Calendari musulmà – II

La nota d’ahir sobre el calendari musulmà acabava amb la pregunta: ¿afavorí el calendari islàmic el procés de denominació política promoguda pel califa Umar?. Penso que sí, per què sinó ¿quin sentit tenia modificar la cronologia i el calendari fet servir des d’antic pels propis àrabs i els musulmans en un primer moment? L’expansió de l’islam promoguda pel califa Umar havia d’imposar un nou ordre polític a uns territoris que, fins aquells moments, havia tingut, a més d’autonomia política, els seus propis codis socials i culturals.

Per aconseguir consolidar la base del que més tard serà el gran imperi islàmica la dominació política musulmana imposà una nova manera de comptar el temps diferent a l’existent en els països dominants. El control del temps dels països conquerits era també una forma d’expressar el sotmetiment polític. Per si els països conquerits tenien encara algun dubte sobre el nou ordre polític imposat, els nous governadors musulmans els feien canviar la seva mesura del temps. Els conqueridors, no només modifiquen el calendari, sinó que introdueixen un cronologia que només s’entén des de la compressió religiosa. Aquest gest, el de fixar el comptador dels anys a zero i iniciar-lo de nou a partir d’un fet de profunda significació islàmica, l’Hègira, anul·lava tota memòria històrica dels països conquerits per les armes. La nova cronologia islàmica representava pels pobles conquerits un tornar a començar la pròpia història. Els temps històrics havien canviat. Donada la dispersió del territori, les modificacions en la gestió del temps s’implantaren progressivament.

La nova cronologia islàmica era un reconeixement clar que Muhammad representa un canvi del temps històric. Per això, l’esforç del primer islam és evidenciar que abans de Muhammad tot era temps d’infidels i de paganisme perquè estaven allunyats del Déu verdader revelat. Els conqueridors musulmans retornaven els pobles a Déu i amb ells naixia una nova època que enterrava el paganisme. Guiats per aquesta idea, el califat d’Umar utilitza el temps per demostrar l’inici d’un temps nou gràcies a Muhammad i al seu ensenyament. Es per això que, com que totes les coses fetes durant l’època anterior eren blasmades de paganisme, el mes intercalar era obra dels pagans i havia de ser eliminat. Aquesta decisió afectava, tant als propis musulmans que durant un temps també el feren servir, com els pobles conquerits que tenien calendaris lunisolars. No seria estrany que les alies 36-37 de la sura 9 poguessin ser una interpolació al text inicial de l’Alcorà incorporat en els moments en que el califa Umar  aplica el nou calendari. En la mateixa línia, hom pot sospitar que la referència de Muhammad a aquesta qüestió en el discurs de comiat a la muntanya Arafat poc abans de morir, podia ser llicència afegida en posterioritat. 

Calendari musulmà I

¿Per què els musulmans tenen un calendari lunar? ¿Quina diferència hi ha entre el seu calendari i el denominat calendari gregorià occidental? Una resposta ràpida seria afirmar que així ho prescriu l’Alcorà i alguns hadits atribuïts a Muhammad. “Segons Al·là, el nombre de mesos de l’any és dotze. Van ser escrits en inscrits en l'Escriptura, en el llibre de Déu, quan va crear els cels i la terra. I quatre d’aquests són els sagrats, amb coses vedades. Això fa part de la religió fonamental , la vertadera (...) El mes lunar que hom afegeix regularment afegeix encara més incredulitat a la que tenen els infidels, els extraviats. (9:36-37). Com es veu l'Alcorà és molt taxatiu amb la pràctica de la intercalació, nasi, fins el punt d’arribar a prohibir-la. Muhammad va insistir en la prohibició de la intercalació, per considerar-pagana, en el seu discurs de comiat a la muntanya Arafat en la seva última peregrinació el 6 de març de 632 de la nostra era comú segons calendari gregorià.

