Tenir fe em porta a la
contemplació del misteri de Déu fet entenedor i comprés a través de Jesús. La
contemplació no és abstracció o fugida de la realitat. Al contrari. Es
contempla la realitat, se’n surt de’lla per tornar-hi. Al centre de la
contemplació és situa la misericòrdia de l’amor de Déu fet comprensible pel
testimoniatge de Jesús. Contemplo la meva acció i procuro buscar en ella
petjades de la presència de Déu que siguin font per la meva vida interior.
Sóc contemplatiu des de l’acció
procurant evitar una comprensió unidimensional de la fe com proposà alguna
visió de religiositat moderna segons la qual les persones quedaven escindides
entre una religió particular i una praxis política sense cap mena
d'interconnexió. Fe i política eren proposades com dues realitats
incomunicades. Però contemplar a Déu en el soroll de la vida quotidiana no és
projectar cap aquest transcendent únicament els desitjos personals,
aspiracions, frustracions. Fer només això seria emprar Déu per parlar de
nosaltres mateixos. Cal recórrer el camí invers. Parlar a Déu perquè ens parli.
Un creient en Déu que no mantingui
una vinculació personal amb Ell, està perdut, perquè no trobarà diferències amb
la resta de persones honrades, decents i boníssimes que hi han en tots llocs.
Aquest vincle amb Déu s'estableix a través de la vida, que és una oració
contínua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada