La trobada de l’ Església catòlica amb governants té un lloc comú quan els protagonistes són bisbes i catòlics compromesos activament amb la política. Pot semblar un fet insòlit, però hauria de considerar-se una activitat normal. Quasi eclesial. Ja que no és un fet estrany que polítics cristians es trobin amb els seus bisbes per contrastar experiències. Especialment quan el compromís eclesial i polític es viu en circumstàncies difícils.
Des de l’orientació pastoral és propi que els pastors de l’Església proposin que el fet cristià il·lumini el comportament humà en totes les seves dimensions: des del treball pastoral del bisbes fins el compromís polític del cristians. La participació política és una obligació derivada de la caritat cristiana. Es una manera de fer palesa la justícia i la misericòrdia presents en la professió de fe cristiana. Tot admetent que el compromís polític té autonomia pròpia en relació al punt de vista eclesial, no és menys cert que els catòlics en la vida política han de viure el seu compromís en coherència amb la seva consciència personal il·luminada pels principis evangèlics. En el camp d’aquest consciència personal el catòlic viurà el diàleg entre raó i aquests principis evangèlics. En la seva consciència, el catòlic descobrirà l’existència de múltiples contingències derivades de la pluralitat d’opcions polítiques. No hi ha cap d’elles que pugui atribuir-se la representació exclusiva dels principis evangèlics. No hi ha cap partit polític que es pugui incorporar en la seva denominació el nom de cristià. Tampoc el polític catòlic ha de pretendre des de l’autonomia de l’acció política ser el braç secular en la defensa dels interessos de l’església.
Des de l’orientació pastoral és propi que els pastors de l’Església proposin que el fet cristià il·lumini el comportament humà en totes les seves dimensions: des del treball pastoral del bisbes fins el compromís polític del cristians. La participació política és una obligació derivada de la caritat cristiana. Es una manera de fer palesa la justícia i la misericòrdia presents en la professió de fe cristiana. Tot admetent que el compromís polític té autonomia pròpia en relació al punt de vista eclesial, no és menys cert que els catòlics en la vida política han de viure el seu compromís en coherència amb la seva consciència personal il·luminada pels principis evangèlics. En el camp d’aquest consciència personal el catòlic viurà el diàleg entre raó i aquests principis evangèlics. En la seva consciència, el catòlic descobrirà l’existència de múltiples contingències derivades de la pluralitat d’opcions polítiques. No hi ha cap d’elles que pugui atribuir-se la representació exclusiva dels principis evangèlics. No hi ha cap partit polític que es pugui incorporar en la seva denominació el nom de cristià. Tampoc el polític catòlic ha de pretendre des de l’autonomia de l’acció política ser el braç secular en la defensa dels interessos de l’església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada