Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Beneït el qui ve en nom del Senyor” Lc 19:38

“El tiempo cuaresmal ha llegado a su fin y cada uno de nosotros hemos intentado vivirlo con intensidad. Si no ha sido así, estamos todavía a tiempo, ya que para el Señor siempre hay siempre una posibilidad en el corazón humano como nos lo recuerda el diálogo con Dimas, el malhechor condenado junto a Jesús. Nos encontramos, pues en el pórtico espiritual de la Semana Santa y el día de “Ramos” nos recuerda el ingreso triunfal de Jesús a Jerusalén, momentos antes de su pasión y muerte. Lo paradójico de este día es que recordamos la entrada de Jesús en Jerusalén donde es recibido con júbilo y alegría. Una entrada solemne, conforme a un verdadero rey que es aceptado y querido por su pueblo. Pero que tan solo horas después, estos mismos que lo aplauden y vitorean, levantan su voz para pedir su crucifixión. Es esta situación lo que desconcierta. (...)La entrada a Jerusalén y a nuestros corazones, lo transforma todo: transforma nuestra mirada corta y egoísta en una mirada capaz de perdonar. Nuestras negaciones y traiciones en una invitación a volver a decir que sí. Nuestras cruces en lugares de vida” Reflexió del Prefecte d’Estudis de la Província Hispànica de la Congregació Sublacense Casinense

Glosses per la vida quotidiana

Tenim motius per l’esperança, per més que la realitat alguns cops sembli negar-la. Si ens submergim en el nostre record trobarem moments en els quals l’esperança s’ha fet realitat malgrat les dificultats. Som hereus de la confiança de generacions que ens han precedit.

“Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder,

busqueu sempre la seva presència.

Recordeu les meravelles que ell obrà,

els seus prodigis i els seus designis”

(Salm 104,4-5)

Les obres donen testimoni del que som, el que creiem i el pensem. Aquests obres transmetem la nostra coherència en la vida. Per això és important el que fem. L’exercici de l’examen de consciència ens ajuda a determinar la consistència de les nostres accions. Al final del dia es un bon moment per revisar el que hem fet i adonar-nos en que hem fallat a fi d’esmenar-ho.

“M'heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d'elles em voleu apedregar?” (Jn 10, 32)

Glosses per la vida quotidiana

Sovint tenim la costum de condemnar als altres quan han comés alguna falta, especialment quan aquesta afecta a la moral, a les costums o, fins i tot, el dret penal. Mai distingim entre la persona i la falta. Penso que cal canviar aquesta mentalitat. Les persones mereixen sempre el respecte com individus, tot haver adoptat un comportament equivocat. El que són reprovables són els seus comportaments. “Jo tampoc no et condemno, i d’ara endavant no pequis més” (Jo 8:11)

Paciència i esperança, esperança i paciència. Aquest binomi ha d’estar present en la nostra vida. Hem de procurar donar raó de la nostra esperança perquè la tenim fonamentada en principis sòlids. I esperar més enllà d’una realitat que sembla negar-la reiteradament exigeix tenir paciència. Cal ser pacients més enllà de les aparents urgències del moment sabent que tard o d’hora el futur inèdit esdevindrà present viable. “Espera en el Senyor ! Sigues valent ! Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor !” (Salm 26,14)

La vida i els seus condicionants ens empresonen més del que ens pensem. Volem ser lliures, però no ho som en els fons perquè no tenim la llibertat interior que ens permet ser-ho. Calculem massa el que fem, el que diran o similars prevencions que no ens permeten actuar en llibertat. El camí de la veritat i la llibertat són els principis i valors que traiem de les nostres creences. “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures” (Jn 8, 31-32)

La llosa de Llàtzer

Fa uns dies, m’interrogava sobre la rellevància o no del cristianisme en la societat contemporània. Convidava a reflexionar sobre aquesta qüestió per tal d’albirar alguna resposta. L’evangeli de la resurrecció de Llàtzer, deixant a banda la discussió sobre la historicitat del fet, és una invitació a l’esperança. Per més que el cristianisme sembli irrellevant en una societat satisfeta profundament satisfeta d’ella mateixa, aquesta situació no vol dir que les creences dels cristians i el missatge de salvació no tinguin sentit. El primer pas per trobar algunes de les respostes a la pregunta, es adonar-nos que estem dins d’un tendència de la història i que necessitem de la resurrecció que es proporciona Jesús. Això és important.

L’Església ha conegut altres moments d’irrellevància i no per això ha deixat de sentir-se l’estimada de Crist. L’evangeli de Joan sobre la resurrecció de Llàtzer ens ensenya que Jesús convida al seu amic a sortir de la cova on estava. Però per sortir cal, en primer lloc, creure en la glòria de Déu i treure la pesada llosa que el separava del món de la vida i, després, treure-li les benes que l’amortallaven. Només així serà capaç de caminar de nou en el món dels vius. “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Gràcies a tenir confiança en Déu Llàtzer camina i ho fa de manera autònoma, sense més tutela que la confiança de que és viu. Jesús, de forma imperativa, diu “deixeu-lo caminar”. Llàtzer havia estat apartat del món per la mort. Però torna al món perquè la gràcia de Déu fa possible treure la pesada llosa que l’aïllava de la vida.

L’aparent irrellevància del cristianisme no és la seva mort. La metàfora de la resurrecció de Llàtzer ens permet fer-nos adonar que estem a l’altra banda de la història apartats d’ella per una pesada llosa que ens tanca en la cova de l’autocomplaença. La qual impedeix comprendre la vida que es dóna en el món dels vius. Així, la primera pregunta que cal fer-nos és: quina és aquesta llosa?. I un cop resposta descobrir les benes que ens amortallen la possibilitat de viure entre el món dels vius i tenir confiança en que es pot caminar des de la responsabilitat de creure en la glòria de Déu Només així podrem començar a caminar.

6 aspirants a alcalde i Déu

Avui, al palau barroc Mercader de Barcelona, s’ha presentat un bon llibre escrit per Paris Grau i Jordi Roigé que recull les opinions de sis aspirants a l’alcaldia de Barcelona davant el fet religiós a la ciutat. Els sis alcaldables han respòs per igual un qüestionari que repassa les principals qüestions en relació a la presència de la religió a la ciutat, especialment la seva afirmació en l’espai públic, la relació entre l’expressió pública i privada de la religió, així com l’encaix de la diversitat religiosa en la construcció de la ciutat.

El fet religiós ben segur, no serà cap dels temes principals de la propera campanya electoral per les eleccions del 26 de maig, però les decisions que es prenguin en aquest àmbit afecta a tots els ciutadans i són signe de la qualitat democràtica de la governança municipal. És bo que els candidats parlin de religió perquè això ajuda a trencar l’estereotip de que la religió és una qüestió estrictament privada. Les noves dinàmiques socials han situat el complex món de les creences a nivell de les vivències personals i en la seva presència en l’espai públic. Per més que la societat s’hagi secularitzat profundament les religions segueixen complint el seu paper social. Val la pena llegir aquest llibre, perquè les entrevistes ajuden a aclarir moltes de les qüestions que es formulen entorn del fet religiós. Felicitats als seus autors.

Gasos lacrimògens contra l’esperança

Recordo que fa uns quants anys, quan era un jove de fe inquieta m’impressionà un petit comentari animant pregar llegint el diari. Des de llavors, sempre he buscat en els diaris, o en les meves lectures en general, motius per pregar. No cal buscar massa. Cada pàgina dels diaris hi ha molts motius que estimulen posar-se en mans de Déu. L’altra dia a primera plana d’un diari, amb lletra destacada deia “Dos milers de refugiats de la Caravana del Raig d’Esperança van reunir-se a la frontera amb Macedònia per intentar sortir de Grècia, on porten anys atrapats “sense diners ni futur”. La policia va barrar-los el pas amb l’ús de gasos lacrimògens”. Quina ironia mordaç pels refugiats, volien esperança i varen rebre gasos. La situació en els camps de refugiats és desesperada. No hi ha futur i el present és per no viure’l.

Aquesta situació m’ha evocat un fragment dels improperis que recitarem el Divendres Sant. Magnífic cant sobre els retrets que Déu fa a la humanitat a través de Jesús agonitzant en la creu. Cada retret acaba amb un colpidor després, amb el refrany Popule meus, quid feci tibi? Aut in quo contristavi te? Responde mihi. (Poble meu, ¿què t’he fet? ¿en què t’he entristit?, respon-me!). De tots els improperis, el que passà amb la gent de la Caravana de l’Esperança em recorda dos exclamacions colpidores:  “Jo, al desert et vaig alimentar amb mannà, i tu m’has pegat bufetades i assots. Jo et vaig donar per beure aigua saludable d’una roca i tu m’has donat fel i vinagre”. Els refugiats s’alcen davant nostre per recordar-nos que la seva situació és el resultat dels jocs geo-estratègics dels països occidentals. Ells han carregat sobre seu el desastre d’uns poders mundials que juguen impúdicament amb els pobles i que, en lloc d’un cor misericordiós, només saben respondre amb més dolor. La crisi dels refugiats a deixat d’ocupar espai als tele-notícies, però res ha canviat en la situació de milers de persones que només aspiren a tenir un raig d’esperança. La seva dissort segueix clamant justícia. Respon-me, ens demana Jesús des de la creu.

Sincers vers Déu

El bisbe John A.T. Robinson, bisbe anglicà de Woolwich, va escriure fa més de mig segle el preciós llibre Sincer vers Déu. Vaig llegir-lo amb molt d’ interès, i, sense que s’interpreti malament, amb devoció. El llibre havia estat una bomba teològica quan es va publicar a Anglaterra l’any 1963 amb el títol Honest to God. És un llibre que cal rellegir de tant en tant perquè el seu contingut estimula la renovació del pensament cristià i clarifica les idees teològiques que ens ajuden a mantenir viva la fe.

Rellegint de nou aquest llibre m’he quedat meditant el resum que s’adjunta en la contraportada. El reprodueixo quasi íntegre per tal de compartir aquesta sensació d’estar davant d’un gran pensador. “L’Evangeli cristià roman en perpetu conflicte amb les imatges de Déu dreçades en l’esperit dels homes, àdhuc cristians, quan en cada generació malden per penetrar-ne el sentit. Aquestes imatges acompleixen una finalitat essencial: la de precisar l’incognoscible, la d’encloure l’inexhaurible, per tal que l’home i la dona corrents puguin situar llur esperit al redós de Déu i tenir quelcom en què fixar llur imaginació i llurs pregàries. Però així que aquestes imatges comencen a esdevenir un substitut de Déu, així que esdevenen Déu fins al punt d’ésser exclòs o negat tot allò que no està incorporat a la imatge, aleshores ha nascut una nova idolatria i una vegada més ha d’ésser sotmès a judici”.