dimecres, 11 de novembre del 2009

Vagi a fer punyetes


Aquesta és la frase perfecta que resumiria els fets succeïts ahir a l’Audiència Nacional. A més del sentit col·loquial de l’expressió, es refereix a una forma brusca d’interrompre una conversa, la "puñeta" és l'ornament de puntes que adorna les togues dels magistrats i jutges. Per sort de tots, el jutge Javier Gómez Bermúdez, el del cap rapat, no va fer servir aquesta expressió i només va limitar-se a dir a l’advocadessa Zoubida Barik Edidi que, a més de lluir cabellera porta el captapat per motius religiosos, que no podia romandre amb el vel a la sala del judici. La conversa entre el jutge i l’advocadessa fou breu. Probablement, en un país on a més d’un li agrada “aquí mano jo”, és probable que en aquest cas s’apliqués la màxima de que a l’autoritat no li calien més argumentacions. Efectivament, sembla, segons les cròniques, que el jutge exclamà “ésta es mi sala y aquí mando yo”. L’anàlisi transaccional ens recorda que moltes relacions interpersonals es donen segons l’esquema pare-fill. Un dels patrons que s’identifica en aquest comportament és l’autoritari. Es aquell que, per exemple, quan el nen pregunta al pare el per què de les seves ordres, el pare només sap respondre “perquè ho dic jo”. Ahir, es visqué l’Audiència Nacional un cas pràctic de l’anàlisi transaccional.

Vaig admirar la fermesa dels criteris del jutge Bermúdez en el procés del 11-M i vaig compartir la seva decisió d’obligar a una testimoni, en un recent judici, a testificar sense la burka. Però el cas de Zoubida Barik Edidi no és el mateix. La senyora Zoubida Barik Edidi pot anar amb vel perquè el dret que el jutge Javier Gómez Bermúdez ha d’aplicar l’empara. La norma és clara. L’empara la mateixa interpretació de protocol·litzada de la vestimenta dels advocats per assistir a judicis i, el que és és més rellevant, la protecció que la Constitució estableix sobre la llibertat religiosa.

Estic estorat pel sentiment de propietat que servidors públics poden tenir d’allò que es de tots i que està orientat al bé comú. La confusió entre potestas i propietat es xocant. Entre els afanys de presència mediàtic d’alguns magistrats que contrasta amb la discreció de la immensa majoria de jutges, la lentitud en l’administració dels procediments judicials i ara el fervor patrimonial afavoreix la idea de que alguna cosa no funciona. Espero que aquest cas, ja que s’ha donat dins d’un espai jurídic serveixi, com passà ara fa un any amb la polèmica del pessebre instal·lat en una de les dependències de la fiscalia General de l’Estat Madrid, per aclarir una mica més en com han de fer-se servir els símbols religiosos en els edificis i actes públics. Però, per favor, sense anar per la via judicial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada