Salm del bon governant

Tinc el costum de penjar cada matí a les xarxes socials algun salm amb el qual he fet la pregària del matí. L’altra dia vaig escriure un fragment del salm 72 que deia

Déu meu, doneu al rei el vostre dret;

doneu al príncep la vostra rectitud.

Que governi amb justícia el vostre poble,

que sigui recte amb els humils.

Que les muntanyes duguin pau al poble,

que duguin benestar els turons.

Que els humils es vegin emparats,

i salvats els fills dels pobres;

que desfaci els opressors.

Que duri com el sol i la lluna,

segles i més segles.

Que faci el bé com la pluja a l’herbei,

com els ruixats assaonen la terra.

Que el ben estar floreixi als seus dies,

i mesos i anys abundi la pau

Un amic, en Martirià Brugada, em contestà el meu escrit dient “Potser seria millor dir doneu al messies el vostre dret? Costa acceptar paraules com rei, príncep.... O potser Déu meu, doneu als nostres governants el vostre dret, doneu als polítics que hem elegit la vostra rectitud... Per pensar-hi”

Trobo molt suggerent la seva proposta. Perquè hi ha moltes persones que s’identifiquen parcialment amb el que diuen els salms, però tenen reserves davant d’algunes expressions. Introduint els suggeriments d’en Martirià i adaptant el temps verbals el text quedaria així:

Déu meu, doneu als nostres governants el vostre dret;

doneu als nostres polítics la vostra rectitud.

Que governin amb justícia el vostre poble,

que siguin rectes amb els humils.

Que les muntanyes duguin pau al poble,

que duguin benestar els turons.

Que els humils es vegin emparats,

i salvats els fills dels pobres;

que desfaci els opressors.

Que duri com el sol i la lluna,

segles i més segles.

Que faci el bé com la pluja a l’herbei,

com els ruixats assaonen la terra.

Que el ben estar floreixi als seus dies,

i mesos i anys abundi la pau

Et text adquireix una nova significació i guanya proximitat. El salm original parla del rei Salomó i expressa la seva pregària com a rei a Déu. Però amb el canvi de perspectiva la mateixa pregària té un nou sentit si l’apliquem als qui ens governen o és la pregària del mateix governant. Per això, aquest salm es podria anomenar salm del bon governant.

Les duplicitats competencials

Segons sembla el govern de Madrid vol reformar les administracions públiques. Primera semblava que la reforma s’aturava a l’àmbit local, però ara es veu que el seu abast serà més ampli. Pel que ha transcendit es volen evitar duplicitats competencials. L’exemple que he sentit és ben il·lustratiu: ¿per què han d’haver-hi serveis meteorològics autonòmics si ja n’hi l’estatal?. Curiosament el govern de Madrid no s’ha fet la pregunta al revés, ¿per què ha d’haver-hi un servei metereològic estatal si n’hi ha els autonòmics?. Dit d’una altra manera, com s’aplica el principi de la subsidiarietat en el disseny competencial.

El disseny de distribució de competències a l’estat és per concurrència. Mentre hi ha competències que tenen ben definides quin és el seu àmbit de responsabilitat política i administrativa, altres s’exerceixen per concurrència d’actors. Aquesta forma de repartir les responsabilitats és flexible, doncs permet ajustar cada competència a l’àmbit d’actuació dels actors polítics i els seus subjectes socials. El problema apareix en els desajustos que comporta un sistema com l’espanyol. L’ajust, en cas de dubte competencial, és pot resoldre buscant l’equilibri entre el principi de subsidiarietat i l’economia d’escales, Ambdues perspectives ajuden a entendre que no té sentit, en moltes de les competències abans estatals i ara transferides a les comunitats, mantenir una poderosa administració general de l’Estat que únicament representa despesa i cap valor polític afegit.

El pas per millorar l’eficiència de les Administracions Públiques és aplicar amb seny el principi de subsidiarietat i aprimar les estructures de l’estat espanyol. No fer-ho, o fer el contrari, és tornar a recentralitzar l’administració en contra de les estratègies per una millor gestió pública. Un bon exercici seria, per exemple, fer-se algunes preguntes sobre molts ministeris estatals que sestegen mentre les competències reals són exercides per les comunitats autònomes. Dóna la impressió de que l’Estat, en lloc d’entendre que el seu paper ha de limitar-se a la coordinació a través dels instruments sectorials, no ha volgut renunciar al seu aparell administratiu perquè això reforça el seu paper polític. Sincerament. Cal oposar-se a una nova reedició de la LOAPA vestida ara amb la lògica d’una suposada eficiència administrativa.

La llibertat religiosa en el món

El Departament d’Estat del govern nord-americà ha publicat l’informe de 2012 sobre la situació de la llibertat religiosa en el món. En el seu resum executiu ens fan les següents observacions. Sobre les restriccions governamentals i abusos en la llibertat religiosa l’informe constata que hi ha lleis i polítiques que impedeixen la llibertat dels individus per escollir una fe, practicar-la, canviar de religió, parlar de les seves creences religioses i pràctiques, o refusar qualsevol religió. A Xina, els funcionaris d'afers religiosos i òrgans de seguretat de l’estat han espiat o restringit les activitats religioses de grups religiosos registrat i no registrats. El govern xinés  ha detingut, arrestat o sentenciat a presó un número indeterminat de persones per tenir activitats relacionades amb les seves creences religioses i pràctiques. Aquesta situació l’han patit musulmans i clergues catòlics o practicants del budisme tibetà.

A Corea del Nord el govern restringeix severament la llibertat religiosa dels grups religiosos no controlats oficialment. Els practicants d’aquests grups són perseguits, arrestats, torturats o morts per raó de les seves creences religioses. Al Vietnam, tot i els progressos observats en els darrers anys, encara existeixen importants dificultats per l’exercici de la llibertat religiosa. Encara hi ha empresonaments per raons religioses. Hi ha fortes pressions perquè hi hagi conversions al budisme estatal. Dins Aràbia Saudita, està prohibida tota pràctica pública de qualsevol religió que no sigui l’Islam. Hi ha una forta discriminació sobre el xiïtes i s’han prohibit diverses manifestacions religioses públiques dels xiïtes.

A Síria, el govern va augmentar la seva pressió sobre els grups religiosos vinculant-los a l’oposició. Paradoxalment el musulmans sunnites, majoritaris en el país, també estan sota sospita. A l’Iran ha augmentat la repressió contra les minories religioses incloent-hi també els musulmans sunnites. La majoria de religions, entre les quals hi ha la catòlica, protestant, jueva, bahaí i altres han denunciat les dificultats que tenen. A Rúsia també s’han evidenciat casos d’importants restriccions a la llibertat religiosa d’algunes minories religioses. Una de les pràctiques habituals és negar-los el registre com entitats religioses. A Uzbekistan hi ha força repressió contra les religions en general. Al Turkmenistan les autoritats governatives persegueixen les religions no registrades. Això significa que no poden fer cap activitat, es detenen els dirigents i es confisquen els materials religiosos. La llei prohibeix persones menor de 18 anys de participar en públic en activitats religioses.

A Afganistan, el govern no protegeix suficientment a les minories religioses dels atacs dels fanàtics musulmans. El govern aplica restriccions legals de llibertat religiosa de forma selectiva i d’una manera discriminatòria. Dins Azerbaitjan, el govern ha introduït restriccions per la pràctica religiosa d’aquells grups considerats no tradicionals. Aquest és el cas dels Testimonis de Jehovà o grups musulmans no reconeguts. A Cuba el Partit Comunista, a través de la seva Oficina d'Afers Religiosos, continua controlant la majoria d'aspectes de la vida religiosa. Tot i que molts grups religiosos expliquen que s’ha alleugerit els controls governamentals, encara persisteixen importants restriccions a la llibertat religiosa. Hi ha varis grups religiosos, entre ells els Testimonis de Jehovà i els Mormons que encara esperen obtenir el reconeixement oficial per part del Ministeri de Justicia.

Al Sudan la situació és molt difícil. Algunes esglésies de la comunitat catòlica i protestant han patit atemptats i han estat destruïdes. També es persegueixen els grups religiosos no registrats.

A Europa es detecten reaccions, retòriques i pràctiques, contra la pràctica religiosa dels musulmans.  La seva intensitat i naturalesa varia en cada país. Un dels aspectes on les restriccions són evidents es en referència a l’ús del vel per les dones. A l’Índia, també s’han donat casos de prohibir el vel a les dones musulmanes dins dels centers educatius. En diversos països musulmans existeixen dificultats reals per la pràctica de l’Islam no majoritari.

La responsabilitat dels polítics

La trobada del G8 a Lough Erne (Anglaterra) ha coincidit amb noves revelacions sobre la xarxa d’espionatge estès a escala planetària fora del control dels sistemes democràtics. Tothom espia a tothom, sense preocupar-se massa, pel que es veu, de disimular-ho. Aquest fet és d’un abast incalculable ja que ningú preveu quines poden ser les properes revelacions i si aquestes seran més sorprenents que les anteriors. La governança del món sembla estar en mans d’uns desaprensius i ho són en la mesura que la democràcia queda supeditada als interessos econòmics i apetències particulars d’uns quants. Cada cop que surt alguna notícia relacionada amb el poder ocult del món, com ara han estat les revelacions de Edward Snowden, fan certes les afirmacions del capo mafiós Don Tomasino a Michael Corleone en la tercera entrega de “El Padrino” “la política i la delinqüència són la mateixa cosa”.

Hi ha una alternativa a aquest estat de coses. Cal regenerar el valor democràtic de la política expulsant d’ella les persones que tenen comportament reprovables i actituds morals execrables. Però aquesta regeneració s’ha de complementar procurant legitimar la política sobre una nova comprensió antropològica que torni a situar les persones en el centre de l’acció de govern. Aquesta no podrà reeixir sense una nova antropologia comprensiva de la dignitat humana. Com ha dit recentment el papa Francesc en la seva carta dirigida al primer ministre David Cameron en ocasió de la cel·lebració del G8 “cal assegurar que cada activitat política i econònomica nacional i internacional tenen una referència a l’home, han de garantir la màxima expressió de la llibertat i de la creativitat individual i col·lectiva, així com promoure que aquestes s’exerceixin de manera reponsable i amb un sentit solidari, amb una atenció particular als més pobres”.

Pel papa el camí per sortir de la forta crisi econòmica i social passa perquè la governabilitat estigui guiada per la “ètica de la veritat que comprén sobretot, el respecte per la veritat de l’home, el qual no és un factor econòmic més, o un bé excluïble, sinó algú que tñe una naturaleza i una dignitat no reduïble a mers càlculs econòmics. Per això la preocupació pel bé clàssic material i espiritual de cada persona és el punt de partida de cada solució política i econòmica i la mesura útlima de la seva eficàcia i ètica”. Que, en tot cas, comporta prestar una atenció específica i preferent pels més pobres i dèbils. Per això la responsabilitat dels governants és, segons el papa, “proporcionar a qualsevol habitant de la terra el benestar mínim per tal de poder viure amb dignitat, en llibertat, amb la possibilitat de poder sostenir una família, educar els fills i lloar a Déu i desenvolupar les seves pròpies capacitats humanes”.

Ecologia humana i ecologia ambiental

En un passada audiència general el papa Francesc parlà del mediambient. La seva reflexió central fou sobre "Conrear i custodiar la creació", amb motiu de la Jornada Mundial del Medi ambient. El verb conrear, digué el papa, “porta a la ment l'atenció que l'agricultor té per la seva terra, perquè doni fruit, i est sigui compartit: quanta atenció, passió i dedicació! Conrear i custodiar la creació és una indicació de Déu donada no solament al principi de la història, sinó a cadascun de nosaltres; és part del seu projecte; significa fer créixer el món amb responsabilitat, transformar-ho perquè sigui un jardí, un lloc habitable per a tots”. El que passa, afegí, és que “la tasca confiada per Déu Creador a nosaltres requereix captar el ritme i la lògica de la creació. Però sovint ens deixem portar per la supèrbia de la dominació, de les possessions, del manipular, d'aprofitar-nos; no la "custodiem", no la respectem, no la considerem com un do gratuït que hem de cuidar. Estem perdent l'actitud de l'admiració, de la contemplació, de l'escolta de la creació”

¿Per què passa tot això?. Pel papa Francesc el que succeix és que la humanitat “pensem i vivim d'una manera horitzontal, ens hem allunyat de Déu, no llegim els seus signes”. Per això no sempre s’enten que la crisi actual del medi ambient és un crisi “d’ecologia huamana”. “La persona humana està en perill: això és segur, la persona humana avui està en perill, d'allí la urgència de l'ecologia humana! I el perill és greu perquè la causa del problema no és superficial, sinó profund: no és solament una qüestió d'economia, sinó d'ètica i d'antropologia”. La raó d’aquesta situació és que les relacions humanes i els sistemes socials estàn supeditats a una “dinàmica d'una economia i d'unes finances mancades d'ètica”.

El papa considera que “la tasca confiada per Déu Creador a nosaltres requereix captar el ritme i la lògica de la creació. Però sovint ens deixem portar per la supèrbia de la dominació, de les possessions, del manipular, d'aprofitar-nos; no la "custodiem", no la respectem, no la considerem com un do gratuït que hem de cuidar. Estem perdent l'actitud de l'admiració, de la contemplació, de l'escolta de la creació”. “Qui avui disposa no és l'home, són els Diners. Mentre que Déu el nostre Pare ha donat l'encàrrec de custodiar la terra, i no els diners, sinó a nosaltres: als homes i a les dones”. S’ha imposat sense qüestionar la cultura del descatable la qual tendeix a convertir-se en la mentalitat comuna que ens contagia a tots. “Aquesta cultura dels residus ens ha fet insensibles fins i tot a les desferres alimentàries, que són encara més rebutjats, quan en totes les parts del món, per desgràcia, moltes persones i famílies sofreixen gana i desnutrició (…) el consumisme ens ha fet acostumar-nos a un excés i desaprofitament quotidià del menjar, a la qual de vegades ja no som capaços de donar-li el just valor. Convido a tots a reflexionar sobre el problema de la pèrdua i el desaprofitament dels aliments”. Finalment el papa Francesc acabà dient “Quan el menjar es comparteix de manera justa, amb solidaritat, no es priva a ningú del necessari, cada comunitat pot anar a la trobada dels més pobres i necessitats. Ecologia humana i ecologia ambiental caminen junts.

La pobresa avui és un crit i un escàndol

Fa uns dies el papa Francesc rebé al Vaticà a un grup de joves de les escoles dels jesuïtes d’Itàlia i Albània. De forma espontània, evidenciant de nou la seva gran espontaneïtat i capacitat d’improvisació, digué “He preparat un text, però són cinc pàgines i és una mica llarg. Anem a procedir així: Jo l'hi dono al Pare Provincial i al Pare Federico Lombardi (director de l'Oficina de Premsa de la Santa Seu) perquè tots ho tingueu escrit i després algunes de vosaltres em preguntaran i jo els contestaré; així parlarem”. Així, sobre la marxa canvià el guió de la trobada i afavorí un encontre franc i sincer. Després de vàries preguntes i respostes una nena demà saber per què el papa havia renunciat a tenir un cotxe gran i a viure en el palau apostòlic, triant en canvi la casa de Santa Marta. “¿És una renúncia a la riquesa?”, preguntà la nena.

La resposta del papa fou. “Crec que no és un gest que només tingui a veure amb la riquesa. Per a mi és un problema de personalitat. Jo necessito viure enmig de la gent i si visqués solament, aïllat, no em sentiria bé. Aquesta pregunta me la va fer ja un professor: “¿Per què no va Vostè a viure allí?” I jo li vaig contestar: “Miri, professor, per qüestions psiquiàtriques, eh. Perquè és la meva personalitat. Aquest apartament no és tan luxós. Però no puc viure sòl” Però la resposta del papa Francesc ha anat més enllà. Ha dit que “a més crec en el temps actuals hi ha tanta pobresa al món i això és un escàndol. La pobresa del món és un escàndol. En un món on hi ha tantes riqueses, tants recursos per donar de menjar a tots, és impossible entendre què hi hagi tants nens que passen gana, tants nens sense educació, punts pobres. La pobresa avui és un crit. Tots hem de pensar a tornar-nos una mica més pobres: tots hauríem de fer-ho. Caldria preguntar-nos: “Com puc jo fer-me una mica més pobre per semblar-me més a Jesús que era el Mestre pobre”... La renúncia al cotxe té a veure amb el fet de no tenir tantes coses i tornar-se una mica més pobra”

Un altre nen ha preguntat “¿com conviure amb la pobresa del món.? Per emmarcar la seva resposta el papa Francesc ha dit “abans de res vull dir-vos, a tots vosaltres, els joves: No us deixeu robar l'esperança! I qui us roba l'esperança? L'esperit del món, les riqueses, l'esperit de la vanitat, la supèrbia, l'orgull... tot això et roba l'esperança On trobo l'esperança? En Jesús pobre... Jesús que es va fer pobre per nosaltres.... La pobresa ens crida a sembrar esperança. Sembla difícil d'entendre”. El Papa ha recordat sobre aquest tema la carta que el Pare Arrupe, Prepòsit General de la Companyia de Jesús, va escriure als Centres d'investigació social de la Companyia: “Parlava - ha explicat el papa- de com calia abordar la qüestió social. I, al final, ens deia: “Mireu, no es pot parlar de pobresa sense tenir experiència directa amb els pobres”. I ha continuat el papa “no es pot parlar de pobresa abstracta: no existeix. La pobresa és la carn de Jesús pobre: en el nen que té gana, en el malalt, en aquestes estructures socials injustes... Aneu i veure allí la carn de Jesús.. Però no us deixeu que el benestar, l'esperit del benestar us robi l'esperança perquè al final un es converteix en gens en la vida. Els joves han d'apostar per alts ideals: aquest és el consell. Però l'esperança ¿on la trobo? En la carn de Jesús que sofreix i en la pobresa veritable”. De nou el papa Francesc ha donat mostra del seu pensament profunda sobre la necessitat d’anar cap a una Església pobre i pels pobres.

Déu no és una idea, és encarnació

Tenir fe és confiar en la presència de la misericòrdia divina en la història de tots nosaltres, en la història de la humanitat. Hem de confiar més en les nostres capacitats de proposar a la societat que el seguiment de Jesús aporta felicitat, apropa el Regne de Déu on es farà justícia als oprimits, s’aixecarà de la pols al desvalgut i les vídues i els orfes seran atesos amb dignitat.

No confessem un Déu abstracte, una idea o un pensament filosòfic, sinó un Déu encarnat en Jesús. Crec en Jesús com a camí per la comprensió de Déu. Confesso que aquest Déu, que uns cops està present i altres amagat, aporta joia i felicitat. Reivindico la dimensió joiosa de la meva creença. No vull un cristianisme amargat per l’obsessió de l’acompliment de normes i dogmes, sinó lliure com els ocells o els lliris del bosc. Aquesta felicitat la desitjo per tothom, per això confesso i proclamo una fe activa en el combat contra les idolatries modernes i les estructures de pecat que són font d’injustícies, noves i velles, personals o socials.