Per entendre Hamas

El diari La Croix ha publicat una petita cronologia de la història d’Hamas, el moviment terrorista musulmà, força il·lustratitva de l’evolució d’aquest grup.

14 de desembre de 1987: Fundació de Hamas. Hamas és l’acrònim en àrab de "Moviment de Resistència Islàmica" creat per un grup d'activistes que es reclamen com membres dels Germans Musulmans. La seva fundació fou poc després del començament de la primera Intifada, l'aixecament palestí en els territoris ocupats, incloent Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza. Hamas ha desenvolupat una àmplia xarxa d'assistència social i organitzacions benèfiques, i també va obrir moltes escoles.

18 d'agost de 1988: Per un estat islàmic. Hamas adopta una estratègia per competir amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Aquesta estratègia és per establir un estat islàmic que inclouria els territoris palestins ocupats i Israel.

1990: Desenvolupament d'un "braç armat". Hamas crea la seva "ala militar", els anomenats Ezzedine al-Qassam en honor a un militant nacionalista àrab que va lluitar a Palestina abans de la creació d'Israel el 1948.

14 de setembre de 1993. Primer atac suïcida. Hamàs realitza el seu primer atac suïcida a Gaza després de la signatura dels acords d'Oslo relacionats amb l'autonomia palestina. Les Brigades Qassam fan diversos atacs sagnants contra soldats i civils israelians i l'assassinat de molts palestins sospitosos de col·laborar amb Israel.

22 març 2004 Política d’eliminacions selectives. El líder espiritual de Hamas, Cheikh Ahmad Yassine mor en un atac d'helicòpters israelians, quan sortia d'una mesquita. Menys d'un mes més tard, el seu successor al capdavant del moviment, Abdel Aziz Rantisi, també fou mort a trets per un atac israelià.

El 25 gener de 2006. Hamas arriba al poder. Hamas guanya les eleccions legislatives derrotant a al Fatah, organització fundada el 1959 per Yasser Arafat i després dirigida per Mahmoud Abbas.

El 25 juny de 2007: Presa de Gaza. Després d'una virtual guerra civil entre els serveis de seguretat lleials a al Fatah i els islamistes, Hamas pren el control de Gaza.

1 de maig de 2017. Una lluita "política" i no "religiosa". Per primera vegada en la seva història, el moviment va anunciar noves directrius que suavitzen la seva acta fundacional. Afirma que duen una batalla "política" i no "religiós" contra Israel i accepten la idea d'un futur estat palestí limitat a Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza. Aquest canvi d’actitud es deu a l’important aïllament patit per Hamàs, que ha perdut el suport de Síria i Egipte i han de fer front a l'Autoritat Palestina.

El valor de la vida monàstica

Fa uns quants dies un bon amic m’ha comentat que passat l’estiu iniciarà un temps d’aprenentatge de la vida monàstica per tal de discernir la solidesa de la seva vocació. Si tot va com ha d’anar, així ho espero, d’aquí uns anys, afirmarà “Prometo davant Déu i els sants dels quals conservem aquí les relíquies, i en presència del Pare Abat d'aquest monestir i dels seus monjos, lligar-me a aquesta comunitat, viure com a un monjo i ser obedient segons la Regla de Sant Benet". La lectura d’aquest text s’ha fet davant l'abat i la resta de monjos i, posteriorment, signarà la cèdula sobre l'altar de la basílica. Acabat, serà monjo incardinat en una comunitat i cantarà públicament tres cops el verset del salm 118: “Rebeu-me, Senyor, segons la Vostra Paraula, i viuré, que no em vegi confós en la meva esperança".

El compromís que emprèn el meu amic és una gran notícia, tant per la comunitat catòlica en general com, perquè no, per la societat en general. La societat necessita opcions radicals com la farà amb el meu amic. Hi ha una radicalitat de fons: el deixar-ho tot per entregar-se a la recerca de Déu, al seguiment de Crist i a la donació als germans que transmet uns valors que esdevenen necessaris per humanitzar la societat i esperonen la consciència. La vida de les persones consagrades, homes o dones, aporten uns valors que són escàndol pel món d’avui. Aquesta opció és necessària avui perquè, tal com digué fa anys el pare Abat, Josep Maria Soler, en una homilia de professió monàstica : “la capacitat d’exercir el carisma de servei propi del monjo: lliurar-se al combat perseverant i transformador de la pregària a favor de tota la humanitat i a l’acolliment d’aquells que cerquen un espai de pau, que demanen de poder compartir els seus afanys, que busquen una paraula de guarició espiritual”.

Els valors essencials de la vida monàstica: la humilitat; la disponibilitat al servei als demés; el silenci per escolar a l’altre i escoltar-se; l’obediència que fa sol·lícits per la pregària i la vida en comunitat són signes de la possibilitat d’una nova relació entre les persones que pels creients és una anticipació del Regne. Ens calen monestirs on homes i dones ens parlin d’aquest possibilitat d’una vida diferent. Els monestirs no són llocs tancats, sinó espais oberts al diàleg fecund i enriquidor amb la societat. Són llocs llocs de llibertat total que ajuden a descobrir la presència de Déu en els altres i on es pot experimentar la radicalitat de l’experiència de la fraternitat.

Els valors de la vida monàstica no poden ser rebutjats per una societat que no ha resolt encara aportar sentit a la vida de moltes persones. Hi ha molts homes i dones que estan cercant el sentit d’aquesta vida des del sentiment d’una profunda buidor. És un absurd pensar que el consumisme, l’individualisme i el desinterès de la vida contemporània puguin ser proposats com a paradigmes d’un projecte humanista. Necessitem l’exemple d’aquestes persones que, des de la plena llibertat han sentit la crida de Déu i han dit “aquí em teniu”.

Res de nou a orient

De nou les espases estan en alt a l’Orient Mig. Aràbia Saudita i Iran han entrat en un procés de desqualificació i de tensió preocupant. Però, res del que passa és nou. Els musulmans a l’Orient Mig des del segle VII es troben enfrontats entre dues visions de la política i dues comprensions de l’islam. El conflicte sunnites i xiïtes, quan encara cap d’aquestes corrents s’identificaven amb aquest nom, si primer expressava un barreja de visions polítiques i religioses, especialment importants eren els aspectes relacionats amb el lideratge de la comunitat de creients, després l’antagonisme tingué una expressió més relacionades a concepcions socio-culturals.

Des de la mort de Muhammad, la comunitat musulmana visqué un procés de definició de la seva identitat evolucionant d’una concepció tribal nòmada a una visió social més sedentària sense renunciar a les arrels tribals. Els primers líders de la comunitat musulmana, els més immediats a la successió de Muhammad, estaven encara molt dependents dels patrons culturals de les tribus nòmades del centre de la Península Aràbiga. L’adveniment del califat omeia significà un tomb molt important en l’articulació d’una proposta d’identitat per una societat que majoritàriament era sedentària. Aquesta nova identitat s’articulà fortament entorn al nou ideal àrab, construït per l’ocasió, on la religió actuava de ciment ideològic. El paper històric del clan omeia fou la definició d’aquest relat d’identitat a partir d’un nou concepte: ser àrab. Els omeies, empeltats de molta tradició cultural bizantina, saberen projectar aquest substrat a l’univers àrab que s’estava definint.

Quan el règim polític instaurat pels omeies s’ensorrà per la pressió de les grans desigualtats i tensions socials i culturals dins de l’imperi, especialment als territoris orientals, emergí un nou clan disposat a liderar la comunitat àrab: els abbàssides. Aquests, a diferència dels anteriors, tot i ser àrabs havien rebut influències perses i el seus aliats no àrabs eren majoritàriament perses. La tradició cultural persa adquirí un espai propi dins el complex univers cultural dels àrabs. Un dels fruits d’aquest situació fou l’aparició de la primera historiografia del món àrab i musulmà, i una relectura de l’Alcorà a partir de les influències culturals perses. Aquests realitats crearen dinàmiques socio-polílitico-religioses ben diferents. Mentre a l’orient del imperi islàmic es consolidava un visió de l’islam que després s’identificaria com a xiïta, en la resta s’estenia la versió sunnita.

L'anticlericalisme endormiscat

L’anticlericalisme endormiscat

11 juny 2017

He dubtat sobre quin havia de ser el contingut del meu d’escrit d’avui. Per casualitat he llegit un antic escrit fet, en el seu moment, per condemnar el gest d’intolerància que havia protagonitzat fa anys el col·lectiu anomenat “La Gallinaire” contra les creences d’una part dels barcelonins . Com que recentment alguns grups anarquistes han pintat algunes esglesioles i en el meu barri han tornat aparèixer cartells contra l’Església catòlica, crec que el vaig escriure fa anys, té encara vigència.

Els brètols agrupats sota el nom de “La Gallinaire” exhibiren ahir la seva mirada agressiva de la història contra vàries esglésies de Barcelona. Però no crec que siguin necessàries masses reflexions. Aquests individus i els seus gestos es desqualifiquen per si sols. Però sí cal manifestar la ràpida condemna contra aquestes manifestacions totalitàries. La indiferència no és bona consellera en aquests casos. Cal fermesa i contundència contra aquells que volen anular la llibertat dels demés. La llibertat és un bé que a costat molts anys en recuperar-la, ara cal defensar-la contra tota intolerància.

