(Toni Batllori, La Vanguardia 31 octubre 2009)En torn al que es coneix com el cas Petròria, nom horrible però sempre millor que Santa Coloma de Gramenet, ciutat per la qual tinc una simpatia especial, hi ha una sèrie de qüestions que m’agradaria reflexionar.
En primer lloc, perquè en l’auto del jutge Garzón el nom de Santa Coloma de Gramenet està reiteradament mal escrit. Així, trobem escrit Santa Coloma de Gramanet on l’original E es transforma en A. L’error és curiós perquè en el registre de municipis de l’Instituto Nacional de Estadística d’Espanya, on figuren els noms de tots els municipis amb el seu corresponen codi d’identificació, el nom de la ciutat està ben escrit. Error curiós que deu tenir una explicació.
La següent pregunta es refereix a la imatge dels detinguts emmanillats. S’ha escrit molt sobre això i s’ha criticat perquè aquesta situació estimula el que s’ha anomenat la “pena del telenotícies”. És cert. Però té encara un efecte més contundent. Es el dit efecte imprinting. Aquest terme defineix l’experiment de Konrad Lorenz amb ànecs. Els ànecs petits identifiquen i retenen en la seva memòria com a mare el primer que veuen al sortir de l’ou (imprinting filial). Això vol dir que la memòria, en determinades ocasiones, estableix una estreta associació entre les primeres imatges i conceptes o judicis. El cas de les manilles, ¿és una cas d’imprinting?, ¿hi ha una voluntat expressa de que es retinguin unes imatges concretes?
La següent qüestió fa referència al tema del calendari o de l’oportunitat de l’actuació. El cas que ens afecta a Catalunya es dóna poques setmanes després que el basc Otegui tornés a ingressar a presó. Pocs dies després, uns catalans vinculats a partits del país eren imputats amb profunda repercussió mediàtica. La gestió del tempo és molt important en política, ¿o és també en altres àmbits de l’Administració?., ¿hi ha conexió entre els dos momentos?.
Una altre qüestió és el diferent gruix d’imputació dels acusats. Mentre uns se’ls imputa d’apropiació directa de diners, els altres són acusats de delictes propis dels servidors públics, però en cap cas són imputats de quedar-se diners. No obstant, la manera de presentar-ho i emfatitzar-ho fa que l’opinió pública ho integri tot una sola realitat que, per la seva magnitud, denigra la vida política. ¿És evitable aquesta confusió?.
Tinc més preguntes, però no puc allargar-me. També tinc les respostes a les preguntes. Però, per precaució personal no penso explicar-les. He decidit autocensurar-me perquè no tinc prou garanties de que sigui respectada la meva llibertat d’expressió. No tinc prous coneixements per identificar els límits d’aquesta llibertat. Per això, prefereixo deixar en aquest punt la meva reflexió. Però, per tal de no acabar una mica a la francesa aquestes qüestions, voldria reproduir uns fragments de les cròniques de l’Enric Juliana i en Jordi Barbeta al diari La Vanguardia que donen idees interessants.
Diu l’Enric Juliana que “Los delitos de cuello blanco deben ser perseguidos con la misma severidad que los atracos a mano armada. Hay que ir a fondo. Hay que regenerar la vida pública. De acuerdo. Pero no renunciemos a la mirada crítica. En todas las direcciones. En todas (sin caer tampoco en la paranoia: no estamos ante la jugada de un comité secreto del Estado). Estamos ante un juez que quiere afirmar su popularidad y demostrar que no sólo persigue a la derecha española, en vías de un juicio oral en su contra por prevaricación (fallido intento de procesar retroactivamente al franquismo) por parte del Tribunal Supremo. Nuestro tribunal de la plebe. Nuestro Antonio Di Pietro”. Jordi Barbeta allarga l’anterior crònica dient: “Antonio di Pietro fue capaz de acabar con el sistema de partidos de una democracia tan sólida como la italiana. Luego se dedicó a la política. De Garzón se sabe que tiene ambición política, lo que no ha trascendido todavía es si es monárquico o republicano”. Amén.
En primer lloc, perquè en l’auto del jutge Garzón el nom de Santa Coloma de Gramenet està reiteradament mal escrit. Així, trobem escrit Santa Coloma de Gramanet on l’original E es transforma en A. L’error és curiós perquè en el registre de municipis de l’Instituto Nacional de Estadística d’Espanya, on figuren els noms de tots els municipis amb el seu corresponen codi d’identificació, el nom de la ciutat està ben escrit. Error curiós que deu tenir una explicació.
La següent pregunta es refereix a la imatge dels detinguts emmanillats. S’ha escrit molt sobre això i s’ha criticat perquè aquesta situació estimula el que s’ha anomenat la “pena del telenotícies”. És cert. Però té encara un efecte més contundent. Es el dit efecte imprinting. Aquest terme defineix l’experiment de Konrad Lorenz amb ànecs. Els ànecs petits identifiquen i retenen en la seva memòria com a mare el primer que veuen al sortir de l’ou (imprinting filial). Això vol dir que la memòria, en determinades ocasiones, estableix una estreta associació entre les primeres imatges i conceptes o judicis. El cas de les manilles, ¿és una cas d’imprinting?, ¿hi ha una voluntat expressa de que es retinguin unes imatges concretes?
La següent qüestió fa referència al tema del calendari o de l’oportunitat de l’actuació. El cas que ens afecta a Catalunya es dóna poques setmanes després que el basc Otegui tornés a ingressar a presó. Pocs dies després, uns catalans vinculats a partits del país eren imputats amb profunda repercussió mediàtica. La gestió del tempo és molt important en política, ¿o és també en altres àmbits de l’Administració?., ¿hi ha conexió entre els dos momentos?.
Una altre qüestió és el diferent gruix d’imputació dels acusats. Mentre uns se’ls imputa d’apropiació directa de diners, els altres són acusats de delictes propis dels servidors públics, però en cap cas són imputats de quedar-se diners. No obstant, la manera de presentar-ho i emfatitzar-ho fa que l’opinió pública ho integri tot una sola realitat que, per la seva magnitud, denigra la vida política. ¿És evitable aquesta confusió?.
Tinc més preguntes, però no puc allargar-me. També tinc les respostes a les preguntes. Però, per precaució personal no penso explicar-les. He decidit autocensurar-me perquè no tinc prou garanties de que sigui respectada la meva llibertat d’expressió. No tinc prous coneixements per identificar els límits d’aquesta llibertat. Per això, prefereixo deixar en aquest punt la meva reflexió. Però, per tal de no acabar una mica a la francesa aquestes qüestions, voldria reproduir uns fragments de les cròniques de l’Enric Juliana i en Jordi Barbeta al diari La Vanguardia que donen idees interessants.
Diu l’Enric Juliana que “Los delitos de cuello blanco deben ser perseguidos con la misma severidad que los atracos a mano armada. Hay que ir a fondo. Hay que regenerar la vida pública. De acuerdo. Pero no renunciemos a la mirada crítica. En todas las direcciones. En todas (sin caer tampoco en la paranoia: no estamos ante la jugada de un comité secreto del Estado). Estamos ante un juez que quiere afirmar su popularidad y demostrar que no sólo persigue a la derecha española, en vías de un juicio oral en su contra por prevaricación (fallido intento de procesar retroactivamente al franquismo) por parte del Tribunal Supremo. Nuestro tribunal de la plebe. Nuestro Antonio Di Pietro”. Jordi Barbeta allarga l’anterior crònica dient: “Antonio di Pietro fue capaz de acabar con el sistema de partidos de una democracia tan sólida como la italiana. Luego se dedicó a la política. De Garzón se sabe que tiene ambición política, lo que no ha trascendido todavía es si es monárquico o republicano”. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada