El meu estoïcisme convingut

Mirant la meva actitud davant la vida penso que, més d’un cop, tinc un comportament que recorda als postulats de l’estoïcisme. Aquest sistema filosòfic fou fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC) i el nom d’estoic prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes. L’estoïcisme compren una visió i unes doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Fins aquí la meva similitud, ja que és evident que no comparteixo la seva peculiar cosmovisió ni la radicalitat de l’estoïcisme davant del plaer o el dolor; però sí m’identifico amb una certa contenció davant d’ells. En aquest sentit, sóc una persona mesurada i que, puc excedir-me, en l’austeritat o control dels desitjos.

Trobo encertada la visió ètica dels estoics. Especialment la seva d’aconseguir la felicitat (eudaimonia), fonamentada en viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través d’un vincle universal, identificat per ells com a Logos, principi racional del qual participen tots els éssers. També m’identifico parcialment amb la seva visió de la felicitat. Especialment si aquesta s’entén com a resultat de la capacitat dels humans d’adaptar-nos a les circumstàncies sense posar-hi més topalls que els produïts per la pròpia capacitat d’autosuficiència personal. Aquests límits no han de ser imposats, sinó identificats des de la pròpia decisió de l’individu.

En defensa de l’abat Soler i de l’abadessa Viñas

De nou es critica al pare Josep Maria Soler i la mare Montserrat Viñas, el primer, abat de Santa Maria de Montserrat i la segona, abadessa de Sant Benet de Montserrat. El dos monestirs benedictins situats al redós de la muntanya de Montserrat són acusats d’haver entrat en un període de notòria decadència. Els arguments crítics destaquen que ens aquests monestirs hi ha una feble vida interior que afavoreix una espiritualitat dèbil i escasses vocacions. Els crítics contraposen aquesta situació a l’enfortiment d’altres monestirs en altres contrades. És el mateix argument fet servir, de forma reiterada, per acusar als responsables del seminari conciliar de Barcelona d’haver fracassat. Els de fora estan millor perquè les dades estadístiques demostren que estan en el bon camí i això és atribuïble a que saben on van.

Segons els detractors dels monestirs de Montserrat la causa d’aquesta situació és que tenen un greu problema d’identitat monacal davant del qual no tenen cap alternativa. Per tal de camuflar aquesta circumstància s’agafa el catalanisme com a substitut d’aquesta identitat perduda. De nou, es fan servir comparacions amb altres monestirs per donar solidesa a l’argumentari. Tot això, es diu, afavoreix la pèrdua de vocacions sòlides i ben fonamentades.

,Davant de totes aquestes crítiques vull defensar l’abat Soler i la mare abadessa Viñas i, de forma indirecte, al bisbe de sant Feliu on estan incardinats aquests monestirs. Defenso unes realitats monàstiques que conec força bé. Puc dir que la vida cristiana i comunitària d’aquests dos monestirs és intensa i coherent amb la regla de sant Benet i les constitucions de l’ordre benedictina. La seva força neix del convenciment d’una vida espiritual fonamentada en la pregària, el treball i el compromís amb la societat on viuen. La dimensió claustral no comporta l’aïllament del món, sinó l’obertura a ell per estar al costat del poble, en general, i de la comunitat creient en particular. Cada monjo i monge fan costat a partir dels seus carismes particulars conscients de que fonamenten el seu compromís en una vida comunitària de pregària.

Les comparacions són sempre parcials, ja que els elements d’anàlisi no contemplen tota la realitat i poden aturar-se en alguns qüestions parcials de la pròpia realitat. La visió eufòrica sobre algunes realitats monàstiques es poden matissar alhora de valorar el testimoniatge de fe que donen. Aquí és certament on sorgeixen les meves discrepàncies amb aquests models de monestirs. Sense negar la gran vocació monàstica dels seus membres crec que la seva visió monacal no apropa l’Església a la comunitat humana del nostre temps. En aquest sentit, m’agraden més aquells monestirs que, tot i les seves limitacions i dificultats, pretenen trobar a Déu, com deia la gran reformadora monàstica, santa Teresa de Jesús, “entre pucheros anda Dios”. En aquest cas, la metàfora de la cuina permet parlar de monestirs que s’han obert al món, han deixat que el món penetrés fins a les seves cuines i han acollit les necessitats de sentit dels homes i dones d’avui.

No endurir els cors

La urgència de despertar-nos que el pare sant Benet planteja en la introducció de la seva Regla és poder veure i escoltar a Déu; “i, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: "Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors" (v9-10).  Cal tenir els ulls ben oberts per veure la “llum deífica” i tenir les orelles ben atentes per escoltar al Senyor. Tant en un cas com en un altre, la presència del Senyor és per acollir el seu mestratge misericordiós. Gràcies a l’ensenyament amorós de Déu podrem sortir d’aquest estat de somnolència que ens trobem i percebre el “temor de Déu”. Cal “escoltar amb orelles ben atentes” el que el Senyor ens mana.  i encara: "qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l'Esperit a les Esglésies". I doncs, què diu? "veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort" (v 11-13).

Els individus de la societat contemporània sentim moltes coses, vivim immersos en el soroll. El brogit de tràfec; les campanyes de marketing que constantment ens empenyen al consum; les notícies; els sorolls de la feina, etc.. És molt propi del nostre temps aquesta convivència amb el soroll. Però, sabem escoltar?. Ens costa sentir, parar l’orella i incorporar en els nostres cors els missatges externs. Tenim el cor endurit per escoltar, no només a Déu, sinó a tot el que ens parla al nostre voltant. Per això Benet ens urgeix a no “endurir els nostres cors” perquè només així podrem “sentir la seva veu”. La veu de Déu i la que ens parla a través del rostre de moltes persones que tenim al voltant.

És hora de despertar-nos

En el pròleg de la seva Regla sant Benet es diu “aixequem-nos, doncs, d'una vegada, que l'Escriptura ens desvetlla dient: "Ja és hora de despertar-nos" (v 8). Les paraules de Benet s’adrecen a la mobilització personal per actuar en una direcció. Però per fer-ho, ens hem de despertar. Això sembla contrastar amb la sensació de passivitat que domina en una part important de la societat. Vivim en uns moments de gran passivitat i conformisme generalitzats davant de tot el que se’ns és donat com a inqüestionable. El dubte no és cap disciplina de pensament i no hi cap interès manifest per la veritat. Més aviat predomina el conformisme i el no qüestionament d’un aparent ordre establert.

Les propostes utòpiques, engrescadores, solidàries, encara que algunes siguin molt actives, són minoritàries. L’èxit de l’Estat del Benestar ha contribuït a una important pèrdua de responsabilitat personal i ha estimulat un alt conformisme i adaptació tranquil·la o acrítica als patrons culturals i socials del nostre temps. Els marcs conceptuals dominants han anul·lat tota visió renovadora i compromís envers la solució col·lectiva dels problemes. Enfront d’aquesta situació les paraules de Benet són tot un repte: “aixequem-nos”. És el moment d’estar desperts perquè “ja és hora de despertar-nos” perquè venen temps nous. Aquesta crida de Benet és desafiant .

Què és la fe?

Admeto la poca originalitat de la pregunta perquè és una qüestió recurrent en la comunitat cristiana. Qui no s'ha interrogat més d'un cop pel sentit de la fe, sobre què significa creure avui? Fer-se de tant en tant aquesta pregunta ajuda al creient a no entendre la fe com una rutina plena de rituals monòtons. Com moltes coses en la vida, i la fe no ho és menys, cal estar-hi amatent perquè es necessita conrear amb atenció i cura. La fe no és un simple acceptació intel·lectual d’una idea abstracta anomenada Déu. És una adhesió, sostinguda per un fiat, a la crida feta per un Déu transcendent sentit com a Pare i que esta revelat per Crist, el qual estimà fins a l’amor extrem testimoni que dóna esperança i confiança.

Déu té la iniciativa de cridar, però som les persones qui acollim aquesta convocatòria. Hi ha una recepció de la crida. Fer-ho o no, forma part de la llibertat humana. El seguiment del Crist aporta confiança de poder vèncer totes les esclavituds que empresonen i en el seu Evangeli les persones experimentem la salvació. Perquè, què és la salvació? sinó sentir-nos lliures de les esclavituds del món. Les velles esclavituds que acompanyen la història de la humanitat: explotació, insolidaritat, manipulació, violència, opressió, injustícia, marginació, desorientació moral, etc.. Situacions que anul·len la llibertat humana i impedeixen la felicitat i la joia de viure.

Tenir fe és acceptar el do de la gràcia de Déu, deixant-se sostenir per la seva providència i confiar en la força operativa d’un amor que tot ho pot. Fins i tot, aquest amor pot vèncer el misteri de la mort; la mort definitiva i les petites morts que provoquen els diversos actes propis de l’egoisme humà. A la pregunta de què és la fe? la resposta es pot resumir dient: és una experiència que surt de la trobada personal amb Déu a partir del seguiment de Jesús, de confiar en la força del seu amor i deixar que aquest transformi tots els recons de la vida. Com digué el papa Benet XVI en l’audiència general del mes d’octubre de 2012 creure és “una aposta de vida que és com èxode, és a dir, en un sortir de si mateix, de les pròpies seguretats, dels propis esquemes mentals, per confiar-se a l’acció de Déu que ens mostra el camí per obtenir la veritable llibertat”.

Els fonaments prepolítics de la política

He llegit un petit opuscle de Francesc Torralba titulat Els fonaments prepolítics de la política editat pel Centre d’estudis Jordi Pujol. En un breu text el professor Torralba descriu i identifica quines són les bases de la política, allò que els anglosaxons anomenen the foundations, els pilars. Principis que si no hi són la vida política s’erosiona i s’enfonsa. Es fonaments no es veuen, però han de ser-hi perquè sinó es ressent la solidesa de l’acció política. Aquests fonaments són bàsicament principis ètics. La seva manca converteix la política en un joc maquiavèl·lic o en un simple espectacle de masses. També pot convertir-se en un intercanvi cínic d’interessos a la plaça pública. Sense base ètica la política deixa de tenir sentit.

Perquè la política pugui acomplir el seu objectiu d’ordenar el consens entre interessos i visions presents en la societat a favor del bé comú ha de garantir que es donin els següents principis. El primer pilar és el principi de llibertat. Sinó hi és no pot haver-hi política. La llibertat té molts rostres: llibertat de creences, llibertat d’associació, llibertat d’expressió, llibertat de moviments, etc.. I per més que calgui posar-se d’acord sobre quins són els seus límits, cal que hi hagi llibertat. El segon pilar és el respecte de la dignitat humana i els drets inherents a ella. El següent pilar és el binomi equitat i justícia. Sense justícia equitativa no hi ha espai per la política. El penúltim principi és el de la racionalitat política. La política exigeix l’exercici de la capacitat d’enraonar. Això vol dir, tenir la capacitat d’aportar raons a l’hora de fer propostes; de motivar l’acció política. El darrer principi és el de la participació. És l’exigència de prendre part en la cosa pública. Aquestes són les mínimes condicions perquè la política pugui existir i orientar-se al bé comú.

Presentar un llibre

Avui he presentat el meu llibre La vida en una blog. Estic content perquè ho he fet envoltat de les persones que estimo. Persones que s’han anat incorporant a la meva vida i que han forjat un cor ple de records entranyables que evoquen la calidesa de la vida. Alguns amics no han pogut ser-hi, però a tots els he dut en el cor i la meva mirada els ha trobat en l’espai comunicatiu dels sentiments. Els mateixos que m’han evocat la presència absent de la meva filla que es troba fent les amèriques i a qui reservo el petó més emocionat de tot el capvespre.

Molts cops he cantat “Oh, quin gran goig, quina joia, / quan els germans s'estimen! / Oh, quin goig tan gran / quan els germans s'estimen!” i avui he experimentat novament la veritat d’aquest cànon. És una cançó tranquil·la, que anima a la pau, a la concòrdia des del benestar. Evoca el sentiment que inspirà al salmista a escriure "La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau;/ la fidelitat germinarà de la terra,/ i la bondat mirarà des del cel./ El Senyor donarà la pluja,/i la nostra terra donarà el seu fruit./La bondat anirà al seu davant,/i la pau li seguirà les petjades" (Sl 85). Aquesta és la sensació que he experimentat avui mentre Montserrat Viñas, abadessa de Sant Benet de Montserrat, en Màxim Múñoz, provincial dels claretians a Catalunya, en Jordi Llisterri director de Catalunya Religió presentaven el meu llibre i amb la mirada descobria els ulls de tots els amics que m’heu acompanyat