Per sort el vell anticlericalisme ja no divideix a la societat espanyola. La societat democràtica ha recuperat el valor de la convivència cívica basada en més respecte que tolerància. Masses intoleràncies, d’uns i d’altres, estan a l’origen dels fets del 1909 i en l’esperit de les dues Espanyes que pocs anys després s’enfrontaren en una guerra fratricida. La novetat del moment presents és que la societat d’avui no es troba fragmentada entre clericals o anticlericals. En la nostre societat no hi ha lloc, més enllà de les bretolades, per acollir els principis escrits en negre a les parets d’algunes esglésies de Barcelona. Les religions a casa nostre, amb l’Església catòlica al davant, tenen un compromís amb la societat molt diferent d’aquella església que Joan Maragall descriví brillantment en el seu article “L’església cremada”.

Glosses per la vida quotidiana

Creure comporta tenir fe i testimoniar-la en tot moment. Cada dia tenim moltes oportunitats per mostrar a altres persones quins són els motius de les nostres esperances. Creure és estar disponible per afirmar els principis, valors i virtuts que són els nostres fonaments.

No m’he callat la vostra salvació dins del meu cor;

he fet conèixer el vostre ajut fidel, la lleialtat del vostre amor,

davant el poble en dia de gran festa.

Salm 39

Cal ser justos i estimar la justícia. No hi ha cap excusa. Les persones estem unides per una fraternitat universal por motivadora per trencar les desigualtats i discriminacions que fan perdre la dignitat humana. La justícia brolla del cor i ens mou a fer el bé.

El Senyor fa justícia als oprimits

Dóna pa als qui tenen fam.

El Senyor deslliure els presos.

Salm 145

Glosses per la vida quotidiana

No hem de confondre món i fe, com antigament, com encara avui en alguns països es confonen l’espasa i l’altar. Hem de respectar, tot i que això no vol dir desentendre’s, les lògiques del món; com aquests ha de respectar, però no ser-ne indiferent, als assumptes de les religions. Tampoc hem de convertir com noves divinitats, seria un pecat d’idolatria, les coses del món. Món i fe tenen els seus àmbits respectius que cal respectar. ·Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu” (Mc 12, 17)

La vida és un do que hem de viure amb plenitud. Hem de contribuir a que altres persones puguin viure’l en tota la seva profunditat. No hem d’estar ni entristits ni amargats per viure la vida. La joia de viure ha d’omplir el nostre cor. Hem de transmetre aquesta joia i compartir-la amb les persones que es envolten i acompanyen. “No és Déu de morts, sinó de vius” Mc 12,27

La Model

Avui, la ciutat de Barcelona, i per extensió Catalunya, han posat fi a la presó Model. Des de petit ha estat un referent a la meva vida. No perquè hi anés, sinó perquè els meus pares vivien al carrer Entença i era força natural passar-hi per davant. Tots els noticiaris han fet programes especials per commemorar aquest fet. Però, de tot el que s’ha fet m’ha sorprès negativament com el periodista Jordi Basté ha construït la seva notícia particular sobre la Model. Basté ha explicat que, a fi de comentar les últimes hores de funcionament de la presó ha dormit a la cel·la 443, una cel·la especial ja que és la mateixa on va estar reclòs Salvador Puig Antich. El periodista ha fet notícia després aquesta experiència.

No m’ha agradat gens ni mica el que ha fet en Jordi Basté. Com ha escrit un amic meu, en Manuel Punsola, el mític escalador de la via Punsola-Reniu al Cavall Bernat de Montserrat, “no m'agraden els periodistes que volen convertir-se ells mateixos en noticia”. El gest de dormir, el dia que tancaven la presó Model, a la cel.la on va passar la darrera nit de la seva vida Puig Antich, és un signe d’egolatria, i “una manca d'ètica, de criteri, de formes, senzillament denigrant. Tant pel personatge, que forma part de la nostra memòria històrica, com per el moviment que va defensar: La lluita antifranquista.”. Comparteixo el punt de vista d’en Manuel Punsola. En Jordi Basté ha ofès el patiment de moltes persones que dormiren en aquestes cel·les unes, privades de llibertat per haver delinquit, i altres, contra la seva voluntat, per haver lluitat a favor de la llibertat. Davant d’aquest sofriment humà, tot el sofriment, li escau millor el silenci i no la banalització per tenir més audiència.