Fins aquells moments el calendari musulmà es basava en una pràctica pre-islàmica, que afegia cada dos o tres anys al calendari lunisolar de dotze mesos, un mes intercalar després del mes del pelegrinatge du a Hiyya a fi de compensar el desfasament entre l'any solar (365 dies) de l'any lunar (354 dies). Amb la supressió de la pràctica intercalar el calendari islàmic va passar a ser exclusivament lunar, amb mesos alterns de 29 o 30 dies i anys de 354,36 dies. Però, la tradició musulmana explica que, a partir d’un moment concret els musulmans decidiren canviar el calendari. Això succeí durant el califat d’Umar ibn al Khattab, segon califa i sogre de Muhammad. Va ser aquest califa qui l’any 639 instaurà una nova era musulmana situant l’inici del calendari musulmà l’any en que Muhammad arribà a Medina encapçalant l’Hègira. Es creu que Muhammad arribà a Medina el 15 o el 16 de juliol de 622 de l'era comuna. La creació d’un calendari propi coincidí en el procés d’expansió territorial de l’Islam i la imposició d’una nova religió amb unes costums culturals i socials noves creades a partir de l’acceptació dels principis de l’Alcorà. ¿Acomplí el nou calendari un paper en aquest procés de dominació política associada la creació de les bases de l’imperi islàmic?

La identitat sexual dins l’islam

La matança a Orlando ha obert de nou el debat social sobre com l'islam entén les reivindicacions del col·lectiu LGTB. Moltes comunitats musulmanes d'arreu del món han expressat la seva solidaritat clara i el seu suport inequívoc als drets cívics de gais, lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals, però les reaccions positives d'aquestes comunitats contrasten amb les dificultats que l'islam tradicionalista té amb assumir aquesta problemàtica. El lamentable succés d'Orlando serveix per aflorar la gran dificultat que les comunitats LGTB tenen de conviure en els països islàmics.

Dins del món musulmà tradicional existeix una gran prevenció al tema de la homosexualitat que es tradueix en mesures repressives i condemnatòries que poden arribar fins a la pena de mort. En quasi tots els països musulmans hi ha lleis que il·legalitzen i penalitzen la pràctica de relacions sexuals entre els mateix sexe. Aquests països sostenen que la religió islàmica és contrària a la homosexualitat perquè fou explícitament condemnada per l’Alcorà, sura 7:80-81 i per diversos hadits de Muhammad. No obstant, aquesta apel·lació doctrinal actitud contrasta, curiosament, amb la presència natural de l’homosexualitat en la pròpia tradició musulmana. La vida cultural d’arrel islàmica ha tingut diferents referents positius a les relacions sexuals entre persones del mateix sexe. Alguns exegetes musulmans consideren que la homosexualitat estava acceptada amb naturalitat en el món musulmà fins als començaments del segle XX. Llavors, la influència colonial i el sorgiment de les corrents integristes de l’islam, especialment el wahhabisme, convertiren la homosexualitat en un acte abominable i un delicte. La persecució dels homosexuals al món islàmic és molt recent. Durant les primeres dècades del segle XX, el Magrib en general fou un refugi pels homosexuals que fugien de la puritana Europa. El respecte per les diverses identitats sexuals que tenien alguns països àrabs els feren atractius per molts homosexuals que anaven a la recerca de llocs on no es sentissin perseguits. Al Marroc, l'homosexualitat és considerada un delicte tan sols des de l’any 1972.

Tot i que les comunitats musulmanes en països occidentals poden tenir una actitud més oberta davant les reivindicacions LGTB, encara són manifestes les reticències vers aquests col·lectius. En els darrers anys, han aparegut a occident associacions musulmanes de LGTB per defensar els seus drets i ajudar als musulmans perseguits en els països islàmics per defensar els drets d'aquest col·lectiu o per viure la seva sexualitat des d'altres identitats diferents del patró marcat pel cànon religiós. L’actitud majoritària de l’islam contra la homosexualitat ha generat una reacció en sentit contrari, molt grups LGTB es malfien de l'islam per la seva actitud contra ells. L'islam ha d'afrontar el debat que comporta la defensa dels drets civils d'aquests col·lectius de LGTB i revisar el seu discurs religiós sobre aquestes qüestions. Es evident que totes les religions han d'assumir que estan desfasades en relació a les vivències de la sexualitat moderna i a les noves formes de família. Algunes, tot i donar algun tímid pas, com la catòlica, encara es troben a molta distància d’incloure amb normalitat els creients que tinguin una identitat sexual diferent a la heterosexual.

Glosses per la vida quotidiana

La pregària fora part de la vida cristiana. Els cristians tenim una pregària que resumeix l’essència de la fe: el Pare nostre. Aquesta pregària parteix del reconeixement de la gran fraternitat universal, tots som fills d’un Pare que està en el cel. Després, la pregària demana tenir la capacitat de perdonar, vèncer el mal i les seves temptacions, així com tenir el pa necessari per viure. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu” (Mt 6,7-8)

La societat del gran consum ha confós la felicitat amb tenir, posseir i acumular. Les tendències socials són consumistes. Moltes persones considerem que cal tenir coses, i quantes més millor. Fins i tot, els programadors del consum dissenyen els objectes perquè siguin ben aviat obsolets. Poques coses semblen perdurables. La seducció del consum és poderosa. Però la felicitat no es troba en el que podem tenir, sinó en el que som. En els tresors del cor, en la pau i el benestar interior. “No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra, perquè a la terra les coses s’arnen, es rovellen i els lladres entren a casa i les roben. Val més que reteniu tresors als cel; aquells no s’arnen ni es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los. On tens el tresor, hi tindràs el cor" (Mt 6,19-21)

Glosses per la vida quotidiana

En moltes ocasions, tenim la sensació que vivim moments difícils, plens d’incertes i tensions incomprensibles. Viem moltes  morts gratuïtes, fruit d’odis desfermats. En petita escala, les relacions personals o els àmbits socials poden estar contaminades per moments on són evidents la manca de respecte o de perdó. A gran escala, els conflictes generen violències que alteren la pau. El bé, l’amor als demés, estan afectats per una societat instal·lada en la negació de l’acolliment i el respecte all germà. “No torneu us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Si algú et vol posar un plet per quedar-se el te vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani”. (Mt 5, 38-42)

¿Com vivim?, ¿què fem, per què ho fem i què pretenem?. Ens hem de fer aquestes preguntes perquè la vida ens mostra cada dia situacions on resulten pertinents aquestes preguntes. Si tots som germans hem de cercar sempre el bé dels demés, perquè visquin amb la dignitat que els correspon com a fills de Déu i en amb una relació fraterna amb tothom. “Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics., Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu  fills del vostre Pare del cel; ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen ¿quina recompensa mereixeu?” (Mt 5,43-46)

Fer el bé, practicar la justícia, conrear la vida interior, pregar són comportaments de la vida cristiana. Cal procurar fer-los de forma continuada al llarg de la vida incorporats com una actitud normal a la forma de viure. El que no cal és fer-ne ostentació per conrear la coneixença dels demés. Aquestes actituds han de brollar de la intimitat del cor com un camí de perfecció personal i de coherència amb la creença. “Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. (Mt 6,1-5)

De la norma a la consciència

Els sectors tradicionalistes o integristes de l’Església catòlica porten atacant directament sense treva  al papa Francesc des de la publicació de l’exhortació apostòlica Amoris laetitia. L’acusen d’haver dinamitat la doctrina de l’església i que, en lloc de promoure el seguiment estricte de les orientacions doctrinals forjades per la tradició catolica, proposa un relativisme moral que diluirà el missatge cristià sota les pressions mundades. Hi ha un profund malestar entre aquests sectors perquè consideren que el papa ha traït la doctrina cristiana al proposar una nova mirada als temes de l’amor i la família, i, en concret, a com abordar el tema de la comunió dels divorciats i tornats a casar.

No estan mancats de raó el integristes en el fet que el papa Francesc ha introduït una nova mirada als problemes del món d’avui i ha proposat un mètode totalment diferent per trobar-ne les solucions. Amoirs laetitia és un canvi radical a l’estil prepotent i tancat de la vella tradició eclesial sobre com abordar aquestes qüestions. Enfront a les apel·lacions doctrinals, a l’acompliment estricte de la norma i la submissió de la lletra de la llei, el papa Francesc senyala un camí totalment diferent. Proposa seguir la pròpia consciència fonamentada i preparada per la pràctica d’un correcte discerniment. En lloc de la lletra de la llei Francesc proposa l’esperit de la llei. Es tracta d’una mètode molt diferent de tractar els problemes d’avui que proposa als cristians construir una moral en situació evangèlica. Això no és relativisme, com pretenen els integristes, sinó confiar que les persones, a partir de la seva consciència podran discernir el camí a seguir per ser fidels a l’Evangeli. És aquest canvi de perspectiva el que separa i enfronta els integristes de la proposta del papa Francesc.

De la Meca a la Mega

A la fi del mes de Ramadà molts musulmans pelegrinaran a la Meca per terra, mar o aire. Lluny queden els dies en que els peregrins del hajj es desplaçaven des de les grans capitals musulmanes del món a peu, en camell o carruatges tirats per cavalls. Els beduins, prou sabien quan era el moment àlgid del pelegrinatge perquè vivien dels ingressos proporcionats dels seus assalts a les correus de peregrins. Ara, en un molt globalitzat, els peregrins venen de tot arreu també amb mitjans molt més sofisticats. Uns tres milions de musulmans varen fer el pelegrinatge, hajj, marcat com a precepte obligatori a acomplir en el darrer mes del calendari musulmà. Uns cinc milions de musulmans feren la umrah, el pelegrinatge menor que pot fer-se durant gran part de l'any. Tots aquests desplaçaments són gestionats per empreses que es preocupen en traslladar els peregrins a la Meca i gestionar els oportuns visats amb les autoritats saudites. 

La ciutat de la Meca s’ha anat transformant a mida que anava massificant-se els peregrinatges. Abans del temps de Muhammad, els erudits afirmen que la Meca era un indret insignificant en un entorn presidit pel no res del desert. Després, amb l’islam, la Meca s’anà desenvolupant. Fins la meitat del segle XX la Meca era una ciutat petita, feta de cases de pedra que creaven un centre presidit per la gran Mesquita amb la Kaba al centre. En aquell temps, el perfil de la ciutat estava presidit per les cúpules otomanes de la Gran Mesquita i els seus minarets, i poca cosa mes. Avui, tot és diferent. Els visitants de la ciutat sagrada expliquen que els llocs venerats com a símbols de la presència terrenal de Muhammad han estat substituïts per grans centres comercials, enormes hotels i residències pels peregrins. En poc temps, la senzilla Meca ha passat a ser una mega ciutat orientada al peregrinatge. 

Una crònica del magazine del New York Times explica que tota aquesta transformació començà als any 70 del segle XX quan la riquesa generada per l'auge del petroli va dur monarques saudites per idear un pla ambiciós per reemplaçar estructures otomanes anteriors i ampliar la Gran Mesquita i el seu entorn amb una arquitectura d'estil àrab. El grup Binladen saudita invertí 26,6 bilions en l’ampliació de la Gran Mesquita a fi d’augmentar la seva capacitat i fer més còmode el seu ús a través de noves ales, àrees d'oració, escales mecàniques i centenars de quarts de bany. Abans de la seva mort en 2015, el rei Abdullah ordenà la instal·lació dels paraigües plegables més grans del món en les places de fora de la Gran Mesquita, per tal de protegir als fidels del sol abrasador mentre feien les oracions. El seu successor, el rei Salman, ha anunciat plans d’inversió per construir una carretera de circumval·lació, un metro i trens interurbans per satisfer els milions de fidels. Un consorci d’empreses espanyoles construeixen un AVE per enllaçar la Meca amb Media, obra costosíssima que encara no s’ha acabat pels nombrosos problemes tècnics. Si la fe mou muntanyes, el peregrins musulmans i els petrodòlars han transformat la Meca en un immens complex de fe i negocis.