Santiago Carrillo i la religió

La mort de Santiago Carrillo m’ha fet recordar una sèrie d’anècdotes que tenen en comú la seva actitud davant la fe i l’Església catòlica. El recordo com una persona respectuosa amb la fe personal i amb l’Església catòlica, i preocupat pels moviments que els catòlics podien fer a favor la democratització d’Espanya. És evident que la seva proposta política de reconciliació nacional havia pouat en els valors de la tradició cristiana. Eren freqüents, en els escrits i intervencions, les referències de Santiago Carrillo al paper positiu dels cristians en el procés del canvi polític en el nostre país. Em resulta molt proper, perquè el vaig viure en primera persona, el procés que el PCE va endegar per capgirar com era compresa la qüestió religiosa dins la tradició política marxista.

A finals dels anys 60 del segle passat diversos fets vingueren a qüestionar un fet que sembla inqüestionable: el caràcter ateu del comunisme i dels partits comunistes. El compromís actiu d’un sector catòlic contra la dictadura impulsà a revisar la pròpia comprensió que el PCE tenia d’ell mateix. Poc a poc els dirigents comunistes espanyols començaren a adonar-se que no tenia sentit seguir instal·lats en la creença de que tradició comunista havia d’estar enfrontada amb les religions, tot i que una bona part de la militància comunista seguien considerant que la religió era l’opi del poble.

Quan bona part dels militants de la formació política català de Bandera Roja s’integraren al PCE a través del PSUC aquest partit respectà l’existència d’un grup estable de militants, tots cristians, que aplegats sota el guiatge de l’Alfonso Carlos Comín, es reunien per reflexionar sobre la projecció social i política del fet religiós i l’Església. Aquest nucli, un cop integrat a dins del PSUC-PCE rebé l’encàrrec, viscut per mi com un fet extraordinari i emocionant, d’elaborar un document, que havia de ser una declaració política de la seva màxima direcció operativa, el Comitè Executiu, sobre un canvi radical en els criteris dels comunistes espanyols: el reconeixement del valor positiu de la fe cristiana i la possibilitat de que els cristians, sense deixar de creure, militessin en el partit amb les mateixes condicions que els altres militants.

Durant tot l’any 1974 aquest grup, relativament petit, començà a elaborar un text i, de tant en tant, la discussió s’ampliava amb la presència de Gregorio López Raimundo sempre encoratjant el treball de reflexió i síntesi. En Gregorio fou un dels impulsors decidit d’aquesta política. Aquest document tenia també la pretensió d’obrir un ampli debat a l’interior del PCE, no només sobre la qüestió de la religió, sinó sobre la pròpia identitat del partit i la seva significació a la societat espanyola. Eren els anys en que es començava a posar les bases teòriques del que després seria l’eurocomunisme. A la pràctica, quan el document es feu públic serví per obrir amplis debats “catequètics” sobre el nou paper dels comunistes en la societat espanyola.

A finals de 1974 alguns membres del grup cristià del PSUC-PCE, feu un viatge a Paris per presentar el text a Santiago Carrillo i a tot el Comitè Executiu  del PCE. A banda del valor polític del fet, el que destacà en aquest encontre fou l’interès de Santiago Carrillo d’escoltar, dialogar i aprendre d’uns joves cristians comunistes que volien seguir sent cristians i comunistes. Un cop assumit i aprovat el document per la direcció del PCE a París el mes de febrer de 1975 de forma solemne es presentà el document “Militancia de cristianos en el Partido”. Era un foli de lletra atapeïda, propi de l’època, on, sota la forma de declaració, es reconeixien els valors que aporten els cristians als processos de canvi social, el valor que té la fe com a impuls pel seu compromís i per això la direcció del PCE feia una crida als militants del partit a “una profunda comprensión por parte de todos los camaradas, luchando contra todo sectarismo y confusión”. Aquest canvi de comprensió, transcendental en la història del nostre país, més enllà del valor que representava com a canvi de rumb en la trajectòria del PCE,  l’impulsà i el conduí, en tot moment, Santiago Carrillo. Aquesta fou, entre moltes altres, una de les grans aportacions que feu Santiago Carrillo. Moltes gràcies.