Martínez Camino i algu més, ens confonen

Dec estar molt confós, però el bisbe Martínez Camino no diu sempre el mateix. El passat dia 10 de novembre, en una conferència a la Fundació Universitària San Pablo-CEU, qualificà a les persones que votessin a favor de la llei d’avortament d’heretges i, d’acord al dret canònic, estan automàticament excomunicats. En aquells moments digué “treure la vida d’un ésser humà es contradictori amb la fe catòlica. Qui contribueixi a aquest fe està en heretgia i, per tant, excomunicat” A més, sense embuts afirmà: “els qui donin suport, votin o promoguin aquesta llei estan en pecat moral i públic i no poden ser admesos a la sagrada comunió”. Les seves paraules donaren peu a nombrosos comentaris. Fins i tot, el president del Congrés de Diputats, José Bono, publicà un article “Aborto: ni derecho ni obligación” on discrepava obertament de les paraules del bisbe auxiliar de Madrid.

Pocs dies després, a la fi de la reunió de la Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el 26 de novembre, el bisbe Martínez Camino novament parlà de la mateixa qüestió. Ara, però, s’oblidà de l’excomunicació i només es referí a la prohibició de rebre la comunió perquè els que votin la llei d’avortament estan en situació de pecat. I com que és un pecat públic el seu penediment ha de ser públic. La nota de premsa de la reunió de la Permanent diu el mateix, però amb un to més pausat. Però es diu, en essència, que els diputats catòlics no podran combregar. Les paraules doctrinals del bisbe Martínez Camino són evanescents. On abans havia heretgia, ara hi només pecat, encara que sigui públic. Però aquestes paraules em tornen a sorprendre. Perquè, a part de no oferir cap escletxa de misericòrdia per les persones que es troben en la dramàtica situació d’avortar, blasma la ira de Déu sobre aquelles persones que pretenen aconseguir resoldre el problema de l’avortament a Espanya.

Però, el més sorprenent, segons la meva humil apreciació, es que les paraules del bisbe Martínez Camino no estan alineades amb la doctrina pontifícia. En un post anterior, ja senyalava el que diu l’article 570 del compendi de la Doctrina Social de l’Església Catòlica. Aprofundint més en aquesta línia voldria reproduir un fragment de l’encíclica Evangelium Vitae (Joan Pau II, 25 març de 1995) . En el seu incís 73, al parlar de l’avortament i de l’eutanàsia, el papa Joan Pau afirma “En el cas, doncs, d'una llei intrínsecament injusta, com és la que admet l'avortament o l'eutanàsia, mai no és lícit sotmetre-s'hi, ni participar en cap campanya d'opinió pública que afavoreixi una llei així, ni sostenir-la amb el vot ni col•laborar en la seva aplicació. Un problema concret de consciència podria donar-se en els casos en què un vot parlamentari resultés determinant per a afavorir una llei més restrictiva, és a dir, encaminada a restringir el nombre d'avortaments autoritzats, com a alternativa a una altra llei més permissiva ja en vigor o en fase de votació. Casos així no són rars. En efecte, es constata la dada que, mentre en algunes parts del món continuen les campanyes per a la introducció de lleis a favor de l'avortament, amb el suport no poques vegades de poderosos organismes internacionals, en altres nacions -particularment aquelles que ja han tingut l'experiència amarga d'aquestes lleis permissives- van apareixent senyals de revisió. En el cas exposat, quan no sigui possible evitar o abrogar completament una llei avortista, un parlamentari, l'oposició personal absoluta del qual a l'avortament sigui clara i notòria a tothom, pot lícitament oferir suport a propostes encaminades a limitar els danys d'aquesta llei i disminuir així els efectes negatius en l'àmbit de la cultura i de la moralitat pública. En efecte, obrant d'aquesta manera no es presta una col.laboració il•lícita a una llei injusta; més aviat es fa un intent legítim i obligat de limitar-ne els aspectes inics”.

Aquesta llarga cita, és un altre argument per qüestionar la veracitat de les paraules del bisbe Martínez Camino. Entre les seves paraules i les del Papa, crec que la consciència dels diputats cristians es troba reconfortada per la doctrina pontifícia. Gràcies als discrets treballs fets on s'havien de fer, hi hauran importants modificacions en el projecte de llei durant el tràmit parlamentari. De tal manera que, qüestions que havien estat criticades, seran matisades i per fer-les més assumibles per tal d’eixamplar el consens entorn la llei . A més, les paraules pontifícies crec que es poden aplicar, no només als que arran la llei i l’hauran de votar, sinó a aquelles persones que segons Martínez Camino “donin suport, votin o promoguin” a la llei. Entre les quals es troben, suposo, el Rei d’Espanya, perquè ha de sancionar la llei per tal que sigui efectiva, i els catòlics que han votat als disputats que donaran suport a la llei. Menys mal que des de Roma es posa seny a la confusió que introdueixen el bisbe Martínez Camino i aquell sector de l'episcopat que pensa com ell..