El primer capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la crida a la santedat. Tenim “un núvol tan ingent de testimonis” (Hebreus 12,1) que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí. “Els sants que ja han arribat a la presència de Déu mantenen amb nosaltres llaços d'amor i comunió” aquests sants ens protegeixen, ens sostenen i ens condueixen. “Ningú es salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu ens atreu tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que s'estableixen en la comunitat humana”. Hem d’estar atents per trobar els signes de santedat que Déu ens presenta a través “d’humils membres d'aquest poble que «participa també de la funció profètica de Crist, difonent el seu testimoni viu sobretot amb la vida de fe i caritat”. Hem d’estar esperançats perquè “a la nit més fosca sorgeixen els més grans profetes i els sants. No obstant això, el corrent vivificant de la vida mística roman invisible. Segurament, els esdeveniments decisius de la història del món van ser essencialment influenciats per ànimes sobre les quals res diuen els llibres d'història”
Hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l'Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren als llibres d'història i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món. “Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli”. La santedat és viure els misteris de la vida de Crist i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als últims, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. “Permet a l'Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que reflecteixi Jesucrist en el món d'avui”, en la missió de construir el regne d'amor, justícia i pau universal. “Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, allà on cada un es troba”. La santedat és tan diversa com la humanitat; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient, no solament per al clergat, els consagrats, o els que viuen una vida contemplativa. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, “vivint amb amor i oferint el propi testimoni”, i en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Entre les formes de donar testimoni hi ha els “estils femenins de santedat”, de dones santes famoses i també de tantes dones “desconegudes o oblidades” que han transformat les seves comunitats. A més de grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos de la vida quotidiana. Altres cops només consisteix en trobar una forma més perfecte de viure el que fem. En l’Església el creient ha de trobar tot el que necessita per créixer cap la santedat. Es tracta de millorar en l’exercici ordinari de la vida.
La santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleixi en nosaltres. Gràcies a l’Esperit Sant la vida s’identifica amb la vida del Crist. La vida ha de convertir-se en una missió. “La teva pròpia missió és inseparable de la construcció d'aquest regne: «Busqueu sobretot el Regne de Déu i la seva justícia» (Mt 6,33). El teu identificació amb Crist i els seus desitjos, implica l'obstinació per construir, amb ell, aquest regne d'amor, justícia i pau per a tothom”. Un compromís en el món mogut “per l'ansietat, l'orgull, la necessitat d'aparèixer i de dominar, certament no serà santificadora. El desafiament és viure la pròpia lliurament de tal manera que els esforços tinguin un sentit evangèlic i ens identifiquin més i més amb Jesucrist”. La santedat et manté fidel en el més profund de tu mateix, lliure de tota forma d'esclavitud, i donant fruit en el nostre món. “En la mesura que es santifica, cada cristià es torna més fecund per al món”. Dins de l’acció en la societat necessitem moments de soledat i silencia davant Déu per fer-lo penetrar en el nostre interior.
