tenia el nostre país quan es considerava normal la presencia d'una creu en una aula pública.

És evident que la qüestió dels símbols religiosos és, i probablement ho serà més, un tema punyent. Per això cal impulsar un debat polític sobre com abordar aquesta qüestió des de l’àmbit públic. No es pot seguir en l’actual indefinició que, davant la manca de criteris administratius clars sobre aquestes qüestions, es traspassa la responsabilitat a la institució que té el problema. Espero que la revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa donarà criteris sobre com utilitzar els símbols religiosos en l’àmbit públic. La manca de criteris pot afavorir la judilització d’aquesta qüestió i, ben segur, és una solució dolenta. En tot cas, aquest tema cal abordar-lo amb responsabilitat i sabent que al darrera dels símbols hi ha sentiments que cal respectar. Però, també cal tenir seguretat per no donar a la societat senyals ambigües sobre en relació al respecte del pluralisme de creences per part de les institucions públiques.

Confidere, confiar junts

Alguns fets aparentment inconnexes, Gürtel, el cas Millet, el cas Petròria i la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s’ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l’estament social que hauria d’estar més protegit davant les temptacions de la corrupció.

Els fets esmentats conviden a que algunes persones s’interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d’alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l’honestedat d’aquells que tenen alguna responsabilitat en l’espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l’escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l’actuació en l’espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s’estén la sospita de que la pròpia societat, davant d’aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel be comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.

La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de que tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanador, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L’espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho son. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubte de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.

Una societat no es pot instal·lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que es necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l’espai públic. Es tracta, bàsicament, d’emprendre el camí d’una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l’activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l’àmbit polític l’eina que la civilització s’ha donat per ordenar la convivència. És el moment de que la política assumeixi que la societat del Tercer Mil·lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans.

Per això el principal problema d’ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l’aparent volatilitat d’alguns valors. Des de l’àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s’equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l’acord sobre el pla d’infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.

Ortodoxia – Situació a Catalunya 1

L’origen de les comunitats ortodoxes a Catalunya cal buscar-lo en una petita comunitat grega i un petit grup de catalans que en el seu moment s’identificaren amb l’ortodòxia. Aquesta panorama s’ha canviat profundament per la la progressiva consolidació de comunitats ortodoxes formades per immigrants. El caràcter dual que tenen la majoria d'esglésies ortodoxes, on es conjumina una realitat espiritual i la dimensió identitària nacional, fa difícil l’establiment d’una única església ortodoxa de Catalunya en la qual s’integrin tots els ortodoxos residents a Catalunya. El fet identitari té molt de pes en els diferents de grups ortodoxes i això condiciona a que s’apleguin per comunitats idiomàtiques. Els ortodoxes romanesos, els russos, els grecs i els de llengua catalana es reuneixen separadament en comunitats ortodoxes d’identitat nacional.

L’església ortodoxa grega fou la primera comunitat ortodoxa constituïda a Catalunya. Malgrat el nombrós grup de ciutadans gregues residents aquesta comunitat no ha tingut un sacerdot fix durant molt de temps. En aquest cas l’assistència religiosa la feia un sacerdot que es desplaçava a Barcelona per garantir els servis litúrgics en les festes solemnes. L’estabilització d’un sacerdot a aquesta comunitat en els darrers anys ha consolidat aquesta església grega, tant des de l’aspecte religiós com en l’aspecte d’identitat nacional grega. Aquesta comunitat ortodoxa grega depèn directament del patriarcat de Constantinoble a través del metropolità responsable de França, Espanya i Portugal amb residència a País. La peculiaritat eclesial de l’església ortodoxa grega és que no té un patriarcat propi malgrat que a Grècia hi ha molts més ortodoxes que a Constantinoble. Però, malgrat que més d’un cop s’ha proposat, per aquesta raó del nombre de fidels a Grècia, traslladar el patriarcat de Constantinoble a Atenes, el pes de la tradició, que és molt forta en l’església ortodoxa, ho ha impedit.

L’Església Ortodoxa Apostòlica Antioquena d’Espanya fou la primera comunitat oriental creada a Catalunya per catalans. Per divisions internes aquesta església ha anat perdent fidels. Per la particular manera d’entendre l’ortodòxia no ha estat reconeguda pel patriarcat de Constantinoble. Alguns membres d’aquest església s’escindiren per constituït la parròquia de la Protecció de la Mare de Déu. Que poc a poc s’ha convertit en la parròquia de referència de l’ortodòxia a Catalunya fins el moment present.

No sóc un ànec de Lorenz

(Toni Batllori, La Vanguardia 31 octubre 2009)

En torn al que es coneix com el cas Petròria, nom horrible però sempre millor que Santa Coloma de Gramenet, ciutat per la qual tinc una simpatia especial, hi ha una sèrie de qüestions que m’agradaria reflexionar.

En primer lloc, perquè en l’auto del jutge Garzón el nom de Santa Coloma de Gramenet està reiteradament mal escrit. Així, trobem escrit Santa Coloma de Gramanet on l’original E es transforma en A. L’error és curiós perquè en el registre de municipis de l’Instituto Nacional de Estadística d’Espanya, on figuren els noms de tots els municipis amb el seu corresponen codi d’identificació, el nom de la ciutat està ben escrit. Error curiós que deu tenir una explicació.

La següent pregunta es refereix a la imatge dels detinguts emmanillats. S’ha escrit molt sobre això i s’ha criticat perquè aquesta situació estimula el que s’ha anomenat la “pena del telenotícies”. És cert. Però té encara un efecte més contundent. Es el dit efecte imprinting. Aquest terme defineix l’experiment de Konrad Lorenz amb ànecs. Els ànecs petits identifiquen i retenen en la seva memòria com a mare el primer que veuen al sortir de l’ou (imprinting filial). Això vol dir que la memòria, en determinades ocasiones, estableix una estreta associació entre les primeres imatges i conceptes o judicis. El cas de les manilles, ¿és una cas d’imprinting?, ¿hi ha una voluntat expressa de que es retinguin unes imatges concretes?

La següent qüestió fa referència al tema del calendari o de l’oportunitat de l’actuació. El cas que ens afecta a Catalunya es dóna poques setmanes després que el basc Otegui tornés a ingressar a presó. Pocs dies després, uns catalans vinculats a partits del país eren imputats amb profunda repercussió mediàtica. La gestió del tempo és molt important en política, ¿o és també en altres àmbits de l’Administració?., ¿hi ha conexió entre els dos momentos?.

Una altre qüestió és el diferent gruix d’imputació dels acusats. Mentre uns se’ls imputa d’apropiació directa de diners, els altres són acusats de delictes propis dels servidors públics, però en cap cas són imputats de quedar-se diners. No obstant, la manera de presentar-ho i emfatitzar-ho fa que l’opinió pública ho integri tot una sola realitat que, per la seva magnitud, denigra la vida política. ¿És evitable aquesta confusió?.

Tinc més preguntes, però no puc allargar-me. També tinc les respostes a les preguntes. Però, per precaució personal no penso explicar-les. He decidit autocensurar-me perquè no tinc prou garanties de que sigui respectada la meva llibertat d’expressió. No tinc prous coneixements per identificar els límits d’aquesta llibertat. Per això, prefereixo deixar en aquest punt la meva reflexió. Però, per tal de no acabar una mica a la francesa aquestes qüestions, voldria reproduir uns fragments de les cròniques de l’Enric Juliana i en Jordi Barbeta al diari La Vanguardia que donen idees interessants.

Diu l’Enric Juliana que “Los delitos de cuello blanco deben ser perseguidos con la misma severidad que los atracos a mano armada. Hay que ir a fondo. Hay que regenerar la vida pública. De acuerdo. Pero no renunciemos a la mirada crítica. En todas las direcciones. En todas (sin caer tampoco en la paranoia: no estamos ante la jugada de un comité secreto del Estado). Estamos ante un juez que quiere afirmar su popularidad y demostrar que no sólo persigue a la derecha española, en vías de un juicio oral en su contra por prevaricación (fallido intento de procesar retroactivamente al franquismo) por parte del Tribunal Supremo. Nuestro tribunal de la plebe. Nuestro Antonio Di Pietro”. Jordi Barbeta allarga l’anterior crònica dient: “Antonio di Pietro fue capaz de acabar con el sistema de partidos de una democracia tan sólida como la italiana. Luego se dedicó a la política. De Garzón se sabe que tiene ambición política, lo que no ha trascendido todavía es si es monárquico o republicano”. Amén.

Ortodoxia – Identitat ortodoxa 4

Actualment hi ha 14 esglésies autocèfales en comunió amb el Patriarca de Constantinoble. Es considera una església autocèfala aquella que té el dret a resoldre tots els seus afers interns amb autonomia basada en la seva pròpia autoritat. Això inclou el nomenament de bisbes i del Patriarca, Arquebisbe o Metropolita, segons quina sigui a figura que encapçali aquesta església. Aquesta autonomia o independència no impedeix que totes elles es consideren que entre elles estan en comunió canònica i sagramental plena entre elles. El Patriarcat Ecumènic de Constantinoble es qui té el dret en exclusiva d’atorgar l’estatus d’autocefàlia. A més de les esglésies autocèfales, n’hi ha 5 més que són autònomes. Aquestes estan sota la jurisdicció d’alguna de les esglésies autocèfales. Malgrat la seva autonomia l’elecció del seu primat, que només pot tenir el rang d’arquebisbe, es fa consensuadament amb l’església autocèfala de la qual depenen.

La creació de comunitats ortodoxes fora d'un territori canònic segueix unes pautes perfectament establertes. En primer lloc, l’església ortodoxa, atès que està organitzada per esglésies nacionals o patriarcats sol créixer de dues formes diferents. En uns casos és a partir de l’establiment d’un monestir entorn al qual es consolida una comunitat eclesial; una altra forma és a partir d’un grup de laics emigrats (d’un mateix país, això vol dir d’un mateix patriarcat) que es reuneixen per a viure eclesialment la seva fe. En aquesta segona opció la comunitat,a més de ser una comunitat espiritual és també una comunitat identitària. Per això en aquesta segona modalitat es posa molt l’accent en la defensa tant de la fe ortodoxa com la cultura i els costums del país d’origen.

Niu d'escurçons

Això es el que són els de Germinans Germinabit. El precursor de Jesús, Joan Baptista, va dir als fariseus i saduceus "Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat com escapar del càstig que s'acosta?”. Els escurçons han crescut i s’agrupen sota el nom d’aquesta societat secreta (així es qualifiquen ells en el seu blog) que és Germinans Germinabit. L’anonimat els protegeix i els ampara en la seva tasca de practicar l’insult des de la foscor del secretisme. La llum i la foscor, dues metàfores de la fe cristiana, tensiones a Germinans. Des de la llum moltes persones critiquem a Germinans, però ells, segueixen estan a les tenebres de la seva societat secreta. Sempre he pensat que les “societats secretes” eren activitats pensades i dirigides per encobrir els comportaments delictius, com és el cas de la Mafia o de la Camorra, o les conspiraciones. L’anonimat no té rostre, la crítica sí. I anar a rostre descobert té un perill: rebre la insídia dels que són membres de la “societat secreta”. Això és el que li ha passat a l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, per haver criticat en una conferència, sense citar-los directament, a Germinans. Avui, des de la pàgina web de Germinans, últim reducte del tradicionalisme carlista romanent a la diòcesi de Barcelona, han disparat en munició gruixuda.

En el blog d'avui Germinans Germinabit ha fet un salt qualitatiu en la seva delirant trajectòria. Fins ara els seus atacs es limitaven al cardenal de Barcelona i el seu entorn. El seu maniqueisme els duia a identificar bàndols. Per un cantó hi ha els bons, tots els tridentins i tradicionalistes carlistes de l'Església catalana; enfront hi situen a la resta, l'ampli sector d'aquesta església que segons ells encarnen tots els mals del catolicisme. Durant mesos han atacat sense pietat al cardenal Lluís Marínez Sistach i a la resta de l’església conciliar barcelonina i catalana. L’estratègia de Germinans era l’insult, la difamació i la mentida permanent. Sense misericòrdia. L'exercici de la insídia és el seu emblema.

Però ara Germinans ha donat un salt qualitatiu: atacar directament a l'Abat de Montserrat. Fins ara, Montserrat havia quedat relativament al marge del punt de mira de Germinans, tot i les ocasions que la caverna havien tingut, segons els seus paràmetres per acarnissar-se i practicar el tret de perdigons. Però, sorprenentment Montserrat estava fora de les ires dels responsables de Germinas. Sembla que la treva s’ha acabat. L’atac a l’abat de Montserrat és un ataca a Montserrat. No hi ha dos Montserrat com pretenen defensar avui els de Germinans. A l’any 2000 Montserrat patí un aiguat que sacsejà els fonaments de la muntanya i la vida monàstica. Per sort avui la comunitat està mes forta que mai i té un projecte monàstic aglutinador. Pensar el contrari són fantasies animades per un excés de deliri que provoca la desconnexió de la realitat. Només cal estar a Montserrat per adonar-se com la comunitat benedictina ha sabut refer-se del temporal unida i esperançada. Per això, resulta sorprenent les amenaces de Germinans de dir no sé què perquè no porten en lloc.

No es pot fer res contra les societats secretes. Només es poden denunciar i perseguir quan des del secretisme cometin delictes. Per això, poca cosa es pot fer contra els autors de Germinans Germinabit, per mes que els noms que circulen poden donar algunes pistes i indicis de qui són. Però tot són sospites. Per sort, alguna cosa s’ha avançat: els seus canals d’informació semblen ser més reduïts que abans. Això explicaria que han d’obrir nous fronts informatius. El secretisme de la seva societat fa difícil amb efectivitat actuar contra els fantasmes i els anònims. Ni crec que la denuncia judicial permeti anar més enllà de saber que el nom, adreça, telefon i alguna cosa més que han donat per llogar el servidor es fals. Com falso són els seus arguments. Però Germinans Germinabit, com tot sistema, té falles i forats que permeten entrar dins seu i treure el passamuntanyes . Perquè el secretisme dóna anonimat, però no protecció.

L'autobús de la vergonya

Segons les cròniques anunciades els detinguts de Santa Coloma havien d’anar a Madrid en un autobús de la Guardia Civil, per això el titol del post, però al final han anat en furgonetes. Tan se val, la reflexió és la mateixa. Tinc una estranya sensació de vergonya per aquest fets de Santa Coloma de Gramenet. En primer lloc, perquè la ciutat no es mereix el que està passant. Santa Coloma de Gramenet és una ciutat que es fa estimar i que sedueix. És una ciutat amb moltes dificultats econòmiques perquè té poc espai lliure per urbanitzar i l’activitat industrial és residual. Però, malgrat totes aquests dificultats Santa Coloma de Gramenet ha tingut una classe política valenta que ha aconseguit aixecar la ciutat a partir de la lluita, l’esforç i el treball constant. Ara, no es mereix que els titulars l’associïn a un fet lamentable.

Sento també vergonya perquè aquests furgons policials porten detingudes unes persones que encara desconeixem de què se’ls acusa, mentre que en Fèlix Millet s’ho mira des de casa seva. Si els primers han estat detinguts i incomunicats per ordre judicial per tal d’evitar destruir proves i evitar construir, si és el cas, exculpacions a les acusacions; un altre jutge a deixat en llibertat a Fèlix Millet tot i que s’hagi autoinculpat. Quina confiança podem tenir els ciutadans en la justícia?. Per què aquests comportaments judicials tan diferents?. Quines garanties tenim els ciutadans que la justícia pugui ser percebuda com igualitària?. Un altre aspecte preocupant és la sorpresa de veure com detalls processals que són considerats secrets de sumari surten als diaris amb pells i senyals o que les detencions de possibles imputats es fa sota les càmeres de televisió. Com, qui i des d’on es filtra aquesta informació?.

La resposta a aquests interrogants no em porten a qüestionar la justícia, de la mateixa manera comen el post d’ahir comentava que cal defensar la política i als empresaris. Però darrera de la política, la justícia i els empresaris hi ha persones. El que cal és que en aquests àmbits hi hagi persones ben preparades, plenes de seny i d’ètica. Per això, en uns moments de tribulació com aquests, quan una part de l’opinió publicada i les enquestes fetes amb SMS (quina enganyifa) bramen contra la política i els polítics, cal defensar que, ara es quan ens cal fer política. És el moment de recuperar el sentit més gran i noble d’aquesta concepte. Cal l’acció política per trobar, entre tots, el consens que permeti situar la política en el lloc on li correspon dins d’una societat madura.