Les majories polítiques

El sistema polític del nostre país, en el cas de que cap força política tingui un nombre de vots que permeti governar en el solitari, atorga el govern a qui forja una majoria per governar, bé a través de pactes per estar en el govern o per acords d’estabilitat parlamentària. Les aliances poden ser diverses, però a la cap i a la fi el govern el fa qui té la capacitat d’agregar una majoria sòlida per assumir el govern. En altres ocasions, els processos polítics, no necessàriament de govern, necessiten conformar una majoria sigui només parlamentària, estable o variable segons les circumstàncies. En l’anterior legislatura, a Catalunya, CDC governava gràcies a l’estabilitat parlamentària atorgada per ERC. Tot i que aquesta força, mai volgué assumir responsabilitats de govern. Des de llavors fins ara han passat moltes coses. 

Avui, quan en l’agenda d’algunes forces polítiques, que disposen de majoria parlamentària, hi ha l’assoliment de la independència de Catalunya, dóna la impressió que aquesta majoria és merament circumstancial i, ni molt menys, serveix per governar. En qualsevol cas, la majoria articulada per les forces independentistes és inestable, volàtil i descompensada. Doncs, del bloc parlamentari independentista, el 14%, la CUP, condiciona totalment a la resta, Junts pel Sí, que representen el 86% dels parlamentaris. L’habilitat de la CUP, que cal reconèixer que la tenen, es manifesta en la mesura que sap aprofitar en benefici propi les contradiccions que tenen Junts pel Sí. És veritat que la CUP, està sotmesa a tensions internes, però no és menys cert que la seva fortalesa rau en la debilitat de Junts pel Sí en articular una nova majoria estable de govern alternativa a l’actual.

¿Com fer-ho?. Cal explorar altres formes d’entendre el full de ruta cap a la independència que permeti incorporar a altres forces polítiques a un ampli acord on es reconegui que, sense prejutjar el resultat d’un referèndum, que els catalans siguin convocats a una consulta per definir quina és la seva relació amb Espanya. Junts pel Sí no pot ser maximalista en el seu full de ruta, com si aquest no podés ser revisat en funció de les dificultats del moments i explorar possibles pactes diferents per arribar de forma ordenada als objectius desitjats. Ara per ara, la sensació que es té, és que l’obstinació d’uns de no afluixar el ritme i altres que tenen recança d’explorar altres camins per avançar, junt a la dificultat de consolidar un lideratge no ambigu del procés, i la feblesa de la lleialtat polític necessària per avançar junts, fa que la ciutadania estigui cada cop més expectant i força desorientada.

Ramadà, la gran festa musulmana

Avui comença pels musulmans el mes sagrat del Ramadà. Durant aquest mes de durada lunar els musulmans seguiran escrupolosament una sèrie de rituals associats en aquest cinquè pilar fonamental de la seva religió. Segons la tradició islàmica el dejuni durant el Ramadà és una forma de mostrar la devoció a Déu, i, segons alguns teòlegs, entendre el patiment d'aquells que passen gana perquè no tenen que menjar. 

El dejuni durant el Ramadà no és fàcil i encara és més difícil durant aquesta època, especialment per la prohibició no poder, des de l'alba fins a la posta del sol, menjar, o beure a més d’altres prohibicions. Després d’una llarga jornada de dejuni es celebra l'iftar; és el moment privilegiat de menjar amb familiars i amics. Són hores de festa, sense les privacions del Ramadà, que tornarà a mostrar el seu rigor a l’alba del dia següent. Tots els musulmans del món celebren aquest ritus preceptiu. En alguns llocs no es pot celebrar adequadament aquesta festa perquè hi ha restriccions a la llibertat religiosa. Aquest és el cas dels uigurs, musulmans xinesos, que ho tenen forà complicat per seguir el Ramadà. En altres països, el Ramadà es fa per llei, com és el cas d’Aràbia Saudita i els països del Golf Pèrsic, l'Iran i Pakistan. En aquests països hi ha l’obligació de fer el Ramadà. No es contempla el que és bàsic en tota la llibertat religiosa: la possibilitat de no creure ni practicar cap religió.

La imposició del Ramadà per llei, diuen alguns savis musulmans, és un contrasentit i va en contra del propi islam. Si el dejuni durant el Ramadà s’entén com és un acte de culte a Déu, només té sentit quan es fa sortint del cor i no per obediència a les lleis de l'estat o el control de la policia religiosa o de la pròpia societat. En aquest cas la pietat religiosa és falsedat i hipocresia. Alguns mestres de l’islam, categoria en la qual poden incloure’s imams i doctors en la llei, suggereixen que en el cas d’un Ramadà en condicions climatològiques extremes caldria flexibilitzar la seva pràctica. L’any passat al Pakistan moriren més de mil persones per deshidratació. Es freqüent trobar musulmans que consideren que el seu mes sagrat, ple de significació religiosa i ascesi personal, ni pot imposar-se, a partir d’un patró de connivència amb les autoritats polítiques, ni pot conduir a una pràctica inhumana que, en determinades circumstàncies, pot alterar greument la salut dels practicants del dejuni.

Iran no vol peregrinar a Aràbia saudita

Un nou conflicte afecta les relacions, sempre difícils, entre el xiisme d’Iran i el sunnisme d’Aràbia saudita. El govern iranià ha fet públic que no hi haurà musulmans iranians a la peregrinació d’aquest any a la Meca. Iran considera que el govern saudita posa traves continuades als peregrins iranians i no garanteix la seva seguretat. Aràbia saudita regula i controla el flux de peregrins a través d’un sistema de visats que administra un institució que gestiona el peregrinatge preceptiu de l’islam, l’anoment hajj. 

La tensió entre els dos països, sempre tenyida per les disputes històriques d’enfrontament religiós entre xiïtes i sunnites, està pujant de to. Els saudites acusen a Iran de privar als seus ciutadans de poder complir el que mana un dels cinc pilars de l’islam: fer el peregrinatge a la Meca. Per la seva part, Iran argumenta que els saudites es despreocupen de la seguretat dels peregrins iranians. Això explicaria que fossin iranians la majori de centenars de morts en l’allau humà en l’hajj de l’any passat. Poc temps després Riad trencà les relacions diplomàtiques amb Teheran com a conseqüència de l’ataca de la seva ambaixada com a protesta de l’execució d’un clergue xiïta a Aràbia saudita.

El conflicte sirià ha tensat més encara les pèssimes relacions entre dos països que representen dues maneres oposades d’entendre l’islam. La visió feudal sunnita de la monarquia saudita és totalment oposada a l’islam dels clergues xiïtes revolucionaris d’Iran. Res fa pensar que el conflicte baixa de to, tot el contrari.

Glosses per la vida quotidiana

Les persones a més de raó, som esperit. També podríem dir-ho al revés. Gràcies a l’esperit la vida interior ens sosté i ajuda a percebre la profunditat de la vida. No tot ho podem reduir a la materialitat de l’existència o l’aparent exactitud de la raó; sempre se’ns escapa una dimensió que ens ajuda a comprendre i mantenir les nostres relacions amb els demés i amb nosaltres mateixos. La vida de l’esperit necessita ser conreada amb temps i dedicació. Raó i esperit dialoguen, com dialoguen fe i cultura. "L'Esperit que Déu ens ha donat, no és de covardia, sinó de fermes , d'amor i de seny" (2Tm 1,7)

¿Quins són els manaments que han de seguir els cristians? Ni són masses, ni excessivament complicats. Són fàcils d’entendre i de practicar. Després, en el temps, les persones han fet excessivament complicats aquests principis bàsics de la fe. Ells permeten fer el bé, practicar la justícia i treballar per fer un món millor. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?. Jesús respongué. “El primer és aquest. “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tot l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces” El segon es: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi cap altre manament més gran que aquests” (Mt 12,28-31)

L’amor és la força que ens anima a viure. L’estimació desinteressada, gratuïta, plena de sol·licitud pels demés dóna sentit a la vida. No és un amor que busca el propi benefici o reconeixement en l’art d’estimar. Es tracta d’una amor misericordiós que acull a l’altra tal com és. Estimem sense mesura ni condicions. És un amor que procura fer el màxim bé sense jutjar. “Si algú té set que vingui a mi i que begui, i naixeran rius d’aigua de l’interior del qui creu en mi”. (Jn 7,37-38)

Glosses per la vida quotidiana

¿Aporta la fe una distinció particular que fa singulars als cristians? ¿Tenen els cristians alguns tres o comportaments que els fan diferent a altres persones?. La fe sense obres, és una fe morta. Per més els cristians afirmem que tenim fe però no estimem als germans, llavors la creença esdevé buida. Aquesta fe és una impostura. La vida dels cristians hauria de ser testimoniatge d’una manera diferent d’estar en el món. La pràctica de l’amor i la pau personal han de fer evident als ulls dels demés que la fe cristiana es transformadora i germen d’una nova societat. “Heu de treballar amb tot l'esforç perquè la vostra fe vagi acompanyada de la virtut; la virtut, del coneixement; el coneixement, del domini d'un mateix; el domini, de la constància; la constància, de la pietat; la pietat, de l'estimació fraterna; l'estimació fraterna, de l'amor. Perquè, si posseïu en abundància aquestes qualitats, no quedareu inactius ni sense fruit en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist.”. 2Pe,1,5-8

La fe és amor als demés. Aquest amor és operatiu a favor de fer el bé, a treballar per la justícia i la igualtat. Estimant als demés les persones superen els egoismes que empresonen i la vida pren un altre sentit. “Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de bens els pobres i els rics se’n tornen sense res”Lc 1,51-53

La Kaba en la tradició musulmana

El ritual actual de pelegrinatge a la Meca té el seu origen en un antic costum pre-islàmica. Els musulmans expliquen que abans de Mahoma, ja existia una construcció a la Meca anomenada la Kaba, la qual servia com a centre de culte per als àrabs politeistes pre-islàmics. En aquells moments, segons expliquen les fonts musulmanes, la tribu dels Quraix de la Meca, Muhàmmad era membre d'aquesta tribu, era l'encarregada de vetllar sobre la Kaba. La tradició musulmana diu que aquest edifici va contenir al voltant de 360 ​​ídols i que Muhàmmad en l'any 630, anys després de la seva fugida a Medina, va conquerir la Meca i va manar retirar del temple els ídols i declarà que aquell edifici era la casa del Déu únic i ordenà adorar la "Pedra Negra". Amb aquest gest es donava per conclosa l'etapa jahiliya de la Meca. L'Alcorà a contribueix a Amr ibn Luhay la introducció del paganisme en aquesta ciutat diversos segles abans de Muhàmmad. 

Pels musulmans la Kaba és un lloc sagrat perquè consideren que és el lloc on Abraham anava a culminar, per mandat de Déu el sacrifici del seu fill Ismael i és, segons la mateixa tradició, el lloc on el mateix Abraham va repudiar a la seva dona Agar i el seu fill Ismael. Segons la tradició islàmica, la Kaba fou construït fa uns 4.000 anys per Abraham i el seu fill Ismael per ordre de Déu, sobre les restes d'un santuari anterior edificat per Adam. Quan Adam fou expulsat del paradís i posteriorment perdonat per Déu, el mateix Déu va fer baixar del cel una tenda coronada amb un robí al lloc on hi ha la Kaba a fi que practiqués al voltant d'elles girs i circumval·lacions tal com fan els àngels al voltant del tron ​​de Déu. Aquesta primera construcció fou retirada al cel per evitar la seva destrucció per les aigües del diluvi. Molts després, afirma la pròpia tradició musulmana, Abraham construí en el mateix lloc un temple per a la divinitat única i, en agraïment, Déu feu baixar del cel la pedra angular de l'edifici, la cèlebre Pedra Negra. Aquesta era blanca originàriament però s'havia ennegrit pels pecats de la humanitat. Per tot això, durant el denominat pelegrinatge menor o umra, els pelegrins en arribar a la Meca han de començar complint el ritu del tawaf: donar set voltes al voltant de la Kaba i tocar finalment la Pedra Negra.

La peregrinació a la Meca com a fusió d’altres costums

La peregrinació a la Meca, l’anomenat hajj, és un dels cinc pilars fonamentals de l’islam. Tot musulmà, si la salut i les possibilitats econòmiques ho permet, ha de d’acomplir amb el rituals de la peregrinació a la Meca, al menys un cop a la seva vida. Aquesta tradició musulmana és la transformació d’altres costums existents en la península Aràbiga abans de l’islam. Segons els relats musulmans abans de Muhammad existien dos ritus diferents que feien els habitants de la Meca entorn a l’edifici de la Kaaba i que l'islam els va unificar en un sol. Un d'ells era el umrah. Es tractava de ritual per demanar pluja que consistia en girar al voltant de la pedra negra. L'altre ritual era propi dels beduïns, es tractava del pelegrinatge hajj que feien al indret de Mina al peu de la muntanya Arafat on oferien un sacrifici. Els que participaven en aquests rituals feien coses molt semblants a les que es fan avui en dia en el pelegrinatge a la Meca. Els pelegrins també es posaven unes vestimentes rituals i s'afaitaven el crani per tal d'entrar en l'estat de sacralització. A més de fer unes voltes entorn de la Kaaba, els pelegrins pre-islàmics també es desplaçaven a la plana al peu de la muntanya Arafat on feien altres ritus totalment desconeguts avui. 

Amb l'aparició de l'islam tots aquests ritus s’unificaren i adquiriren un altre sentit. Una de les primeres disposicions atribuïbles a Muhammad per consolidar l’islam fou l’obligació del pelegrinatge anual a la Meca. Aquesta iniciativa pretenia ancorar l'islam al territori de la península Aràbiga. Segons sembla, sempre seguint el que diu la tradició islàmica de la seva història, el mateix Muhammad, que en aquells dies vivia a Medina, hauria realitzat un pelegrinatge amb sacrifici a la Meca l'any 629 i hauria ordenat a Abu Bakr, qui seria el primer califa, peregrinar l'any següent, l'any 630. Un any després, març de 631, Muhammad comunicà haver rebut per revelació d’Al·là la prescripció d'instituir el dia del pelegrinatge major. A l'any següent, 632, es va organitzar un gran pelegrinatge encapçalada pel mateix Muhammad per tal d'evidenciar la santedat dels llocs de la Meca. Va ser l'última vegada que Muhammad va estar a la Meca, ja que segons diu la tradició va morir poc temps després. Per això es considera aquest pelegrinatge com la "peregrinació de l'adéu".