divendres, 29 de març de 2013

Divendres Sant


Avui és un dia de silenci. De meditació sobre el silenci que s'ha estès sobre el món per la mort de Jesús. El silenci, no només és un recurs per aprofundir en nosaltres mateixos, el silenci també és pot escoltar, contemplar, viure'l, desitjar-lo. Per mi el Divendres Sant sempre ha estat un dia associat amb el silenci. Des de fa temps durant aquest dia m'ha agradat organitzar la meva litúrgia particular a l'entorn d'una lectura reposada, lenta i contemplativa del text de la passió, anar  repetint el verset "Pare, confio el meu alè a les vostres mans", escoltar en silenci els improperis -"Poble meu que t'he fet, en que t'he entristit, respon-me!."; cantants en català pels monjos del monestir de Santa Maria de Montserrat i després en la versió polifònica feta per Palestrina, i deixar-me seduir per la intensitat de l’Stabat Mater de Pergolesi. Després, quan el silenci de la tarda és més penetrant vaig als oficis en qualsevol parròquia del lloc on estigui. Fent aquesta petita litúrgia transmeto a Jesús la meva solidaritat en el moment de la seva mort. Són uns moments de profunda espiritualitat en la qual els sentiments es situen a flor de pell. Difícilment s’assoleix un clímax emotiu com aquest dia. Només té un equivalent en la joia del Nadal. Durant l'any puc escoltar les mateixes peces musicals o llegir les mateixes lectures, però la sintonia de l'esperit no és la mateixa.

Les lectures matinals d’avui m'han conduit a través del salm 50 "Compadiu-vos de mi...Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat...La víctima que ofereixo és un cor penedit, un esperit que es penedeix...Vos estimeu la veritat al fons del cor..Quin goig aquets ossos que havíeu fet pols". En poques paraules el salmista ajuda a situar-se en una actitud de penediment, de prendre consciència de la condició de pecadors i oferir el cor sincer com a penyora de redempció. El reconeixement de la condició pecadora és la millor ofrena que plau a Déu i tot seguit, amb la mateixa actitud, es percep la joia de sentir-se estimat. La següent lectura Ha 3,2-19 mostra el misteri d'un Déu que és present i absent a la vegada. Un Déu que és absent "Senyor, he sentit el que havíeu fet, he vist, Senyor, la vostra obra. Manifesteu-lo al nostre temps, al nostre temps feu-la conèixer". Aquesta absència també es palesa en els moments de perill "sortiu a salvar el vostre poble i a socórrer el vostre ungit". Aquest absència de Déu fa suar sang a Jesús, també Ell l’experimenta. Ell  mateix es sentí abandonat per Déu en el moment d'intensa vivència d'amor. Déu no es feu present.

Però malgrat la sensació d’aquesta aparent absència Déu esdevé vivència omnipresent. En el mateix text d’Ha 3,2-19 se'ns diu "el Sant arriba des de la muntanya de Faran, la seva glòria cobreix el cel, i amb la seva majestat omple la terra". Certament, cadascú de nosaltres pot experimentar que podem transitar d’una sensació de que l'absència Déu ho omple tot i viure que la seva presència és salvadora, "celebrarè el Senyor, feliç de veure que Déu em salva". Déu mai deixa sòl als seus estimats. Simplement intervé quan cal, no quan volem nosaltres. Hem de deixar el nostre alè a les seves mans. No només quan la mort esdevé una afirmació irreparable, sinó com una actitud permanent davant vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada