Els musulmans pakistanesos mouen fitxa

Ahir vaig viure un experiència singular i preocupant. Assistí de convidat per l’Assosiació Desi Cultural Art Promoció, entitat pakistanesa,  a una taula rodona sobre la diversitat religiosa a Catalunya. Vaig compartir aquest esdeveniment amb el bon amic Ignasi García Clavel, un imam de Sabadell i altres persones, i un nombrós grup d’homes que omplia la sala de la Casa del Mar. Tinc la impressió que la iniciativa era una excusa amable per sentir  al president del Consell d’ulemes del Pakistan, tal com s’indicava en la invitació. Tot i que va quedar-me el dubte si és l’únic consell o n’hi varis. Aquest ulema fou el vertader protagonista de la vetllada. Al menys de la primera part en la qual jo assistí. La segona era molt més política i vaig marxar.

No  m’agradà gens el que digué el president dels ulemes i vaig quedar sorprès de la vehemència que feia servir al parlar. Durant un quart d’hora llarg aquest ulema captà progressivament l’atenció de l’auditori, amb esmerat domini de la retòrica, i bona part dels assistents quedaren identificats amb el que deia. Del poc que es traduí vaig entendre que la seva intervenció anava bàsicament en relació a la pel·lícula satírica de l’Islam i que demanava als governs occidentals lleis contra la blasfèmia i per combatre l’escarni o burla de les religions. Per això, el poc que vaig entendre no m’agradà, doncs el respecte vers les religions no significa negar les llibertats expressió i opinió.

No sé si era o no casualitat, però ahir era dijous, vigília del gran dia de pregària en les mesquites i vigília d’un dia on al Pakistan estaven convocades vàries manifestacions contra occident, en general. Reconec que va preocupar-me la identificació de bona part de l’auditori amb les engrescades paraules de l’ulema. Crec que la comunitat pakistanesa és força sensible a aquests temes. No és cap casualitat que dins d’aquesta comunitat una determinada corrent de l’Islam volgués fer a Barcelona una manifestació contra la pel·lícula que per sort les autoritats no autoritzaren. Voldria recordar que aquest grup és el mateix que, en ocasió de les declaracions de Benet XVI a Ratisbona, també volia sortir al carrer. Sincerament, estaria més atent i crític amb el que es fa dins de la comunitat pakistanesa simplement per evitar-nos més que alguna sorpresa.

Notícia absurda

Alguns mitjans de comunicació han estat explicant que s’ha trobat un papir copte del segle IV, on es llegeix “Jesús els digué, la meva esposa”. A partir del que explicà la seva descobridora han sorgit infinites especulacions. La més obvia, que Jesús estava casat, que la seva dóna era Maria Magdalena, que tenia seguidores femenines o que en el segle IV hi havia un debat feminista al sí de l’Església catòlica. És curiós com els elaboradors de la notícia van més enllà del que diu la persona que presentà el fragment del papir.

La professora Karen L. King, de l’escola de teologia d’Harvatd, advertí amb insistència que el fragment no ha de ser considerat una prova que Jesús, la persona, estigués realment casat. King advertí que tota la literatura cristiana anterior al fragment guarda silenci sobre aquesta qüestió. El que no entenc és que la mateixa professora afirmi que és el primer text conegut de l'antiguitat que suposadament mostra a Jesús parlant de la seva "esposa", i perquè proporciona nova evidència que ja entre els primers cristians existia una forta controvèrsia sobre el celibat o el matrimoni de Jesús i, en conseqüència, sobre el camí que havien de prendre els seus seguidors.

Trobo absurd que d’un tros de papir tret del seu context pugui fer-se tantes conclusions i de tanta transcendència. Aquesta notícia em recorda la que sortí fa pocs anys de la suposada tomba de Jesús i dels seus. Després de molts dies de repetir la notícia, ningú més n’ha parlat. Tot plegat, una notícia absurda més.

Santiago Carrillo i la religió

La mort de Santiago Carrillo m’ha fet recordar una sèrie d’anècdotes que tenen en comú la seva actitud davant la fe i l’Església catòlica. El recordo com una persona respectuosa amb la fe personal i amb l’Església catòlica, i preocupat pels moviments que els catòlics podien fer a favor la democratització d’Espanya. És evident que la seva proposta política de reconciliació nacional havia pouat en els valors de la tradició cristiana. Eren freqüents, en els escrits i intervencions, les referències de Santiago Carrillo al paper positiu dels cristians en el procés del canvi polític en el nostre país. Em resulta molt proper, perquè el vaig viure en primera persona, el procés que el PCE va endegar per capgirar com era compresa la qüestió religiosa dins la tradició política marxista.

A finals dels anys 60 del segle passat diversos fets vingueren a qüestionar un fet que sembla inqüestionable: el caràcter ateu del comunisme i dels partits comunistes. El compromís actiu d’un sector catòlic contra la dictadura impulsà a revisar la pròpia comprensió que el PCE tenia d’ell mateix. Poc a poc els dirigents comunistes espanyols començaren a adonar-se que no tenia sentit seguir instal·lats en la creença de que tradició comunista havia d’estar enfrontada amb les religions, tot i que una bona part de la militància comunista seguien considerant que la religió era l’opi del poble.

Quan bona part dels militants de la formació política català de Bandera Roja s’integraren al PCE a través del PSUC aquest partit respectà l’existència d’un grup estable de militants, tots cristians, que aplegats sota el guiatge de l’Alfonso Carlos Comín, es reunien per reflexionar sobre la projecció social i política del fet religiós i l’Església. Aquest nucli, un cop integrat a dins del PSUC-PCE rebé l’encàrrec, viscut per mi com un fet extraordinari i emocionant, d’elaborar un document, que havia de ser una declaració política de la seva màxima direcció operativa, el Comitè Executiu, sobre un canvi radical en els criteris dels comunistes espanyols: el reconeixement del valor positiu de la fe cristiana i la possibilitat de que els cristians, sense deixar de creure, militessin en el partit amb les mateixes condicions que els altres militants.

Durant tot l’any 1974 aquest grup, relativament petit, començà a elaborar un text i, de tant en tant, la discussió s’ampliava amb la presència de Gregorio López Raimundo sempre encoratjant el treball de reflexió i síntesi. En Gregorio fou un dels impulsors decidit d’aquesta política. Aquest document tenia també la pretensió d’obrir un ampli debat a l’interior del PCE, no només sobre la qüestió de la religió, sinó sobre la pròpia identitat del partit i la seva significació a la societat espanyola. Eren els anys en que es començava a posar les bases teòriques del que després seria l’eurocomunisme. A la pràctica, quan el document es feu públic serví per obrir amplis debats “catequètics” sobre el nou paper dels comunistes en la societat espanyola.

A finals de 1974 alguns membres del grup cristià del PSUC-PCE, feu un viatge a Paris per presentar el text a Santiago Carrillo i a tot el Comitè Executiu  del PCE. A banda del valor polític del fet, el que destacà en aquest encontre fou l’interès de Santiago Carrillo d’escoltar, dialogar i aprendre d’uns joves cristians comunistes que volien seguir sent cristians i comunistes. Un cop assumit i aprovat el document per la direcció del PCE a París el mes de febrer de 1975 de forma solemne es presentà el document “Militancia de cristianos en el Partido”. Era un foli de lletra atapeïda, propi de l’època, on, sota la forma de declaració, es reconeixien els valors que aporten els cristians als processos de canvi social, el valor que té la fe com a impuls pel seu compromís i per això la direcció del PCE feia una crida als militants del partit a “una profunda comprensión por parte de todos los camaradas, luchando contra todo sectarismo y confusión”. Aquest canvi de comprensió, transcendental en la història del nostre país, més enllà del valor que representava com a canvi de rumb en la trajectòria del PCE,  l’impulsà i el conduí, en tot moment, Santiago Carrillo. Aquesta fou, entre moltes altres, una de les grans aportacions que feu Santiago Carrillo. Moltes gràcies.

El risc de desnaturalitzar les religions

Els experts en sociologia de les religions, analitzant les societats actuals, constaten que els individus en els propers anys seguiran cercant el sentit de les seves vides. En aquest procés, les religions continuaran sen unes de les fonts, però no ja les úniques, portadores de respostes a aquestes preguntes vitals. A diferència d’altres èpoques, en aquest procés de cerca de sentit les religions mostraran molta flexibilitat per adaptar-se a les noves preguntes fetes pels individus. En lloc de proposar una cosmovisió tancada e inflexible.

Els experts creuen que les religions, en un futur proper, no dubtaran en revisar les seves pròpies tradicions a fi d’adequar-se  a la nova realitat de les demandes socials. De tal manera que revisaran, per tal de subsistir, les seves identitats i les estructures organitzatives que fins ara enquadraven i aportaven seguretat als seus seguidors. Davant d’aquest panorama hom pot qüestionar la idoneïtat d’aquesta adaptació i sospitar del possible risc de desnaturalització de la identitat de les religions a fi de complaure les noves inquietuds vitals dels individus. 

Les religions a l’any 2050

En el darrer número de Le Monde des religions (setembre – octubre 2012) s’analitza el futur de les religions a l’any 2050. Segons els analistes hi haurà un enfortiment de les religions. Els sociòlegs de les religions afirmen que el cristianisme creixerà notablement en relació a les altres religions. ¿Per què?. Per l’explosió demogràfica dels països del sud amb majoria religiosa cristiana. Però aquest creixement es donarà bàsicament per un increment dels cristians evangèlics i pentacostalistes.  Una altre religió en expansió per raons demogràfiques, però en menor intensitat, serà l’Islam. Però, en aquest cas, aquest creixement no es donarà ni a Europa ni a Àsia. Així, es desinfla les hipòtesis de la bomba demogràfica de l’Islam a Europa.

La resta de religions es mantindran estables. L’hinduisme i el budisme no creixeran, tot i que algunes pràctiques d’aquestes religions s’estenguin a Occident i Amèrica Llatina. Els experts diuen que el judaisme patirà una certa davallada. S’albira un horitzó de religions transformades i, de manera particular, la consolidació d’un fort sincretisme religiós. Moltes persones construiran religions híbrides a partir d’agafar, a conveniència, aspectes de les diverses tradicions religioses. També es pronostica la consolidació i expansió de grups fonamentalistes en totes les religions. La senya d’identitat d’aquests grups és una proposta de retorn a una suposada puresa que només es troba en els orígens de cadascuna de les religions. 

Més enllà de la pel·lícula

La reacció contra uns minuts d’una pel·lícula antiislàmica penjada a Youtube està desbordant totes les previsions. ¿Tan simple és la qüestió?. ¿Què passa, em preguntava una amic, tan primaris són els musulmans?,¿és possible que quatre eixelebrats facin una pel·lícula, que suposadament existeix, i això provoca la ira descontrolada i violenta de les masses musulmanes en molts països islamistes?. No ho crec. L’aparent cadena causa-efecte tampoc funciona aquest cop. Això és el que sembla, però la realitat és més complexa. Uns minuts de pel·lícula no encenen una revolta massiva, sinó hi ha unes raons que justifiquen unes respostes d’aquesta magnitud ni uns interessos que han aprofitat l’ocasió per atiar la revolta. 

La pel·lícula dels quatre cretins que l’han fet ha estat emprada per resoldre recents comptes pendents a l’interior del món islàmic on es confronten estratègies geopolítiques orientades a l’extensió de l’islamisme polític. En aquest països hi ha un pols permanent entre els partidaris d’un islamisme moderat, més orientat a explorar les possibilitats d’adaptar la via turca que explorar altres models, i els islamistes polítics radicals que volen avançar ràpidament a colonitzar el planeta amb la seva visió religioso-político de l’existència humana. Sota una aparent confrontació occident-orient, que també, s’està coent un xoc entre dues maneres d’entendre la governança dels països islàmics que han abandonat les seves dictadures i han avançat cap a la democràcia. El gran perill, és que el preu de la pacificació d’aquests conflictes sigui un retrocés important en la consolidació de la democràcia en aquests països.

Minoria creativa

Benet XVI, ja fa un cer temps, proposà que els cristians ens hauríem de presentar al món com una “minoria creativa”. Aquesta idea introdueix una comprensió més realista de la presència de l’Església en la societat contemporània. Gràcies a ella, els cristians ens veiem a nosaltres mateixos com a sal de la terra i llum del món (Mt 5,13-14).

Al presentar aquesta idea el Papa afegí que els cristians ens hem de renovar renovar-nos perquè els vells esquemes no serveixen per abordar la nova evangelització. Els cristians, de forma individual i com església, tenim moltes coses a aportar a la societat, perquè la història de la nostra Església forma part de la història de la salvació i això fa que en ella s’han anat destil·lant propostes per humanitzar la societat. Treballar activament per caminar cap a la parusia ha fet que l’Església sigui una font inesgotable de propostes humanitzadores.

Ara que l’acció política ha incorporat en l’agenda qüestions que afecten al nucli de les creences de les persones; així mateix han aparegut nous temes que tenen relació amb els valors i aquests nuclis de les persones. Davant d’aquesta realitat és normal que l’Església vulgui donar la seva visió sobre aquestes qüestions.  La societat no pot prescindir d’escoltar aquestes propostes; les ha d’acollir i saber integrar-les amb altres fonts de sentit que també actuen per humanitzar la societat. Per la seva part, l’Església ha d’assumir un nou rol, però no s’ha confondre aquest rol amb les tècniques i estratègies que fan servir els partits polítics. Si es fa, aleshores l’Església queda a la intempèrie i perd la seva autoritat moral.