L’altra dia vaig participar en les vespres de la parròquia ortodoxa de la Protecció de la Mare de Déu (carrer Aragó 181 de Barcelona) en ocasió a la vigília de la festa de Santa Eulàlia. Festivitat molt celebrada en aquesta comunitat on els cristians ortodoxes catalans d’origen i eslaus de tota mena celebren en llengua catalana la seva fe. Abans de començar la litúrgia, una nena, de no més de quatre anys, demanà a la persona que m’acompanyava que l’alcés, perquè no arribava per deixar una espelma encesa en record a la seva mare morta. A les esglésies ortodoxes cremen constantment espelmes com intersecció per demanar favors, agrair la bona salut o com a record dels difunts.
El gest de la nena va commoure. Amb el seu gest volia mantenir viu el record de la seva mare morta no feia massa temps. Ho feia amb tota naturalitat. Si miro al meu entorn em dóna la impressió de que no és recorda amb tanta naturalitat els morts. Més aviat el record dels morts es troba a la perifèria de la realitat i només és evocat en moments significats: en els enterraments i el dia de difunts. Fora d’aquests moments només tenim notícia de la mort com un element més del telenotícies o com un fet casual en una pel·lícula d’acció. La familiaritat d’aquestes notícies ens ha portat a banalitzar el misteri de la mort i perdre la noció de que la vida és una successió de morts que ens han precedit, de la mateixa que cadascú de nosaltres ho serà pels que venen després. Aquest sentiment de pertinença a una continuïtat històrica és el que permet mantenir viva l’evocació del record de la mort i no la seva banalització.
El memorial dels morts és encara viu en les comunitats religioses. Gràcies a ell es senten en continuïtat històrica d’un passat comú. La nostra societat està mancada d’aquests signes. Només, de tant en tant, alguna iniciativa solidari ens convoca a encendre algunes espelmes en record dels morts innocents per causa de la injustícia.
El gest de la nena va commoure. Amb el seu gest volia mantenir viu el record de la seva mare morta no feia massa temps. Ho feia amb tota naturalitat. Si miro al meu entorn em dóna la impressió de que no és recorda amb tanta naturalitat els morts. Més aviat el record dels morts es troba a la perifèria de la realitat i només és evocat en moments significats: en els enterraments i el dia de difunts. Fora d’aquests moments només tenim notícia de la mort com un element més del telenotícies o com un fet casual en una pel·lícula d’acció. La familiaritat d’aquestes notícies ens ha portat a banalitzar el misteri de la mort i perdre la noció de que la vida és una successió de morts que ens han precedit, de la mateixa que cadascú de nosaltres ho serà pels que venen després. Aquest sentiment de pertinença a una continuïtat històrica és el que permet mantenir viva l’evocació del record de la mort i no la seva banalització.
El memorial dels morts és encara viu en les comunitats religioses. Gràcies a ell es senten en continuïtat històrica d’un passat comú. La nostra societat està mancada d’aquests signes. Només, de tant en tant, alguna iniciativa solidari ens convoca a encendre algunes espelmes en record dels morts innocents per causa de la injustícia.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina¿Quién te acompañaba? Sabemos que abandonaste a tu esposa
ResponEliminaHola, Jordi.
ResponEliminaAcabo de descobrir el teu bloc. Com em puc posar en contacte amb tu? Som companys de la Universitat. No vull donar el meu nom públicament. No sé si tu pots veure la meva adreça electrònica. i és així, escriu-me. Si no, digues-me, amb un missatge aquí, com ho podríem fer. Fa tota una vida que no ens veiem, d'ençà que vàrem acabar la carrera. Salut!
Gica, no puc veure l'adreça del teu correu.
ResponEliminaGica, he intentat enviar-te el correu. Pero me'l retornen. Pots repetir-me'l? Gràcies
ResponElimina