Dissabte sant

Dissabte sant és dia de silenci i contemplació. Jesús, davallat de la creu reposa en el sepulcre. Tots els deixebles estan desorientats. Troben a faltar el Mestre i experimenten l’experiència de la soledat. Només uns pocs l’han acompanyat en el darrer moment, allí en el seu patíbul. La resta estaven amagats o el negaven. En aquests gestos ens hi poden trobar identificats. Són actituds humanes que ens defineixen i ens empobreixen. Per això estem necessitats de salvació. Sabedors de la nostre condició pecadora només ens resta la mirada perduda a una creu. Aquella on fou enlairat el Salvador del món. En aquesta mirada intentem comprendre que ha passat i trobar el consol.

La creu ens identifica i dóna sentit a la nostra experiència creient. Dos trossos de fusta entrecreuats aporten significació a la pròpia confessió de fe. El pal llarg arrela la creu a la terra i s’enlaira cap el cel. Aporta la nostra voluntat de mirar cap un Déu que està transcendint la nostra vida, però que només el trobem en la mesura que estem arrelats a la realitat del món. Allí on la vida transcorre entre l’esperança de la justícia definitiva.  . La fusta horitzontal obre els braços de Jesús per abastar amb una gest d’obertura l’acolliment a tota la humanitat. En aquest gest ens sentim cridats a la fraternitat misericordiosa. Gràcies a la nostra compassió la justícia brolla de la fe. La mirada a la creu  dóna sentit a la teologia cristiana. En aquesta creu es troba sintetitzada tota la nostra confessió de fe.