dissabte, 14 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana

La confiança ens manté vius en l’esperança. Vivim situacions difícils que semblen negar tota possibilitat a l’esperança. Però, fins i tot en aquestes situacions, hem de mantenir-nos convençuts de que serem alliberats perquè Déu està al costat sempre dels qui sofreixen. Tant a través de la solidaritat humana com donant consol interior.

El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
Salva els homes que se senten desfets.
Els justos sofreixen molts mals,
però el Senyor sempre els allibera.

Salm 33

Si compartim el que tenim multipliquem el valor de les coses. Tenir no enriqueix l’esperit, compartir sí. Segur que cada dia tenim l’oportunitat de demostrar-nos que sabem compartir. Discernim aquests moments i practiquem aquest gest que ens humanitza i ens agermana. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: “Aquí hi ha noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, ¿què és això per a tanta gent?” (Jn 6, 9)

divendres, 13 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana

La vida cristiana no pot ser una experiència de prohibicions i privacions sense sentit. El camí de la fe és donació a l’estimació i experimentar que des de l’amor brolla la vivència de la transcendència. Del fons del cor Déu preu sentit a partir de l’encontra quotidià amb els altres.

Vós no voleu oblacions ni sacrificis
i m’heu parlat a cau d’orella;
no exigiu l’holocaust ni l’expiació.
Per això us dic: Aquí em teniu.

Salm 39

L’esperit anima la vida interior de les persones. Necessitem l’experiència espiritual per viure. Cada dia tenim moltes oportunitats per nodrir-nos de interiorment a partir del que vivim. Hem d’estar atents per copsar aquestes situacions, contemplar-les i veure com creixem interiorment. Cada dia podem néixer de nou interiorment. Heu de néixer de nou. El buf del vent va allà on ell vol; en sents la remor, però no saps ni d’on ve ni on va. Una cosa semblant passa amb el qui neix del buf de l’esperit. (Jn 3,7-8)

Creure és obrar. No pot haver-hi fe sense caritat. La fe sense obres és una fe morta, sense cap entitat i significació. Les obres donen densitat a l’experiència creient. Creu és estimar i l’amor transforma i canvia les persones i la societat. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum no desemmascari les seves obres. Però els qui viuen d’acord  amb la veritat sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi que fan, ja que ho fan segons Déu. (Jn 3, 19-21)

dijous, 12 d’abril del 2018

Hinduisme I - Introdució

L’hinduisme (Sanâtana Dharma) apareix com a religió uns 2.500 anys abans de Crist per això es considerada la religió més antiga de les actualment existents. Aquesta religió apareix per la relació que s'estableix entre la cultura dravídiva present a la regió de l'Indus i la cultura ària que l’envaí. El resultat d’aquest encontre fou la religió vèdica. Aquesta religió era politeista i les seves divinitats estaven relacionades amb les forces de la natura. Els seus ensenyaments estan continguts en diversos texts que es coneixen com els Vedes (coneixement) i que es consideren com a textos revelats. El text vèdic més antic està datat entre els anys 1.800 i 1.500, i són considerats una recopilació de tradicions orals més antigues. Aquests textos parlen d'astrologia, d'astronomia, de rituals i de com viure la dimensió espiritual de les persones.

La religió vèdica, amb el temps, evolucionà en el brahmanisme i aquest en l’hinduisme. A diferència d'altres religions, l'hinduisme no ha estat fundat per un profeta i no depèn de cap definició dogmàtica. És una religió dinàmica perquè sorgeix per la fusió de diverses tradicions hindús amb diferents creences i cosmovisions que es donen en el seu entorn. La religió hinduista és la tercera pel nombre de practicants. Es calcula que hi ha més de 900 milions d’hinduistes a tot el món, tot i que més del 90% estan a la India.

dimecres, 11 d’abril del 2018

Alegreu-vos i celebreu – II. Crida a la santedat

El primer capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la crida a la santedat. Tenim “un núvol tan ingent de testimonis” (Hebreus 12,1) que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí. “Els sants que ja han arribat a la presència de Déu mantenen amb nosaltres llaços d'amor i comunió” aquests sants ens protegeixen, ens sostenen i ens condueixen. “Ningú es salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu ens atreu tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que s'estableixen en la comunitat humana”. Hem d’estar atents per trobar els signes de santedat que Déu ens presenta a través “d’humils membres d'aquest poble que «participa també de la funció profètica de Crist, difonent el seu testimoni viu sobretot amb la vida de fe i caritat”. Hem d’estar esperançats perquè “a la nit més fosca sorgeixen els més grans profetes i els sants. No obstant això, el corrent vivificant de la vida mística roman invisible. Segurament, els esdeveniments decisius de la història del món van ser essencialment influenciats per ànimes sobre les quals res diuen els llibres d'història” 

 Hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l'Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren als llibres d'història i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món. “Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli”. La santedat és viure els misteris de la vida de Crist i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als últims, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. “Permet a l'Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que reflecteixi Jesucrist en el món d'avui”, en la missió de construir el regne d'amor, justícia i pau universal. “Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, allà on cada un es troba”. La santedat és tan diversa com la humanitat; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient, no solament per al clergat, els consagrats, o els que viuen una vida contemplativa. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, “vivint amb amor i oferint el propi testimoni”, i en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Entre les formes de donar testimoni hi ha els “estils femenins de santedat”, de dones santes famoses i també de tantes dones “desconegudes o oblidades” que han transformat les seves comunitats. A més de grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos de la vida quotidiana. Altres cops només consisteix en trobar una forma més perfecte de viure el que fem. En l’Església el creient ha de trobar tot el que necessita per créixer cap la santedat. Es tracta de millorar en l’exercici ordinari de la vida. 

La santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleixi en nosaltres. Gràcies a l’Esperit Sant la vida s’identifica amb la vida del Crist. La vida ha de convertir-se en una missió. “La teva pròpia missió és inseparable de la construcció d'aquest regne: «Busqueu sobretot el Regne de Déu i la seva justícia» (Mt 6,33). El teu identificació amb Crist i els seus desitjos, implica l'obstinació per construir, amb ell, aquest regne d'amor, justícia i pau per a tothom”. Un compromís en el món mogut “per l'ansietat, l'orgull, la necessitat d'aparèixer i de dominar, certament no serà santificadora. El desafiament és viure la pròpia lliurament de tal manera que els esforços tinguin un sentit evangèlic i ens identifiquin més i més amb Jesucrist”. La santedat et manté fidel en el més profund de tu mateix, lliure de tota forma d'esclavitud, i donant fruit en el nostre món. “En la mesura que es santifica, cada cristià es torna més fecund per al món”. Dins de l’acció en la societat necessitem moments de soledat i silencia davant Déu per fer-lo penetrar en el nostre interior.

dimarts, 10 d’abril del 2018

Alegreu-vos i celebreu - I


El dia 9 d’abril la Santa Seu ha fet pública la nova exhortació apostòlica del papa Francesc, Gaudete et exsultate, sobre la crida a la santedat en el món contemporani. Al llarg dels cinc anys del seu pontificat el papa ha publicat dues exhortacions apostòliques més, Evangelii Gaudium (La joia de l’Evangeli) l’any 2013, i Amoris Lætitia (L’alegria de l’amor), l’any 2016 i dues Cartes encícliques, Lumen fidei i Laudato Si. Els dos primers paràgrafs d’aquesta exhortació exposa el sentit del document:

«Alegreu-vos i celebreu» (Mt 5,12), diu Jesús als que són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual vam ser creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aiguada, liquada. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia és present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així s'ho proposava el Senyor a Abraham: «Camina al meu presència i sé perfecte »(Gn 17,1).

No és d'esperar aquí un tractat sobre la santedat, amb tantes definicions i distincions que podrien enriquir aquest important tema, o amb anàlisis que podrien fer-se sobre els mitjans de santificació. El meu humil objectiu és fer ressonar un cop més l'anomenat a la santedat, procurant encarnar-lo en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. Perquè a cada un de nosaltres el Senyor ens va triar «perquè fóssim sants, irreprensibles davant ell per l'amor »(Ef 1,4).

Demà seguiré comentant aquesta exhortació

dilluns, 9 d’abril del 2018

Aprendre escoltar Déu


Tenir fe em porta a la contemplació del misteri de Déu fet entenedor i comprés a través de Jesús. La contemplació no és abstracció o fugida de la realitat. Al contrari. Es contempla la realitat, se’n surt de’lla per tornar-hi. Al centre de la contemplació és situa la misericòrdia de l’amor de Déu fet comprensible pel testimoniatge de Jesús. Contemplo la meva acció i procuro buscar en ella petjades de la presència de Déu que siguin font per la meva vida interior.

Sóc contemplatiu des de l’acció procurant evitar una comprensió unidimensional de la fe com proposà alguna visió de religiositat moderna segons la qual les persones quedaven escindides entre una religió particular i una praxis política sense cap mena d'interconnexió. Fe i política eren proposades com dues realitats incomunicades. Però contemplar a Déu en el soroll de la vida quotidiana no és projectar cap aquest transcendent únicament els desitjos personals, aspiracions, frustracions. Fer només això seria emprar Déu per parlar de nosaltres mateixos. Cal recórrer el camí invers. Parlar a Déu perquè ens parli.

Un creient en Déu que no mantingui una vinculació personal amb Ell, està perdut, perquè no trobarà diferències amb la resta de persones honrades, decents i boníssimes que hi han en tots llocs. Aquest vincle amb Déu s'estableix a través de la vida, que és una oració contínua.

diumenge, 8 d’abril del 2018

Indignació i compassió, virtuts polítiques

La política és un compromís moral davant les injustícies. Hi ha masses silencis de persones que callen perquè no volen exposar-se a res. Vivim en temps de frivolitat i neutralitat, i de consolidació de la idea de que el compromís ha passat de moda. Que, recuperada i consolidada la democràcia, no fa falta cap intervenció crítica en la societat. Això és alarmant. Cal defensar-se contra les ofenses de la vida. Qui tingui possibilitats de dir, d’expressar-se, cal defensar alguna cosa. Cal denunciar els submisos, els obedients, els gregaris i els hipòcrites. Hem de tenir capacitat de commoure’ns davant les injustícies i indignar-se davant de determinades situacions.

La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. Per mi la política és una resposta moral davant les injustícies que hi ha en el món. Les persones no podem ser impassibles davant el sofriment dels altres i la resposta moral porta a la recerca de mesures polítiques per transformar las causes que permeten aquests situacions. La recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política no és més que l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia. El que cal és no defallir perquè la política sigui això.