Ahir es va celebrar l’acte d’homenatge al bisbe Joan Carrera en ocasió del primer aniversari de la seva mort. Santa Maria del Mar estava plena. La societat religiosa, política i civil manifestaren la seva adhesió a la figura d’aquest bisbe exemplar. No faré cap crònica del seu acte. Però sí que voldria transmetre les sensacions i emocions personals que vaig tenir durant aquest esdeveniment.
El primer fet a destacar fou el caràcter de la convocatòria. La societat civil volia agrair i manifestar públicament el seu reconeixement al mossèn i bisbe Joan Carrera. L’entusiasme d’aquesta societat civil connectà amb el sentiment de comunió de l’església catalana, representada per bona part dels seus bisbes, religiosos i cristians anònims, i el respecte manifestat pel Govern de Catalunya a través del missatge del seu President i la presència del Vicepresident, els dirigents dels principals polítics, no tots, i representants d’entitats cíviques. Aquesta pluralitat, viscuda amb normalitat cívica evidencia, un cop més, que a Catalunya la societat és madura i sensible al llegat de convivència que tants cops manifestà el bisbe Joan Carrera. Aquesta realitat particular del nostre país facilita la convivència càlida de les persones. Aquest és el nostre bé preuat que cal preservar contra qualsevol contingència adversa.
Tot l’acte fou una evocació de valors i principis. Fou un acte seré conduit per la paraula dels presentadors i oradors, i presidit per fragments d’intervencions de Joan Carrera. En Joan Carrera era una gran comunicador, una mirada serena i aguda. Les seves paraules, sempre acompanyades d’un somriure a mig camí, tenien la força del convenciment. Tot l’acte fou una evocació del seu llegat. Per això, al llarg de quasi dues hores, les paraules i les cançons d’un temps que eren record viu d’unes experiències comunes, els assistents a Santa Maria del Mar anàvem teixint complicitats amb el record de Joan Carrera. No podíem sentir-nos aliens a les coses que els oradors ens deien des de múltiples experiències vitals. La paraula establia llocs comuns que permetien sentir-nos a tots plegats partícips d’una història compartida, en un país que és el nostre, d’una església vigorosa que proposa un testimoni de vida esperançada a unes ciutats inacabades. Fou una estona de felicitat perquè em sentia part d’una història forjada per itineraris vitals amb molts dels assistents. Per això, ahir fou un acte ple de sentit d’esperança, personal i col·lectiva, gràcies a l’experiència de la resurrecció del testimoniatge de la persona, amic, mossèn i bisbe Joan Carrera.
El primer fet a destacar fou el caràcter de la convocatòria. La societat civil volia agrair i manifestar públicament el seu reconeixement al mossèn i bisbe Joan Carrera. L’entusiasme d’aquesta societat civil connectà amb el sentiment de comunió de l’església catalana, representada per bona part dels seus bisbes, religiosos i cristians anònims, i el respecte manifestat pel Govern de Catalunya a través del missatge del seu President i la presència del Vicepresident, els dirigents dels principals polítics, no tots, i representants d’entitats cíviques. Aquesta pluralitat, viscuda amb normalitat cívica evidencia, un cop més, que a Catalunya la societat és madura i sensible al llegat de convivència que tants cops manifestà el bisbe Joan Carrera. Aquesta realitat particular del nostre país facilita la convivència càlida de les persones. Aquest és el nostre bé preuat que cal preservar contra qualsevol contingència adversa.
Tot l’acte fou una evocació de valors i principis. Fou un acte seré conduit per la paraula dels presentadors i oradors, i presidit per fragments d’intervencions de Joan Carrera. En Joan Carrera era una gran comunicador, una mirada serena i aguda. Les seves paraules, sempre acompanyades d’un somriure a mig camí, tenien la força del convenciment. Tot l’acte fou una evocació del seu llegat. Per això, al llarg de quasi dues hores, les paraules i les cançons d’un temps que eren record viu d’unes experiències comunes, els assistents a Santa Maria del Mar anàvem teixint complicitats amb el record de Joan Carrera. No podíem sentir-nos aliens a les coses que els oradors ens deien des de múltiples experiències vitals. La paraula establia llocs comuns que permetien sentir-nos a tots plegats partícips d’una història compartida, en un país que és el nostre, d’una església vigorosa que proposa un testimoni de vida esperançada a unes ciutats inacabades. Fou una estona de felicitat perquè em sentia part d’una història forjada per itineraris vitals amb molts dels assistents. Per això, ahir fou un acte ple de sentit d’esperança, personal i col·lectiva, gràcies a l’experiència de la resurrecció del testimoniatge de la persona, amic, mossèn i bisbe Joan Carrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada