Diumenge de Pasqua

Bona Pasqua. Amb aquest desig es manifesta la voluntat de moltes cristians de compartir la joia de la resurrecció. La fe no és comprensible sense l’experiència pasqual. La mort és vençuda per l’amor manifestat en Jesús. En el Credo es deia davallà als inferns perquè, com es diu en la carta de Pere (1 Pe 3,18-19) «també Crist patí per raó dels pecats una vegada per sempre. Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-vos a Déu. El seu cos va ser mort, però l'Esperit el féu viure. Llavors anà a dur la seva proclama als esperits empresonats». En la seva baixada als inferns ens rescata i ens perdona les nostres faltes, les omissions i els egoismes que afecten el pla d’amor de Déu.

L’esperit que Jesús ens deixa quan expirà ens ajuda a esdevenir els seguidors. La seva mort és vençuda per l’acció operant del seu esperiti que actua a través nostre. La Pasqua és també el nostre renaixement a la llum que prové de Déu a través d’aquest esperit. El camí pasqual viscut aquest dia esdevé una crida al testimoniatge de la llum que aquesta nit s’ha fet present entre nosaltres. Com els deixebles d’Emmaús, estem de camí i hem de saber trobar el Jesús ressuscitat al nostre costat.

Dissabte sant

Dissabte sant és dia de silenci i contemplació. Jesús, davallat de la creu reposa en el sepulcre. Tots els deixebles estan desorientats. Troben a faltar el Mestre i experimenten l’experiència de la soledat. Només uns pocs l’han acompanyat en el darrer moment, allí en el seu patíbul. La resta estaven amagats o el negaven. En aquests gestos ens hi poden trobar identificats. Són actituds humanes que ens defineixen i ens empobreixen. Per això estem necessitats de salvació. Sabedors de la nostre condició pecadora només ens resta la mirada perduda a una creu. Aquella on fou enlairat el Salvador del món. En aquesta mirada intentem comprendre que ha passat i trobar el consol.

La creu ens identifica i dóna sentit a la nostra experiència creient. Dos trossos de fusta entrecreuats aporten significació a la pròpia confessió de fe. El pal llarg arrela la creu a la terra i s’enlaira cap el cel. Aporta la nostra voluntat de mirar cap un Déu que està transcendint la nostra vida, però que només el trobem en la mesura que estem arrelats a la realitat del món. Allí on la vida transcorre entre l’esperança de la justícia definitiva.  . La fusta horitzontal obre els braços de Jesús per abastar amb una gest d’obertura l’acolliment a tota la humanitat. En aquest gest ens sentim cridats a la fraternitat misericordiosa. Gràcies a la nostra compassió la justícia brolla de la fe. La mirada a la creu  dóna sentit a la teologia cristiana. En aquesta creu es troba sintetitzada tota la nostra confessió de fe.

Divendres Sant

Avui és un dia de silenci. De meditació sobre el silenci que s'ha estès sobre el món per la mort de Jesús. El silenci, no només és un recurs per aprofundir en nosaltres mateixos, el silenci també és pot escoltar, contemplar, viure'l, desitjar-lo. Per mi el Divendres Sant sempre ha estat un dia associat amb el silenci. Des de fa temps durant aquest dia m'ha agradat organitzar la meva litúrgia particular a l'entorn d'una lectura reposada, lenta i contemplativa del text de la passió, anar  repetint el verset "Pare, confio el meu alè a les vostres mans", escoltar en silenci els improperis -"Poble meu que t'he fet, en que t'he entristit, respon-me!."; cantants en català pels monjos del monestir de Santa Maria de Montserrat i després en la versió polifònica feta per Palestrina, i deixar-me seduir per la intensitat de l’Stabat Mater de Pergolesi. Després, quan el silenci de la tarda és més penetrant vaig als oficis en qualsevol parròquia del lloc on estigui. Fent aquesta petita litúrgia transmeto a Jesús la meva solidaritat en el moment de la seva mort. Són uns moments de profunda espiritualitat en la qual els sentiments es situen a flor de pell. Difícilment s’assoleix un clímax emotiu com aquest dia. Només té un equivalent en la joia del Nadal. Durant l'any puc escoltar les mateixes peces musicals o llegir les mateixes lectures, però la sintonia de l'esperit no és la mateixa.

Les lectures matinals d’avui m'han conduit a través del salm 50 "Compadiu-vos de mi...Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat...La víctima que ofereixo és un cor penedit, un esperit que es penedeix...Vos estimeu la veritat al fons del cor..Quin goig aquets ossos que havíeu fet pols". En poques paraules el salmista ajuda a situar-se en una actitud de penediment, de prendre consciència de la condició de pecadors i oferir el cor sincer com a penyora de redempció. El reconeixement de la condició pecadora és la millor ofrena que plau a Déu i tot seguit, amb la mateixa actitud, es percep la joia de sentir-se estimat. La següent lectura Ha 3,2-19 mostra el misteri d'un Déu que és present i absent a la vegada. Un Déu que és absent "Senyor, he sentit el que havíeu fet, he vist, Senyor, la vostra obra. Manifesteu-lo al nostre temps, al nostre temps feu-la conèixer". Aquesta absència també es palesa en els moments de perill "sortiu a salvar el vostre poble i a socórrer el vostre ungit". Aquest absència de Déu fa suar sang a Jesús, també Ell l’experimenta. Ell  mateix es sentí abandonat per Déu en el moment d'intensa vivència d'amor. Déu no es feu present.

Però malgrat la sensació d’aquesta aparent absència Déu esdevé vivència omnipresent. En el mateix text d’Ha 3,2-19 se'ns diu "el Sant arriba des de la muntanya de Faran, la seva glòria cobreix el cel, i amb la seva majestat omple la terra". Certament, cadascú de nosaltres pot experimentar que podem transitar d’una sensació de que l'absència Déu ho omple tot i viure que la seva presència és salvadora, "celebrarè el Senyor, feliç de veure que Déu em salva". Déu mai deixa sòl als seus estimats. Simplement intervé quan cal, no quan volem nosaltres. Hem de deixar el nostre alè a les seves mans. No només quan la mort esdevé una afirmació irreparable, sinó com una actitud permanent davant vida.

Dijous sant

Estem en el camí de la Pasqua. És un itinerari vers la llum que  posa de manifest l'aliança de Déu amb el seu poble, però també és una confrontació de Jahvé amb les divinitats estrangeres. El text de l'Exode que s’escolta per Dijous sant, esdevé violent. La Pasqua, el pas del Senyor, es podia manifestat d'una manera menys agressiva. La victòria de Déu, que farà "justícia contra les divinitats d'Egipte" (Ex 12, 1-14) es podia haver produït sense la mort dels primogènits d'Egipte. Sempre he pensat que Déu hagués estat més misericordiós amb els enemics del seu poble. ¿No hi havien altres camins per vèncer les idolatries dels injustos?.

Reconec que em trobo incòmode en aquells paratges de l’Antic Testament en els quals Déu mostra uns rostre dur i violent, a voltes exterminador. Avui, dia de l’amor fratern, es bo recordar que on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Per això el Déu és una divinitat de pau i harmonia. Els cristians, tot sent hereus d’una tradició que té part de les seves referències en una imatge violenta de Déu hem de reivindicar la seva bondat i justesa en la pau. 

Estar en mans de Déu

El segon paràgraf del pròleg de la Regla de Sant Benet recorda que cal ser humils i saber discernir per tal que les nostres obres gloriïn a Déu. Així es diu: “en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària be insistent que ell la dugui a terme”. És tota una proposta contra la supèrbia, l’autosuficiència o l’arrogància. Aquestes temptacions són similars a les que el diable feu a Jesús. Bastant sovint caiem en la nova idolatria de creure’ns que són com Déu. Creiem massa en les nostres potencialitats. Estem convençuts de que les nostres forces són il·limitades i confiem que les nostres capacitats ens permetran realitzar tot allò que ens proposem.

Però la realitat ens demostra el contrari. No obstant no sempre sabem interpretar els fracassos com a evidència de les nostres limitacions. Sense interpretar els signes seguim obstinats en tornar-ho a intentar. Sant Benet proposa capgirar aquesta visió. Segons ell l’activitat humana és també un moment d’obertura cap la transcendència i de confiança que aquesta farà més que nosaltres. Què Déu faci més que nosaltres! diu una dita catalana. És ben veritat. La nostra responsabilitat, les nostres capacitats, les nostres seguretats, tot això, està relativitzat al sentir-nos a les mans de Déu. Cal saber confiar més en la divina providència.

Els gestos del papa Francesc

El papa Francesc ha decidit no viure en les dependències papals del palau pontifici. Ha escollit com a residencia unes habitacions de la casa de Santa Marta, lloc on residiren els cardenals durant el conclau i habitualment sacerdots que fan estada al Vaticà. Aquesta decisió no se sap si és definitiva, però al menys sembla que es per un període llarg. La ubicació del papa a l’edifici de Santa Marta permetrà a Jorge Bergoglio conviure amb altres persones i tenir una vida familiar més àmplia de la que es podia tenir en el palau pontifici. Aquest gest es pot interpretar com signe de quina pot ser l’actitud de l’Església catòlica en els propers anys. És evident que una església pobra i pels pobres no és compatible amb la noblesa de les dependències papals del palau pontifici.

És d’esperar que aquest nou gest del papa Francesc, i ja en són varis, albiri la direcció del seu pontificat. Com he repetit més d’un cop, no cal fer una política de gestos; però hi ha gestos que marquen una política. Per això desitjo esperançat que aquesta suma de petits gestos que ha anat manifestat el nou papa indiquin quin és la direcció que vol imprimir al seu pontificat. Espero amb delit conèixer els seus primers escrits i les seves primeres decisions de govern. Llavors serà quan es podrà començar a calibrar justament la mesura del seus gestos.

Utopia i jocs de poder

Hi ha la sensació estesa que la societat contemporània es troba mancada d’utopies. Es diu que la política pragmàtica ha expulsat la utopia de la història. El pensament postmodern representaria la seva acta de defunció i l’individu d’aquesta època estaria identificat amb l’absència de qualsevol referència utòpica. El futur no sembla millor. La crisi i les incerteses alimentarien la perspectiva d’un campi qui pugui associat a un carpe diem extrem. No obstant, els estudiosos d’aquestes qüestions afirmen que sempre s’ha donat una tendència a l’abandó de la utopia. Cada època ha viscut i formulat, a la seva manera, una fugida del pensament utòpic.

La formulació de la idea utòpica no està deslligada de les preguntes fonamentals de la existència humana. A mesura que aquestes preguntes es formulen, o es repensen les respostes, se’n ressent i es formula de nou la pròpia noció històrica d’utopia.  Aquesta constatació no invalida la pregunta bàsica en tota aquesta qüestió: ¿hi ha encara avui espai per un pensament utòpic?. Per més que es tracti d’una constant històrica, l’aparició o feblesa d’aquest pensament es formula en la història. La negació avui de tota utopia sembla una afirmació de la impossibilitat de la transformació social. Això es viu en forma d’acceptació resignada de la realitat. És així com l’ús de qualsevol poder imposaria la creença de que no és possible produir un pensament utòpic.

No obstant, de tant en tant, apareixen fenòmens socials i polítics que esdevenen manifestacions de la utopia possible. És així com els inèdits impossibles esdevenen inèdits viables. Per això, la funció del lideratge polític ha de ser saber captar aquests moments i saber-los presentar a la ciutadania perquè ella s’apropiï de la política i formuli com a propi el somni utòpic. Quan això passa, el moviments social i polític s’acosta decididament cap el futur i contribueix a la transformació de la societat. Pot ser, i és el més probable, que no s’arribi plenament a la meta desitjada, però segur que la societat haurà donat un pas ferm en aquesta direcció. Una de les condicions perquè això sigui així és que els polítics liderin realment la societat més enllà d’estar entretinguts en els jocs de poder.