Res de nou a orient

De nou les espases estan en alt a l’Orient Mig. Aràbia Saudita i Iran han entrat en un procés de desqualificació i de tensió preocupant. Però, res del que passa és nou. Els musulmans a l’Orient Mig des del segle VII es troben enfrontats entre dues visions de la política i dues comprensions de l’islam. El conflicte sunnites i xiïtes, quan encara cap d’aquestes corrents s’identificaven amb aquest nom, si primer expressava un barreja de visions polítiques i religioses, especialment importants eren els aspectes relacionats amb el lideratge de la comunitat de creients, després l’antagonisme tingué una expressió més relacionades a concepcions socio-culturals.

Des de la mort de Muhammad, la comunitat musulmana visqué un procés de definició de la seva identitat evolucionant d’una concepció tribal nòmada a una visió social més sedentària sense renunciar a les arrels tribals. Els primers líders de la comunitat musulmana, els més immediats a la successió de Muhammad, estaven encara molt dependents dels patrons culturals de les tribus nòmades del centre de la Península Aràbiga. L’adveniment del califat omeia significà un tomb molt important en l’articulació d’una proposta d’identitat per una societat que majoritàriament era sedentària. Aquesta nova identitat s’articulà fortament entorn al nou ideal àrab, construït per l’ocasió, on la religió actuava de ciment ideològic. El paper històric del clan omeia fou la definició d’aquest relat d’identitat a partir d’un nou concepte: ser àrab. Els omeies, empeltats de molta tradició cultural bizantina, saberen projectar aquest substrat a l’univers àrab que s’estava definint.

Quan el règim polític instaurat pels omeies s’ensorrà per la pressió de les grans desigualtats i tensions socials i culturals dins de l’imperi, especialment als territoris orientals, emergí un nou clan disposat a liderar la comunitat àrab: els abbàssides. Aquests, a diferència dels anteriors, tot i ser àrabs havien rebut influències perses i el seus aliats no àrabs eren majoritàriament perses. La tradició cultural persa adquirí un espai propi dins el complex univers cultural dels àrabs. Un dels fruits d’aquest situació fou l’aparició de la primera historiografia del món àrab i musulmà, i una relectura de l’Alcorà a partir de les influències culturals perses. Aquests realitats crearen dinàmiques socio-polílitico-religioses ben diferents. Mentre a l’orient del imperi islàmic es consolidava un visió de l’islam que després s’identificaria com a xiïta, en la resta s’estenia la versió sunnita.