dimarts, 6 d’octubre del 2015

Caminant amb el passat

Com comença a ser una costum des de la meva jubilació, destino els dimarts o dijous, a fer un tomb per la muntanya de Montserrat. Hi trobo pau i gaudeixo de la natura. Aquesta muntanya sempre és diferent, perquè cada dia té una lluminositat distinta que fa aparèixer les roques amb tonalitats inèdites que sempre meravellen. Per això procuro tornar-hi tantes vegades com puc.

Des de fa un cer temps em dedico a recuperar camins perduts. No pretenc tornar-los a situar en els mapes dels senderistes, prou massificat està Montserrat, com per afegir-hi nous itineraris. Però sí que procuro rescatar de l’oblit camins que temps enrere foren importants i que ara estan perduts perquè la vegetació els ha donat a la condició de confosos.


Avui he tingut la sort de fer un tros del camí carreter que els antics peregrins del santuari feien venint de can Maçana. Passant per els diversos trams que encara es conserven, encara força camuflats per la vegetació, he experimentat la sensació d’estar en comunió amb la quantitat de persones que deurien haver passat per aquells indrets. Llavors he percebut que establia continuïtat amb el passat sense cap possibilitat de futur. Era un camí que em retornava al passat perquè no duia a cap lloc. No tenien ni inici ni final. Els havien tingut, però ara només són senders sense direcció. Però val la pena trobar-los, perquè el seu futur no està en ells, sinó en el fet que els podem recordar i, si és cal, tornar-los a descobrir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada