Catalunya ha procurat ser un país acollidor pels jueus. Després d’anys d’exili, molts d’ells tornaren a Catalunya en recerca d’una llar, d’una història comuna. La nova comunitat jueva ha reconstruït els lligams amb els descendents d’aquells que un dia compartiren veïnatge en els calls de les ciutats i pobles catalans. Barcelona, Girona, Besalú, Tortosa i tants altres pobles tornaren a recuperar els noms jueus que un dia partiren emportant-se la clau de casa seva tot esperant el retorn.
A Catalunya el dolorós exili jueu ha pogut retrobar la llar prèvia a l’últim pas, el definitiu Alinyà, quan es farà realitat el darrer clam de la Pésakh “le shaná haba’á birushalaim“ (l’any que ve, a Jerusalem). Mentrestant, Catalunya, a l’altre riba de la Mediterrània comuna amb el poble jueu, esdevenia el lloc tranquil on poder fer possible l’aspiració de moltes persones de viure, treballar en pau i seguir sentint-se jueus. La comunitat jueva ha viscut a Catalunya també els seus anys de foscor i silenci com ho feren molts dels conciutadans d’aquest país. La lluita quotidiana de la comunitat jueva per sobreviure, forma part del nostre memorial per la llibertat i la democràcia. Durant aquests anys els jues, vinguts de molts i diferents llocs, han volgut compartir amb altres persones la idea bàsica de sentir-se membres d’una comunitat arrelada a un país: Catalunya. Primer foren jeus a Catalunya, però després molts d’ells ja en sentien catalans jueus com, per alguns, ho foren també els seus avantpassats. Perquè ells són els legítims descendents de Salomó Ben Adret, de Mossé ben Nahman (Bonastruc ça Porta) o de Nissim ben Rovèn; la seva cultura i la seva llengua hebrea i catalana són patrimoni cultural de Catalunya. Hem de sentir-nos satisfets de ser hereus d’aquests pensadors i juristes.
A Catalunya ha estat novament pels jueus el lloc per esperar i, mentrestant recuperar el seu passat, que també és el nostre passat comú. Com a catalans jueus han esdevingut una comunitat nova forjada per les il·lusions de persones i la voluntat de construir en aquesta terra una nova llar on compartir, en llibertat, la seva identitat i els seus valors. Després de moltes primaveres i hiverns Catalunya torna a tenir una important comunitat jueva. Han estat masses anys d’espera per poder tornar obrir les portes que la intransigència i l’odi antisemita havien tancat. Mes que mai, ens cal avui desfer aquests errors del passat i evitar que mai més els jeus puguin sentir-se incomodes a casa nostre. La pau i la convivència en concòrdia són patrimoni de tots els catalans, sigui quina sigui la seva creença.
A Catalunya el dolorós exili jueu ha pogut retrobar la llar prèvia a l’últim pas, el definitiu Alinyà, quan es farà realitat el darrer clam de la Pésakh “le shaná haba’á birushalaim“ (l’any que ve, a Jerusalem). Mentrestant, Catalunya, a l’altre riba de la Mediterrània comuna amb el poble jueu, esdevenia el lloc tranquil on poder fer possible l’aspiració de moltes persones de viure, treballar en pau i seguir sentint-se jueus. La comunitat jueva ha viscut a Catalunya també els seus anys de foscor i silenci com ho feren molts dels conciutadans d’aquest país. La lluita quotidiana de la comunitat jueva per sobreviure, forma part del nostre memorial per la llibertat i la democràcia. Durant aquests anys els jues, vinguts de molts i diferents llocs, han volgut compartir amb altres persones la idea bàsica de sentir-se membres d’una comunitat arrelada a un país: Catalunya. Primer foren jeus a Catalunya, però després molts d’ells ja en sentien catalans jueus com, per alguns, ho foren també els seus avantpassats. Perquè ells són els legítims descendents de Salomó Ben Adret, de Mossé ben Nahman (Bonastruc ça Porta) o de Nissim ben Rovèn; la seva cultura i la seva llengua hebrea i catalana són patrimoni cultural de Catalunya. Hem de sentir-nos satisfets de ser hereus d’aquests pensadors i juristes.
A Catalunya ha estat novament pels jueus el lloc per esperar i, mentrestant recuperar el seu passat, que també és el nostre passat comú. Com a catalans jueus han esdevingut una comunitat nova forjada per les il·lusions de persones i la voluntat de construir en aquesta terra una nova llar on compartir, en llibertat, la seva identitat i els seus valors. Després de moltes primaveres i hiverns Catalunya torna a tenir una important comunitat jueva. Han estat masses anys d’espera per poder tornar obrir les portes que la intransigència i l’odi antisemita havien tancat. Mes que mai, ens cal avui desfer aquests errors del passat i evitar que mai més els jeus puguin sentir-se incomodes a casa nostre. La pau i la convivència en concòrdia són patrimoni de tots els catalans, sigui quina sigui la seva creença.
(traducción)
Catalunya ha procurado ser un país acogedor para los judíos. Después de años de exilio, muchos de ellos volvieron a Catalunya en búsqueda de un hogar, de una historia común. La nueva comunidad judía ha reconstruido los lazos con los descendientes de aquellos que un día compartieron vecindad en las juderías de las ciudades y pueblos catalanes. Barcelona, Girona, Besalú, Tortosa y tantos otros pueblos volvieron a recuperar los nombres judíos que un día partieron llevándose la llave de su casa en espera del futuro regreso.
En Catalunya el doloroso exilio judío ha podido reencontrar el hogar previo al último paso, el definitivo Alinyà, cuando se hará realidad el clamor de la Pésakh “le shaná habae á birushalaim” (el año que viene, en Jerusalén). Mientras tanto, Catalunya, a la otra orilla del Mediterráneo común con el pueblo judío, se convertía en el lugar tranquilo donde poder hacer posible le aspiración de muchas personas de vivir, trabajar en paz y seguir sintiéndose judíos. La comunidad judía ha vivido en Catalunya también sus años de oscuridad y silencio como lo hicieron muchos de los conciudadanos de este país. La lucha cotidiana de la comunidad judía para sobrevivir, forma parte de nuestro memorial por la libertad y la democracia. Durante estos años los judíos, venidos de muchos y diferentes lugares, han querido compartir con otras personas la idea básica de sentirse miembros de una comunidad arraigada a un país: Catalunya. Primero fueron judíos en Catalunya, pero después muchos de ellos ya se sentían catalanes judíos cómo, para algunos, lo fueron también sus antepasados. Porque ellos son los legítimos descendientes de Salomó Ben Adret, de Mossé ben Nahman (Bonastruc ça Porta) o de Nissim ben Rovèn; su cultura y su lengua hebrea y catalana son patrimonio cultural de Catalunya. Tenemos que sentirnos satisfechos de ser herederos de estos pensadores y juristas.
Catalunya ha sido nuevamente para los judíos un lugar para esperar y, mientras tanto recuperar su pasado, que también es nuestro pasado común. Como catalanes judíos han construido una comunidad nueva forjada por las ilusiones de personas y la voluntad de construir en esta tierra un nuevo hogar donde compartir, en libertad, su identidad y sus valores. Después de muchas primaveras e inviernos Catalunya vuelve a tener una importante comunidad judía. Han sido demasiados años de espera para poder reabrir las puertas que la intransigencia y el odio antisemita habían cerrado. Más que nunca, nos hace falta hoy deshacer estos errores del pasado y evitar que los judíos puedan jamás sentirse incómodos en nuestra casa. La paz y la convivencia en concordia son patrimonio de todos los catalanes, sea cual fuera su creencia.
Han fet un diccionari sobre els cognoms d'origen jueu que existeixen a Espanya, el tenen a les biblioteques públiques i ara no en recordo el nom. El vaig fullejar i vaig quedar parat de la quantitat de cognoms habituals catalans que son d'origen jueu.
ResponElimina