No fa masses anys, vaig escriure un llibre sobre lideratge polític. Des de fa temps m’ha interessat aquesta qüestió, tant des de la vessant teòrica com la pràctica. Per aquest motiu segueixo amb atenció i interès totes les notícies que fan referència directa o indirecta als temes relacionats amb el lideratge. Fa pocs dies vaig llegir amb sorpresa unes declaracions de l’actual president del Barcelona, Joan Laporta, on s’oferia com a líder. “No sé si volen un màrtir o un líder, però si volen un líder m’ho podrien plantejar, ja vaig ser màrtir amb el Barcelona i no em mataren per poc”. Són unes declaracions plenes d’èpica, però poc clares des del punt de vista de la concepció de lideratge que les sustenta. Vaig quedar-me sorprès a l’escoltar aquestes declaracions perquè fins ara no coneixia la tipologia de lideratge per encàrrec i amb vocació de martiri.
En els darrers dies diversos sectors de la societat catalana han reclamat un esforç col·lectiu i han demanat assumir responsabilitats a fi de superar la greu crisi econòmica i la desconfiança ciutadana amb la política. Es tracte, diuen algunes veus, d’un temps per endegar de nou l’acció política centrada en valors i en la proximitat als electors. Per fer possible tot això cal un lideratge polític que expliqui amb claredat que la política no és el problema sinó la solució. Aquest lideratge ha de transmetre als ciutadans la confiança de que es superarà la crisi econòmica i cap consideració contra la corrupció. Líders que sàpiguen moure la raó i els sentiments, la gestió i els valors.
Avui calen persones que facin propostes i convoquin a la societat catalana a endegar el procés de regeneració ètica de la política, creïn consens ampli per consolidar la democràcia i identifiquin el que cal fer per construir confiadament el futur. Però, cap d’aquestes persones pot pretendre atribuir-se la qualitat de líder. Aquesta atribució la farà la societat quan identifiqui en quines persones pot confiar. Els ridícula la crítica que, per tal de desprestigiar a algun polític, es diu: no té capacitat de lideratge. Els líders els fa la societat. Es més important el lideratge que el líder. Perquè el lideratge no és atribut associat a una rellevància social o a una prevalença política. Són els ciutadans qui fan líders a aquelles persones que transmeten confiança i són capaços de construir plegats el camí a seguir per resoldre els problemes de la societat. El lideratge no és una qüestió unipersonal, sinó el resultat d’una interacció dinàmica entre persones.
Cal malfiar-se d’aquelles persones que s’autoproclamen líders. Acostumen a ser salvadors messiànics amb components autoritaris. Emiliano Zapata li agradava repetir que “los líderes fuertes hacen débiles a los pueblos”.Per això, el lideratge és una capacitat de convocatòria per imaginar el futur i construir-lo plegats. Avui calen líders que parlin i exemplifiquin valors; que sumin voluntats i creïn consens; sàpiguen crear equips de treball i que treballin, amb constància i sense estridències. Aquests són els líders reals del canvi esperançat.
En els darrers dies diversos sectors de la societat catalana han reclamat un esforç col·lectiu i han demanat assumir responsabilitats a fi de superar la greu crisi econòmica i la desconfiança ciutadana amb la política. Es tracte, diuen algunes veus, d’un temps per endegar de nou l’acció política centrada en valors i en la proximitat als electors. Per fer possible tot això cal un lideratge polític que expliqui amb claredat que la política no és el problema sinó la solució. Aquest lideratge ha de transmetre als ciutadans la confiança de que es superarà la crisi econòmica i cap consideració contra la corrupció. Líders que sàpiguen moure la raó i els sentiments, la gestió i els valors.
Avui calen persones que facin propostes i convoquin a la societat catalana a endegar el procés de regeneració ètica de la política, creïn consens ampli per consolidar la democràcia i identifiquin el que cal fer per construir confiadament el futur. Però, cap d’aquestes persones pot pretendre atribuir-se la qualitat de líder. Aquesta atribució la farà la societat quan identifiqui en quines persones pot confiar. Els ridícula la crítica que, per tal de desprestigiar a algun polític, es diu: no té capacitat de lideratge. Els líders els fa la societat. Es més important el lideratge que el líder. Perquè el lideratge no és atribut associat a una rellevància social o a una prevalença política. Són els ciutadans qui fan líders a aquelles persones que transmeten confiança i són capaços de construir plegats el camí a seguir per resoldre els problemes de la societat. El lideratge no és una qüestió unipersonal, sinó el resultat d’una interacció dinàmica entre persones.
Cal malfiar-se d’aquelles persones que s’autoproclamen líders. Acostumen a ser salvadors messiànics amb components autoritaris. Emiliano Zapata li agradava repetir que “los líderes fuertes hacen débiles a los pueblos”.Per això, el lideratge és una capacitat de convocatòria per imaginar el futur i construir-lo plegats. Avui calen líders que parlin i exemplifiquin valors; que sumin voluntats i creïn consens; sàpiguen crear equips de treball i que treballin, amb constància i sense estridències. Aquests són els líders reals del canvi esperançat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada